Lúltima part, lepíleg, és dedicada a fer una ullada a la realitat dels Països Catalans posteriors a la mort de Fuster. El final del segle XX i les dues dècades que portem del XXI han aportat uns canvis radicals, que ell segurament ni va poder preveure. Veurem, doncs, el suport internacional de les cultures minoritàries, encara que siga amb força moral i no legislativa, i el lloc de les literatures petites, com la catalana, en aquesta nova era de la mundialització. Ara bé, vull afegir que es tracta dun epíleg dobjectius molt modests, car tan sols pretenc obrir un poc els ulls a les enormes transformacions operades en les últimes dècades, origen duna nova realitat tan diferent a la viscuda per Fuster. Una nova realitat a la qual ell ja no pot enfrontar-shi, però que nosaltres no podem evitar. Tanmateix, torne a insistir-hi, endinsar-mhi amb profunditat mhauria exigit un esforç comparable a lesmerçat en les dues parts precedents, que són lobjectiu real del present estudi. En realitat són unes pàgines encarregades dobrir expectatives més que no dinvestigar-les. Deixe, doncs, el testimoni a nous estudiosos encoratjats a transformar aquest breu apèndix en un nou i minuciós treball.
He intentat precisar què és el llibre. Vull acabar amb una reflexió capital sobre què no és. Crec que sentén, després de la presentació feta, que no té, com a objectiu primer o principal, endinsar-se «críticament», «políticament», en lanàlisi del concepte de nació proposat per Fuster, sinó més aviat «explicar-lo» a partir del seu context europeu. Per això no he entrat a qüestionar lencert o el desencert, la bondat o no, de la seua concepció nacional. Simplement intente detallar-la, amb un èmfasi especial en les implicacions que comporta per als escriptors i el circuit literari català. Això sí, també pose molt dinterès a recordar que la posició ideològica de Fuster no té res dinsòlita, ni dextravagant; al contrari, tots els Estats nació que han pogut, amb lajuda dintel·lectuals i escriptors, han apostat per aquesta definició lingüística. Fuster no viatjava sol, lacompanyava un exèrcit de col·legues del món de les lletres. Ja sé que la seua concepció duna sola nació catalana que engloba tots els territoris catalanoparlants ha motivat i continua motivant discrepàncies. També sé que la definició lingüística de nació no és compartida per tots els estudiosos. Però aquest és un camp on jo no vull, ni puc, entrar. El deixe als historiadors polítics i als sociòlegs. Jo, com a estudiós de la literatura i més concretament com a historiador de la literatura, em limite a explicar la proposta nacional lingüisticoliterària de Fuster, nacionalista malgré lui, per autodefensa, en el context europeu, i la funció atribuïda als escriptors i a la producció literària. Com he dit, la seua concepció de nació literària.
Vull acabar donant les gràcies més sinceres a Ferran Carbó, Carme Gregori i Miquel Nicolás, que van acceptar de llegir loriginal i proposar-me unes reflexions i uns suggeriments que mhan ajudat a millorar-lo. No cal dir que no pretenc fer-los partícips de les deficiències que el lector hi puga descobrir, car, òbviament, són només responsabilitat meua.
1. He optat, dacord amb el criteri de les llengües veïnes, com el francès i lespanyol, per escriure els termes «Estat territorial» i «Estat nació», amb majúscula tant en singular com en plural, per tal de destacar uns conceptes teòrics propis de les ciències socials.
I.
Naixement de les nacions i de les literatures nacionals
La principal característica de la nació, tal com actualment lentenem, és la modernitat. La concepció duna nació natural, primària i permanent no es perd en la història sinó que té el seu origen, recent en termes històrics, datable en el període de canvi del segle XVIII al XIX, en lèpoca en què la sobirania passa a dependre del conjunt del poble i deixa de ser un privilegi diví del rei. A diferència de lEstat territorial de lAntic Règim, constituït per un aplec més o menys divers de territoris i habitants, que fins i tot poden estar situats a milers de quilòmetres de separació, «units» per la figura del rei comú, al qual pertanyen, lEstat nació modern comprèn un territori i uns pobladors que són caracteritzats per posseir uns trets comuns essencials i alhora diferents dels posseïts per les nacions veïnes.
I és ací on la llengua i la literatura adquireixen un paper principal. Des de lúltim terç del segle XVIII Johann Gottfried Herder (1744-1803) començà a explicar el seu concepte de nació entesa com una comunitat de parlants de la mateixa llengua. Els seus deixebles, els romàntics alemanys, seran els encarregats dacabar de difondre les idees herderianes i per tot Europa va arrelant la nova idea de la unió indestriable de nació, llengua i literatura, car els escriptors són elevats a la categoria gairebé sagrada de dipositaris i portaveus de lesperit nacional, gràcies a la seua relació privilegiada amb el geni de la llengua. En el moment de la bancarrota de lAntic Règim, quan sobrin les portes al sorgiment de les nacions, als nous Estats nació, les obres dels escriptors duna llengua esdevenen un capital simbòlic impagable en la lluita per la definició nacional i, quan cal, la independència política. Per això és ara quan naix la literatura nacional, concepte innovador, desconegut fins aleshores, i, conseqüència lògica, la història de la literatura nacional. És clar que no tots els nous Estats nació sorgiran duna comunitat «natural» monolingüe, encara que siga aquest el fonament teòric. En realitat, moltes de les noves «nacions» es bastiran al voltant duna llengua, elevada a la categoria doficial, en perjudici dunes altres llengües menys afortunades dun mateix Estat nació. És el cas, per exemple, dEspanya i és el cas de França i el dItàlia. Mentre que uns altres Estats nació moderns saglutinaran al voltant duna sola llengua fins aleshores dispersa en diversos Estats territorials, la majoria dels quals integraran la nova nació, com ara Alemanya (però no Àustria o el cantó suís germanòfon, per exemple). Europa era un trencaclosques lingüístic on lideari herderià era dexecució política complexa. En aquesta lluita per la reestructuració estatal europea algunes nacions, amb la seua llengua, guanyaren i unes altres perderen. Els territoris catalanoparlants, tot i lesforç de recuperació de la Renaixença, amb la seua llengua privativa i els seus escriptors «nacionals», van formar part daquestes últimes.
1. EL QÜESTIONAMENT DE LANTIC RÈGIM I LA CREACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA NACIONAL EN EL SEGLE XVIII
Hobsbawm recorda el canvi revolucionari observable en la mentalitat dels intel·lectuals al llarg del segle XVIII. En efecte, la revolució independentista nord-americana, primer, i la revolució francesa, tot seguit, hereves ideològiques de la Il·lustració, van capgirar per sempre la concepció de sobirania i de nació. Thiesse (2019: 26-27) destaca el canvi dràstic, revolucionari, operat a França en el mateix any 1789, iniciat amb la identificació de la nació amb la figura del rei i acabat el 26 dagost amb la Déclaration des droits de lhomme et du citoyen, que en larticle 3 proclama: «Le principe de toute Souveraineté réside essentiellement dans la Nation. Nul corps, nul individu ne peut exercer dautorité qui nen émane expressément».