No cal oblidar-ho: el factor polític és determinant. Baggioni (1997: 293) esmenta el cas dHongria, que no pot ser més revelador. Arran de la dissolució de limperi dels Habsburg després de la Primera Guerra Mundial, les fronteres nacionals dibuixades van ocasionar que el nou estat hongarès passàs de tenir 20.855.000 habitants (més de la meitat dels quals eren no hongaresos) a només 7.615.000, mentre que 3.500.000 dhongaresos de soca-rel van quedar desplaçats fora de les fronteres. El cas català nés un altre bon exemple, car la pèrdua de la guerra de Felip IV amb Lluís XIV de França en la Guerra dels Trenta Anys es va resoldre amb el Tractat dels Pirineus, mitjançant el qual Catalunya pagava la desfeta militar espanyola regalant a Lluís XIV el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, és a dir, les terres catalanes al nord dels Pirineus, que des daleshores pertanyien a lEstat territorial francès. Però al costat de lacció política hi ha lactivitat dels intel·lectuals, encarregats de recuperar o de crear els referents simbòlics duna tradició nacional ancestral o simplement inventada.
Més avall, en el punt següent, tindrem ocasió de comprovar més detingudament el paper clau jugat per la llengua en la legitimació dels nous Estats nació. Però cal afegir tot seguit que cal referir-se a la llengua no sols com a vehicle de comunicació territorial del nou Estat nació sinó també, com adverteix Casanova (2008: 157), com a «vehicle artístic» per a lelaboració duna literatura que, per lús mateix duna determinada llengua nacional, esdevé ella mateixa un factor clau definitori de la nació:
très tôt, le combat pour imposer une langue et faire exister une littérature est le même que le combat pour imposer la légitimité dun nouvel état souverain. Du même coup, l«effet» Herder ne bouleverse pas en profondeur le schéma défini par du Bellay. Il va seulement modifier le mode daccès au grand jeu de la littérature. À tous ceux qui se découvrent «en retard» dans la concurrence littéraire, la définition alternative de la légitimité littéraire reposant sur le critère «populaire» offre une sorte d«issue de secours».
Nació i literatura pròpia esdevenen indissociables, la producció literària adquireix caràcter «nacional». Abans la literatura anava unida, és cert, a un Estat territorial, però ara, des del segle XIX, la literatura va associada a les noves nacions o Estats nació com un element definidor, de manera que fins i tot podran exigir el dret a lexistència nacional les «petites» literatures creades al si de les comunitats nacionals desproveïdes destat constituït, que al seu torn les potencien com a factor identitari: «Cest pourquoi on pourra observer lapparition despaces littéraires nationaux en labsence dÉtat constitué, comme dans lIrlande de la fin du XIXe siècle, dans la Catalogne, la Martinique ou le Québec daujourdhui» (Casanova 2008: 157).
Precisament, com ja sabem, lobjectiu daquest llibre és lestudi de laportació de la nostra literatura a aquesta gran i complexa empresa ideològica que ha desembocat en leclosió de les noves nacions. Tot i que en algun cas, com en el nostre, sense el premi de la independència estatal. Però més en concret, encara la finalitat del present treball és lanàlisi de la contribució de Joan Fuster a la nostra particular problemàtica literària nacional. O, dit amb més precisió, el seguiment de com Fuster senfronta a la bateria de problemes arrossegats per una literatura nacional tan peculiar com la catalana, marcada per una relació poc habitual entre una nació no reconeguda políticament i una literatura que pot ajudar-ne al reconeixement internacional, però que també alhora pateix les conseqüències de la manca de protecció i potenciació dun Estat nació propi. Abans, tanmateix, dedicaré un parell dapartats generals a aprofundir en la relació entre escriptor i consciència nacional i en lorigen i transcendència de les literatures nacionals, vehiculades a través de les històries nacionals de la literatura.
2. LLENGUA I NACIÓ
Hem vist que la llengua és presentada com aquell component essencial que defineix o ajuda a definir aquelles nacions que en disposen de pròpia. I cal insistir a remarcar la importància de posseir una llengua «pròpia» perquè aquesta esdevinga un factor decisiu de nacionalitat. Ara bé, cal afegir que fins i tot a Europa tots els Estats nació no es poden definir i diferenciar per posseir una llengua particular. I també cal no oblidar que la idea de nació està hui en dia tan arrelada a tot el món que el concepte de la nació en lactualitat ofereix unes peculiaritats singulars, fins al punt, com observa Anderson (2006: 139), que els Estats nació no necessiten imperiosament assentar-se en la identitat lingüística:
Surtout, lidée même de «nation» est aujourdhui solidement nichée dans la quasi-totalité des langues dimprimerie; et lexistence même de la nation est pratiquement inséparable de la conscience politique.
Dans un monde où lÉtat national est la norme écrasante, tout cela signifie que les nations peuvent désormais simaginer sans communauté linguistique, non pas dans lesprit naïf de nosotros los Americanos, mais à partir du champ des possibles ouvert par lhistoire moderne et dont chacun a conscience.
És el filòsof i teòleg Herder, membre destacat dels inicis de lSturm und Drang alemany, qui en lúltim terç del segle XVIII elaborarà un programa lingüisticopatriòtic que tindrà una transcendència colossal en largumentari nacional. Segurament influït per filòsofs anteriors, i de manera especial pel francès Montesquieu (Charles Louis de Secondat, baró de Breda i de Montesquieu) i l«esperit general de les nacions», Herder exposa el seu concepte de volkgeist o «esperit del poble», mitjançant el qual reivindica que cada nació és caracteritzada per uns trets que la singularitzen i li donen una personalitat diferenciada a la resta dels pobles. I entre aquests trets definidors de la nació ocupa un lloc de privilegi la llengua, car és lexpressió de lànima del poble, la dipositària de les qualitats característiques del seu esperit. La nació sencarna en la llengua.
Lany 1775 va guanyar el premi de lAcadèmia de Berlín, que proposava una dissertació sobre «les causes del gust sa entre els diferents pobles», reafirmant la seua tesi que és en el geni de la llengua on resideix lànima de la nació (Thiesse 2001: 37, 67). I aquest geni de la llengua té un dipositari, el poble; i una deu on abeurar-se, la poesia popular, car «cest la langue du coeur et lesprit de la nature chante en elle» (Thiesse 2001: 38).
Les conseqüències daquesta unió pregona llengua-poble per a una redefinició política nacional basada en lús comú duna llengua compartida són òbvies: «chaque langue, selon Herder, est lexpression vivante, organique, de lesprit dun peuple, la somme de laction efficiente de toutes les âmes humaines qui lon constituée au fil des siècles» (Thiesse 2001: 38). En conseqüència no pot estranyar que calga «une langue commune pour la constitution dune nation» (Thiesse 2001: 38). Com afirma Casanova (2008: 318): «Depuis Herder, la nation, la langue, la littérature et le peuple ont été définis comme des termes équivalents et interchangeables». I, és clar, «lidentification quil opère entre langue et nation, entre poésie et génie du peuple fait de ces conceptions un instrument de lutte inséparablement littéraire et politique» (2008: 158).