La llengua no és, ben cert, lúnic component del conjunt delements simbòlics i materials que shan proposat com a caracteritzadors duna nació. Per exemple, dacord amb Thiesse (2001: 14) i Baggioni (1997: 19, 33), cal afegir-hi religió, història, herois portadors de les virtuts nacionals, monuments culturals, folklore, paisatge típic, mentalitat particular, representacions oficials (himne i bandera), identificacions pintoresques (vestimenta, especialitats culinàries, animal emblemàtic o placa de la matrícula dels cotxes). Amb llengua i religió en lloc dhonor. Però almenys en el nostre entorn de lEuropa occidental sembla que la religió no juga hui en dia, llevat de casos molt concrets, com ara els Balcans, un paper tan determinant com abans. Al contrari que la llengua, factor definitori decisiu per a aquells pobles que poden presentar-la com a penyora singularitzadora. Així, Baggioni reconeix que en la Suïssa actual lopció religiosa és menys activa que la identitat lingüística: «Lappartenance religieuse avait plus dimportance autrefois quaujourdhui et, par voie de conséquence, cest le facteur dappartenance linguistique qui gagne maintenant en importance» (1997: 33). Herder, de qui tractarem amb més detall en lapartat següent, no es cansa dadvertir en diversos estudis de finals del segle XVIII que la llengua és lencarnació, lesperit duna nació. Amb ell i els seus deixebles romàntics alemanys la defensa del lligam llengua-nació, que ells no inventen, arriba, però, al zenit. Arreu dEuropa ressonen les proclames herderianes, com ara a França, on Jules Michelet lany 1833, en el volum III de la seua Histoire de France, proclamava sense ambigüitats que «lhistoire de France commence avec la langue française. La langue est le signe principal dune nacionalité» (Thiesse 2019: 95). Baggioni (1997: 212) té bona cura de marcar les diferències de lús duna llengua en lAntic Règim als Estats territorials i el nou paper que adquireix en els nous Estats nació:
Cela dit, nous avons déjà insisté sur le rapport nouveau, pour ainsi dire organique, entre lÉtat-nation et la langue nationale, qui nétait pas celui que les langues communes entretenaient avec les États territoriaux, pour ne rien dire du rôle des langues écrites utilisées dans les formations impériales du type Russie ou Empire ottoman. Ce qui est incontestable pour la société dans sa globalité (une langue est associée à la formation sociale nouvelle nommée «État-nation») se retrouve chez lindividu, en ce sens que loyauté linguistique et citoyenneté ou appartenance nationale sont maintenant associées. Un sujet de Sa Majesté nétait pas tenu de parler la langue du roi. Celui-ci sintéressait en effet beaucoup plus à sa foi religieuse et à ses impôts quà sa langue, maternelle ou non. A partir du XIXe siècle, tout membre dun État-nation est tenu à une connaissance plus ou moins approfondie de la langue nationale. Aussi les gouvernements se lancent-ils, avec plus o moins de bonheur, dans de politiques dalphabétisation des populations.
La llengua adquireix, doncs, una nova importància política, desconeguda anteriorment. La nova nació o Estat nació hi recorre, tant en el cas dun Estat territorial dantiga i gloriosa trajectòria històrica, com ara França, que a finals del segle XVIII i dacord amb la nova legitimitat de la sobirania popular ha eliminat la monarquia i ha establert el sistema republicà, com en el cas del nou Estat nació italià, en què hom aposta per lligar la nova nació al prestigi monàrquic de la dinastia piemontesa dels Savoia. En tots dos casos, com adverteix Baggioni (1997: 203):
Dans les deux cas, lémergence de la langue nationale est liée au politique: de langue littéraire à la légitimité culturelle internationale et de langue commune étendue à tout le personnel politique et à la bourgeoisie, le français devient symbole dexercice de la souveraineté populaire. Quant à lItalie, de langue littéraire en panne de légitimité et de creativité le toscan doit se transformer pour acquérir les fonctions dune langue nationale: la «solution manzonienne» ne résoudra cependant quen partie cette «question de la langue», car la construction dune «unification culturelle nationale» ne sera résolue quun siècle après lunification politique.
La idea de sobirania popular recorre Europa des del segle XIX i, amb lajut impagable duna llengua nacional com a factor cohesionador, repercutirà en leclosió dels nous Estats nació, bé per la construcció dun nou estat dunitat nacional sobre el territori de lanterior Estat territorial monàrquic, com ara França, Portugal o Dinamarca, o bé per la secessió per alliberament dun estat opressor «estranger», com ara Hongria, Grècia o Itàlia (Baggioni 1997: 203).
La construcció dels nous Estats nació, tanmateix, mostra una diversitat i complexitat de models que, a grans trets, com apunta Baggioni (1997: 224), hom pot sintetitzar en dos fonamentals: Estat territorial previ que desemboca en Estat nació (França) o un territori definit sobre la base duna essència cultural i lingüística, que a la fi igualment comporta la creació política dun nou Estat nació (Alemanya). Ara bé, en ambdós casos llengua i política van íntimament units. En el primer cas també la llengua juga un paper decisiu, car una vegada conquerida la sobirania popular i assumit el poder del territori, és a dir, de la nació política, calia construir la nació cultural, adquirir la legitimació ideològica, i la imposició de la llengua francesa esdevé prioritària. El sistema docent, lAdministració, la milícia, els mitjans de comunicació, seran els encarregats dimposar el francès arreu del territori amb lobjectiu d«unificar-lo» culturalment. La llengua francesa, com recorda Baggioni (1997: 228), es transforma de «llengua del rei» en «llengua nacional»:
dabord «langue du roi», cest-à-dire des «offices», mais aussi et plus tard langue des élites culturelles de cour. Cette langue sautonomise au XVIIIe siècle dans le mouvement des Lumières pour devenir «langue nationale» lorsque le peuple, mobilisé par les élites, devient «nation» au cours dun processus dacculturation qui se parachèvera au début du XXe siècle.
I en el segon, el cas alemany, que és també el model de referència dels Països Catalans, els burgesos romàntics pangermanistes partien de la base de la comunitat lingüística i cultural prèvia per a construir la nació política, que només saconseguirà lany 1871, gràcies al procés històric comandat per Bismark. Una vegada més, com recorda Baggioni (1997: 230-231), ara en ordre invers, llengua i política suneixen per a crear el nou Estat nació:
Cest le processus historique (donc politique) qui, là aussi, a déterminé la formation dun État national allemand ne regroupant quune partie de laire linguistique germanique. Cest le Saint Empire romain germanique puis, après lintermède de la Confédération germanique, lÉtat prussien (soutenu par les classes dirigeants) avec son appareil dÉtat parachevant lunification du marché (Zollverein) qui rendirent possible la formation (no la réalisation) dune nation allemande. Sen sont tenues à lécart la Suisse alémanique dés lorigine du Saint Empire et, tardivement, lAutriche, qui ne se résignait pas à abandonner sa tutelle sur les territoires non germaniques de lempire Habsbourg.
No cal oblidar-ho: el factor polític és determinant. Baggioni (1997: 293) esmenta el cas dHongria, que no pot ser més revelador. Arran de la dissolució de limperi dels Habsburg després de la Primera Guerra Mundial, les fronteres nacionals dibuixades van ocasionar que el nou estat hongarès passàs de tenir 20.855.000 habitants (més de la meitat dels quals eren no hongaresos) a només 7.615.000, mentre que 3.500.000 dhongaresos de soca-rel van quedar desplaçats fora de les fronteres. El cas català nés un altre bon exemple, car la pèrdua de la guerra de Felip IV amb Lluís XIV de França en la Guerra dels Trenta Anys es va resoldre amb el Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual Catalunya pagava la desfeta militar espanyola regalant a Lluís XIV el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, és a dir, les terres catalanes al nord dels Pirineus, que des daleshores pertanyien a lEstat territorial francès. Però al costat de lacció política hi ha lactivitat dels intel·lectuals, encarregats de recuperar o de crear els referents simbòlics duna tradició nacional ancestral o simplement inventada.