En aquest sentit és ben reveladora, tal com recorda Hobsbawm (1992: 19), la presentació a la Convenció Nacional per part de labbé Grégoire1 de la Déclaration du droit des gens, primer el 18 de juny de 1793 i, en segon lloc, el 23 dabril de 1795, la qual, encara que no arribà a ser sotmesa a votació, car «Merlin de Douai qui dirigeait la discussion, se contente dune approbation rhétorique, propose limpression et renvoie la discussion au congrès général des puissances européens» (Belissa 2010), explicita els nous aires revolucionaris de canvi de les mentalitats de finals del segle XVIII, tant pel que fa a la sobirania nacional com pel que fa a les relacions. En cite un fragment:
2º Les peuples sont respectivement indépendants et souverains, quel que soit le nombre des individus qui les composent et létendue du territoire quils occupent. Cet souveraineté est inaliénable. [...] 6º Chaque peuple a droit dorganiser et de changer les formes de son gouvernement. [...] 10º Chaque peuple est maître de son territoire. [...] 15º Les entreprises contre la liberté dun peuple sont un attentat contre tous les autres. (Gazette Nationale 217: 296)
Marc Belissa (2010) ha destacat la importància del text presentat per labbé Grégoire com a síntesi representativa de les transformacions filosòfiques, jurídiques i polítiques més avançades del segle de les Llums:
Ce texte peut être considéré, à limage du projet de Kant, comme une conclusion du grand débat philosophique, juridique et politiques des Lumières sur la paix et le droit des gens. Certes, la période du Directoire et du Consulat voit leffacement de la perspective avancée par Grégoire et laffirmation dun positivisme aboutissant à la construction dun droit «inter-national» de convention, mais la nécessité de la proclamation du droit entre les peuples se maintient en tant que projet alternatif au développement des puissances nationales.
La sobirania ara residia en el poble, el poble estava íntimament unit a un territori i tenia dret al reconeixement i respecte internacionals. Lequació nació-estat-poble, i especialment poble sobirà, «undoubtedly linked nation to territory, since structure and definition of states were now essentially territorial. It also implied a multiplicity of nation-states so continued, and this was indeed a consequence of popular self- determination» (Hobsbawm 1992: 19).
Ben cert que els Estats territorials monàrquics no van desaparèixer ipso facto arran de laparició de les noves idees sobre la sobirania, però, com assenyala Anderson (2006: 32-34), de la justificació de lestat pel dret de conquesta bèl·lica o lligams matrimonials i de la legitimitat del tron per designació divina, «bon nombre de dynastes recherchaient depuis un cert temps un cachet national, tandis que le vieux principe de légitimité dépérissait en silence» (2006: 34). Però això en molts casos no era gens senzill, car la legitimitat de la majoria de les dinasties no tenia res a veure amb la nació: els Habsburg dominaven un conjunt ben divers de nacions: austríacs, magiars, croates, eslovacs, ucraïnesos i italians. Els Romanov: russos, finesos, armenis, alemanys, letons i tàrtars. I una mateixa família dinàstica, com ara els Borbó, governava sobre estats diferents, que alhora podien integrar al seu si diverses nacions (Anderson 2006: 93). Tanmateix, pertot arreu largumentari ha canviat: el nou mot dordre és la sobirania popular, tant per a les monarquies constitucionals (única forma de supervivència de les monarquies europees) com per a les repúbliques. Baggioni (1997: 205) sintetitzava el procés amb aquestes paraules:
monarchies constitutionnelles à participation populaire plus o moins élargie, républiques plus o moins démocratiques, régimes plus o moins autoritaires, tous se mettront en quête de légitimité populaire là où autrefois le principe dautorité de droit divin ou de tradition suffisait. Cest bien là que réside la nouveauté radicale de la nouvelle Europe. Elle se répand partout, dun bout du continent à lautre, depuis le mouvement précurseur de la révolution américaine au XVIIIe siècle jusquaux dernières nationalités opprimées de lEurope balkanique.
Anne-Marie Thiessen (2001: 161-162) recorda un altre factor necessari per a lexplosió de nous Estats nació: leconomia capitalista i la industrialització, encara que paradoxalment les noves nacions defensen la seua legitimitat en lexistència dunes arrels culturals pròpies i definitòries que es perden en el temps i mantenen les essències nacionals. La nació, el nou Estat nació, va intrínsecament unida a lexpansió i el triomf de la nova teoria política de la sobirania popular, que al seu torn compta amb la col·laboració necessària duna antiga cultura identitària diferenciadora:
Le lien entre la formation des États-nations, léconomie capitaliste et lindustrialisation est évident. La construction culturelle tient dans ce dispositif un rôle particulier: celui de sa dénégation. La nation relève de la modernité libérale, politique et économique, mais sa légitimité est fondée sur une antiquité et un déterminisme absolu. Elle se constitue en même temps quapparaissent de nouvelles classes, mais cest la pérennité dune paysannerie définie par son seul rapport privilégié aux ancêtres et à la Terre qui est alors constamment mise en avant.
Ara bé, lexplosió dels Estats territorials plurinacionals i el sorgiment de les nacions independents o Estats nació serà el resultat dun llarg procés històric. De fet, lús del terme «nacionalisme», apunta Anderson, basant-se en Kemiläinen (2006: 18, n. 7), només es generalitzarà cap a finals del segle XIX. I, en efecte, Hobsbawm, analitzant el Diccionario de la Real Academia Española ho corrobora, car «does not use the terminology of state, nation and language in the modern manner before its edition of 1884» (1992: 14). En aquesta edició lentrada «nación» conserva les accepcions anteriors: «Conjunto de los habitadores en una provincia, país ó reino. // El mismo país ó reino // [...] Cualquier extranjero». Però a més introdueix en primer lloc la nova accepció que ara ens interessa: «Estado ó cuerpo político que reconoce un centro común supremo de gobierno. // Territorio que comprende, y aun sus individuos, tomados colectivamente» (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 731). El Govern central que regeix el conjunt dhabitants és ara la clau de la nació. Però, com també observa Hobsbawm (1992: 15), la versió acabada de «nació» no arribarà fins a ledició de 1925, des don passarà a les edicions següents fins a lactualitat: «Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno». // Territorio de una nación. // Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común» (Diccionario de la Real Academia Española, edició del Tricentenari [2014], actualització 2020).
Al Govern central sadjunta ara la parla de la mateixa llengua, que esdevé així element central de la cultura identitària de la nació. De fet, ja en ledició de 1884 la «lengua nacional» era presentada com «la oficial y literaria de un país y más generalmente hablada en él, á diferencia de sus dialectos y de los idiomas de otras naciones (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 637). I la concepció de «dialecto» acabava darrodonir la concepció de la llengua oficial: «Lenguaje que, sin ser realmente diverso de otro ú otros, difiere de ellos en algunos accidentes analógicos y sintácticos, y con especialidad en lo que atañe a los sonidos. // Cada uno de los lenguajes particulares de esta índole que se hablan en determinados territorios de una nación, á diferencia de la lengua general, oficial y literaria del mismo país» (Diccionario de la Real Academia Española 1884: 382). Loperació «nació» era acabada: conjunt de ciutadans dun territori units per un govern central i una llengua «general, oficial y literaria».