Però la Història va posar un final abrupte a aquell periple professional. El 14 de febrer de 1945, quan tot anticipava la fi de sis anys docupació alemanya, avions nord-americans van bombardejar Praga per error. El perquè daquest atac és encara avui un enigma. Les bombes van caure sobre els barris de Smíchov i Vinohrady, van transformar el carrer Sazávská en un munt de runa i van extingir la nissaga dels rellotgers Novák. No cal dir que Jindrich, amb disset acabats de complir, va ser lúnic supervivent de la família. O siguem més precisos: va morir en el bombardeig però, per tercera vegada, va renéixer.
Jindrich va ser acollit per la tieta Ilona, una germana de la mare. Ilona Sousková vivia en un pis al barri de Nové Mesto, era soltera i treballava en una fàbrica de cristall de Bohèmia. Tenia algunes amistats en lemergent partit comunista txec, que van facilitar que Jindrich trobés una feina en el ram de la construcció.
Es passava els dies amuntegant maons, cimentant, encofrant, enguixant parets. Al llarg daquella quarta vida, Jindrich va començar a tenir consciència de la seva capacitat (diguem-ho així) per ressuscitar (diguem-ho així): superar tantes adversitats no podia ser una coincidència. ¿Va ser la voluntat de posar a prova labast dels seus poders i ratificar la seva invulnerabilitat la raó que va mourel a llençar-se daltabaix de la bastida? ¿O va ser, per contra, un suïcidi desesperat? (Motius no nhi faltaven.) ¿O va tractar-se dun nou accident, un infortuni més en aquella vida plena de catàstrofes? No ho sabem (no ho podem saber tot!). El fet és que una tarda plujosa dabril, Jindrich va precipitar-se duna vuitena planta i, un cop més, va morir.
Durant mig any es va estar a lhospital, recuperant-se de les lesions. ¿Com va ser la cinquena vida de Jindrich Novák? No ens enganyem: monòtona, vulgar, insípida. No ens hi entretindrem gaire. Perquè no són les vides de Jindrich Novák les que aporten interès al nostre relat, sinó lexcepcionalitat de les seves morts. Encara que, de tan reiterades, les morts de Jindrich també es van tornant rutinàries, mancades de la solemnitat i la transcendència que sol revestir la mort única i irrepetible. Per això, a partir dara abreviarem i passarem per alt els feixucs llocs comuns duna existència anodina, anirem a lessència dels fets, a lesbós poc perfilat però precís.
Mentre és a lhospital, Jindrich perd el cap per una de les infermeres que latén: Zora Jesenská. Es casen i tenen dos fills: Konrád i Havel. La mort el torna a trobar el 24 de desembre de 1967 en forma dun infart fatal. La recuperació és, una vegada més, prodigiosa, però el metge li recomana que redueixi el consum de tabac i dalcohol. Jindrich no li fa cas: com que calcula que encara li queda una vida de marge, es pot permetre alguns excessos. El 6 de juny de 1979 Jindrich surt dun bar on ha begut onze gots de vodka i un camió latropella. Així enceta la seva última vida.
Ho sabia ell que seria lúltima? No, no en tenia la certesa, però ho sospitava. Intuïa que els déus li havien regalat el do de viure les set vides que la tradició atribueix als gats. Encara que no podia desestimar una altra possibilitat: que fos immortal i disposés dun nombre infinit de vides. Potser tenia una constitució inusualment resistent, immune a la destrucció, com els superherois dels còmics, i després daquella setena vida, en vindrien encara moltes més! Aquell pensament, però, més que complaurel, lespantava: leternitat només és desitjable si sés feliç i Jindrich detestava les llargues jornades de feina a lobra, es barallava cada dia amb la dona i savergonyia dels seus dos fills, ganduls i busca-raons. Per això procurava emborratxar-se de bon matí i passava el dia embolcallat duna boirina festiva i acolorida. ¿Qui voldria una vida eterna de desil·lusions, misèria i perpètua embriaguesa?
Per culminar la seva trajectòria de defuncions, podríem esperar que lúltima mort de Jindrich tingués un vernís èpic. No va ser així. Quan el metge va comunicar-li que tenia «el fetge com una roca», dentrada ell sho va prendre com un compliment la confirmació duna salut ferma, duna naturalesa indestructible i no com lanunci duna mort imminent, inevitable. La cirrosi el va anar consumint en una habitació del mateix hospital on lhavien atès en les agonies anteriors. Els metges més veterans recordaven els guariments miraculosos i preveien un nou prodigi. Va haver-hi juguesques i es van fer apostes furtives.
El 17 de juny de 1988 la llum del món, un cop més, es va esvair. Però abans de perdre el sentit, Jindrich Novák va tenir temps dadonar-se que aquesta vegada la llum ja no es tornaria a encendre.
DETRITUS
Va començar amb les ungles. Per no perdren cap, quan se les tallava, les deixava caure sobre un mocador. En acabar, les desava en una capseta de fusta. La grandesa dun geni, sentenciava, es manifesta en cada partícula del seu ésser. Quina heretgia llençar aquells bocins íntims a les escombraries! (i no podia menystenir-se el valor pòstum que els anys atorgarien a les engrunes físiques del millor pintor del seu temps).
Va habituar el perruquer a retornar-li els cabells que li tallava. Lhome, sol·lícit, els escombrava amb delicadesa, com si fossin valuosíssims encenalls dor. Quan safaitava, amb lajuda dun colador havia de destriar els pèls de la barba de lengrut descuma i aigua: era laboriós, però el temps recompensaria aquella feina ingrata. Sobligava a estar sempre alerta: la lleganya que de bon matí li ennuvolava la visió acabava amorosament dipositada en un recipient esterilitzat; el moc expel·lit per un esternut imprevist havia de ser caçat i catalogat; i també el barb sec, la caspa que guspirejava damunt les espatlles, lambrosia daurada de les orelles. Les durícies calia estovar-les, arrencar la pell morta amb cura i atresorar-la. Sentia veneració pels seus fluids. Va deixar de practicar el sexe per no haver de desprendres del tresor que niava en els seus testicles. No va permetre mai que li extraguessin ni una gota de sang.
Al seu estudi, lamuntegament de quadres i llenços a mig acabar competia amb la col·lecció de pots rigorosament etiquetats, ordenats per dates i continguts. Quan li van extreure la vesícula biliar, va exigir que la hi retornessin en formol. I el mateix pacte havia acordat amb el cirurgià que li va extirpar el tumor maligne que, sense miraments ni prerrogatives, va enviar-lo a laltre barri.
Els hereus de lartista no van saber si meravellar-se o horroritzar-se davant aquella exposició de residus. Al celler de la casa van descobrir-hi quatre bótes gegantines. No eren bótes de vi.
EL PASSEIG DE SORRENTO
I parlant de pintors, val la pena recordar aquí el cas del paisatgista venecià Fabio Giordello (1850-1936), que en el seu quadre La passeggiata a Sorrento va imaginar una escena quatre figures difuses caminant un capvespre pel passeig marítim de Sorrento que, molt temps després, va veure reproduïda amb una fidelitat esgarrifosa quan va visitar el poble napolità. La imatge copiava meticulosament allò que els seus pinzells havien plasmat sobre el llenç vint-i-sis anys abans: les ombres dels quatre passejants allargassades pel sol de ponent, el mar dun negre luctuós espurnejat pel blanc dalgunes barques, els fanals que desprenien una llum groguenca difuminada per la boirina, els núvols porpres i violetes... Cada un dels tons que ell havia mesclat en la seva paleta es va materialitzar durant uns segons davant dels seus ulls amb una exactitud insolent. «Això ho vaig pintar jo!», no es va poder estar de comentar, abans que els quatre passejants desapareguessin carrer enllà. La realitat lhavia plagiat, indubtablement, però ¿a qui havia de demanar responsabilitats? No podia fer cap reclamació, perquè minuts més tard ja no quedava evidència del plagi: el sol es va acabar de pondre a lhoritzó i la nit va engolir la riquesa policroma del seu quadre.