I entrem en la funció que més minteressa: la declaració dintencions o interpretació de lobra. En poques paraules, què és La nació literària de Joan Fuster. Resumit a lextrem, el llibre és lestudi del paper atorgat i que ells mateixos, en molts casos, sadjudiquen als escriptors catalans, vull dir que escriuen en català, en el procés de reivindicació nacional encetat en el segle XIX, com arreu dEuropa, a partir de lanàlisi fusteriana. Des que en lúltim terç del segle XVIII Herder començà a difondre el seu projecte de lencarnació duna nació en la seua llengua i a reivindicar la unió indestriable de nació, llengua i literatura obria les portes a un replantejament global dels Estats territorials europeus que els seus deixebles romàntics confirmarien i divulgarien al llarg del segle XIX. En realitat, el lligam de llengua, literatura i estat arranca de molts segles enrere, des de finals del segle XV en aquella Europa repartida entre els diversos Estats territorials propietat dels reis. Ara Johann Gottfried Herder fa una passa més, laprofundeix i el revesteix duna càrrega política nacional nova, immediatament aprofitada per les nacions sotmeses dins els Estats territorials. Senceta una cursa en cerca de lalliberament nacional en què els polítics tindran en els escriptors els companys de viatge imprescindibles. Herder els havia atribuït la funció de dipositaris i portaveus privilegiats del geni de la llengua i productors del capital simbòlic nacional mitjançant les seues obres.
Com en tantes altres nacions europees sotmeses, els escriptors catalans del segle XIX, agrupats al voltant del moviment renaixencista, alcen la veu col·lectivament en defensa de la llengua i la personalitat pròpies (entesa la personalitat pròpia no necessàriament, o almenys majoritàriament, en el sentit dindependència política, sinó duna nova concepció més plural de lEstat nació) i inauguren un procés que ha tingut en la proclamació lany 2017 de la frustrada República Catalana lúltima etapa per ara. Des daleshores fins a lactualitat la literatura catalana ha sigut la fidel aliada del combat polític. No vull dir ni que tots els escriptors dels territoris catalanoparlants sadherissen a ladopció de la llengua catalana, en detriment de loficial castellana, ni que tots els escriptors en català fossen partidaris de la concreció nacional independent, però sí que progressivament i a mesura que entràvem en el segle XX la majoria dels escriptors en català compartien laliança llengua-nació. Joan Fuster, que afirmava, sense ambigüitats, que «la nostra pàtria és la nostra llengua» nés un exemple i no una excepció. Ací i a tot arreu. Langlo-nord-americà T. S. Eliot, tan admirat per Fuster, sense cap problema nacional pendent i usuari duna llengua tan poc necessitada dajuda, corroborava que el fet de parlar la mateixa llengua significa pensar, sentir i tenir emocions de manera diferent a la gent que nusa una altra. I així tots o gairebé tots els intel·lectuals i escriptors europeus, des dels espanyols fins als francesos, italians, alemanys, russos...
Heus ací lobjectiu del llibre: lestudi, com he dit, de les relacions literatura-nació en les terres catalanoparlants a través de la mirada de Fuster. Lestudi comença amb una primera part titulada «Naixement de les nacions i de les literatures nacionals», que considere imprescindible, dedicada a contextualitzar el cas català dins el món europeu, des dels orígens medievals fins a lactualitat, amb apartats específics per a la definició lingüística de la nació, la consciència nacional dels escriptors i el naixement de les històries nacionals de la literatura. Al final del recorregut per aquestes pàgines espere haver pogut demostrar la «peculiaritat» catalana, molt singular en el seu context europeu, a hores dara la nació sense estat més forta i de literatura més important entre les llengües no oficials, provinent, a més a més, dun territori reial medieval dominant a la Mediterrània, capaç de «col·locar» dos papes i la llengua catalana a Roma, conquerir territoris a Itàlia i Grècia, tenir un pes específic en el comerç marítim i portar la llengua catalana als ports més importants i als referits dominis itàlics i hel·lènics. Un passat gloriós que semblava obrir-li les portes dun potent Estat territorial, però que es va truncar en el segle XV.
La part central és ocupada per lestudi de laportació de Fuster al coneixement del que propose anomenar la nació literària catalana. Des del seu concepte de nació, entesa com una comunitat unida per lús de la mateixa llengua i el paper determinant de la literatura, fins a la dissecció rigorosa, amb el seu agut bisturí, dels dèficits inherents a un circuit literari sotmès o simplement tolerat, però desprotegit dels beneficis del suport dun Estat nació. Fuster, fidel al seu concepte de nació, va esdevenir el teòric i impulsor més influent i decisiu de la creació dels Països Catalans, nom que ell mateix va imposar, entenent, doncs, la nació catalana com el conjunt de tots els territoris que comparteixen lidioma català, és a dir, Catalunya (amb la Catalunya Nord), el País Valencià i les Illes. La diversitat del vigor actual de la llengua en cada territori, la demografia constitutivament petita, el problema del bilingüisme, el perill desdevenir una cultura satèl·lit de la castellana, els regionalismes dissolvents, la literatura i la consciència nacional (història de la literatura i història literària) van passant sota els seus ulls escrutadors abans de centrar-nos en el programa regenerador del circuit literari català, basat en laposta per la independència, la modernització i la internacionalització.
Lúltima part, lepíleg, és dedicada a fer una ullada a la realitat dels Països Catalans posteriors a la mort de Fuster. El final del segle XX i les dues dècades que portem del XXI han aportat uns canvis radicals, que ell segurament ni va poder preveure. Veurem, doncs, el suport internacional de les cultures minoritàries, encara que siga amb força moral i no legislativa, i el lloc de les literatures petites, com la catalana, en aquesta nova era de la mundialització. Ara bé, vull afegir que es tracta dun epíleg dobjectius molt modests, car tan sols pretenc obrir un poc els ulls a les enormes transformacions operades en les últimes dècades, origen duna nova realitat tan diferent a la viscuda per Fuster. Una nova realitat a la qual ell ja no pot enfrontar-shi, però que nosaltres no podem evitar. Tanmateix, torne a insistir-hi, endinsar-mhi amb profunditat mhauria exigit un esforç comparable a lesmerçat en les dues parts precedents, que són lobjectiu real del present estudi. En realitat són unes pàgines encarregades dobrir expectatives més que no dinvestigar-les. Deixe, doncs, el testimoni a nous estudiosos encoratjats a transformar aquest breu apèndix en un nou i minuciós treball.
He intentat precisar què és el llibre. Vull acabar amb una reflexió capital sobre què no és. Crec que sentén, després de la presentació feta, que no té, com a objectiu primer o principal, endinsar-se «críticament», «políticament», en lanàlisi del concepte de nació proposat per Fuster, sinó més aviat «explicar-lo» a partir del seu context europeu. Per això no he entrat a qüestionar lencert o el desencert, la bondat o no, de la seua concepció nacional. Simplement intente detallar-la, amb un èmfasi especial en les implicacions que comporta per als escriptors i el circuit literari català. Això sí, també pose molt dinterès a recordar que la posició ideològica de Fuster no té res dinsòlita, ni dextravagant; al contrari, tots els Estats nació que han pogut, amb lajuda dintel·lectuals i escriptors, han apostat per aquesta definició lingüística. Fuster no viatjava sol, lacompanyava un exèrcit de col·legues del món de les lletres. Ja sé que la seua concepció duna sola nació catalana que engloba tots els territoris catalanoparlants ha motivat i continua motivant discrepàncies. També sé que la definició lingüística de nació no és compartida per tots els estudiosos. Però aquest és un camp on jo no vull, ni puc, entrar. El deixe als historiadors polítics i als sociòlegs. Jo, com a estudiós de la literatura i més concretament com a historiador de la literatura, em limite a explicar la proposta nacional lingüisticoliterària de Fuster, nacionalista malgré lui, per autodefensa, en el context europeu, i la funció atribuïda als escriptors i a la producció literària. Com he dit, la seua concepció de nació literària.