Fabio Giordello era un artista arrogant i larrogància no accepta latzar ni la casualitat: el vanitós pensa que és leix al voltant del qual orbita un món erigit en la mesura del seu geni. Per recuperar-se del torbament, Giordello es va asseure en un banc. Li havien robat el quadre, va pensar, abatut. Ell havia imaginat i pintat lescena de Sorrento molt abans que la realitat li donés una forma tangible, així que aquella imatge era seva, li pertanyia, ell nera el creador o, com a mínim va concedir, el coautor. Però shavien apropiat de la seva obra sense avisar-lo ni demanar-li permís i ara un pensament el turmentava: i si el fenomen es repetia? Si el món estava reproduint els seus quadres, ell ho havia de presenciar i denunciar: un frau daquella magnitud no podia quedar impune.
Fabio Giordello acabava de complir setanta-set anys i en més duna ocasió havia declarat que no es jubilaria mai, que pintaria fins a lúltim alè. Lincident de Sorrento, però, va trastornar la seva carrera: ara la prioritat no era crear nous quadres, sinó vetllar per lobra acabada. De fet, Giordello ja no pintaria mai més: va dedicar els seus últims anys a perseguir les imatges que havia creat. Ell en deia «sortir a caçar». Va viatjar per mig món, i quan localitzava un escenari que rememorava alguna de les seves obres un paisatge rural o urbà, una marina, un bosc, un riu o un llac shi asseia al davant i, com un espia tenaç i disciplinat, el contemplava durant hores, dies, setmanes, esperant que tots els elements que configuraven el quadre es conjuminessin per compondre linstant únic que ell, molts anys abans, havia immortalitzat sobre la tela.
Era conscient que aquell era un procediment invers a lhabitual: si un paisatgista sol aspirar a reflectir en els seus quadres la realitat, Giordello esperava que la realitat prengués la forma dels quadres que ja havia pintat, que semmotllés a lobra creada. Sabia que corria el risc que el prenguessin per un sonat. ¿I quina altra cosa es podia pensar dun ancià assegut immòbil davant el mateix paisatge dia rere dia, atent als canvis de tonalitat de la llum, al moviment constant de les ombres, a les alteracions en la configuració del fullatge dun arbre, del corrent dun rierol, dels coloms duna plaça o del trànsit dun carrer? Lescena es tornava encara més estrafolària si Giordello carretejava el quadre original (alguna obra que encara guardava en el seu estudi o que manllevava a algun comprador de confiança): instal·lava el quadre damunt del cavallet sovint amb el marc i tot i, llançant llambregades alternatives al quadre i al paisatge, esperava el meravellós moment de confluència entre la pintura i la realitat, linstant fugaç en el qual el món plagiaria una vegada més la seva obra, com havia passat aquell vespre al passeig marítim de Sorrento.
Però el prodigi no va tornar a produir-se. O potser sí: quan una neboda piemontesa va veure loncle Fabio encofurnat dins el taüt, va manifestar que era clavat al seu autoretrat. Segur que a Fabio Giordello el comentari li hauria servit de consol pòstum.
LA VEU (1)
El dia que complia cinquanta anys, en Genís Recasens va decidir començar la carrera de cantant melòdic.
Va reunir la dona i els tres fills a la sala destar i va fer lanunci solemne: deixava lofici de lampista per fer-se artista. No era un rampell, sinó una decisió conscienciosament meditada, encara que la seva experiència musical fins aleshores es limitava a alguna actuació en un karaoke si havia begut prou cerveses amb els amics i a lhàbit de cantussejar mentre desembussava una canonada o instal·lava un circuit elèctric. Però lopinió dels que li havien escoltat la veu era unànime: entonava molt bé.
Interpretaria els estàndards nord-americans, però no faria escarafalls als clàssics de la chanson ni a les balades romàntiques dels cantautors italians. Es canviaria el nom: què els semblava Gene Reck (pronunciat gínrec)? Vestiria amb sobrietat, però sempre duria un element extravagant que el distingís (¿un corbatí rosa, un penjoll zulu, una garlanda hawaiana?). Es bronzejaria amb raigs ultraviolats i, quan leconomia ho permetés, es faria un estirament facial i simplantaria una mata de cabells foscos: laspecte dun bon vi anyenc o dun estofat cuit a foc lent. Inevitablement, aquella imatge dhome experimentat i viscut encisaria les dones, les atrauria. Seria un habitual de les revistes de safareig, que esbombarien idil·lis imaginaris amb models, actrius i folklòriques. Ell, però, sempre seria un marit fidel i la seva monogàmia arribaria a ser tan llegendària com el so dolçament enrogallat de la seva veu. Actuaria per mig món i guanyaria discs dor. Més tard vindrien les distincions i les plaques commemoratives, potser un carrer.
De moment ja havia emparaulat el debut al centre cívic del barri i alguns veïns es declaraven impacients per sentir-lo. Com a aperitiu, Genís Recasens, amorrat al mànec dun tornavís a la manera dun micròfon, va oferir als presents, a cappella, un repàs del repertori que el faria cèlebre.
EL TRAÏDOR
A la Maria Cirera
LAvel·lí Arnaus i Casals, de qui tot seguit parlarem, va néixer, va viure i un dia morirà. Les biografies, vistes a grans trets, són més semblants les unes de les altres del que podria sospitar-se. Totes segueixen un mateix patró: hi ha un naixement, unes funcions vitals que permeten lindividu anar fent tombs pel món fins que sobrevé una malaltia que, al cap dun temps variable tres minuts, tres mesos, tres anys, el conduirà a la mort. Digueu-me una vida que no segueixi aquesta pauta! Per trobar interès en una vida, cal aturar-se en les particularitats que la singularitzen i que la fan digna de ser explicada. En el cas que ens ocupa, no ens enganyarem: una biografia exhaustiva de lAvel·lí Arnaus i Casals seria ben ensopida i en poc es distingiria del relat que podria escriures de la majoria dels mortals contemporanis que van conviure en un entorn similar (una barriada modesta duna gran ciutat). Per això, passarem per alt la seva infantesa perquè poc aportaria a la nostra narració: som de lopinió que els orígens shan mitificat en excés, i com a prova direm que el pare de lAvel·lí era venedor dassegurances i la mare catequista, i cap de les dues ocupacions familiars van influenciar el destí professional del fill. De la seva joventut en mencionarem lafició a la lectura, una certa facilitat per aprendre llengües i la carrera de Traducció i Interpretació, que va cursar amb més entusiasme que excel·lència. En aquesta època hi ha intents creatius en forma de relats inacabats i de poemes esguerrats per rimes desafortunades, però un cop nhem deixat constància, ja en podem prescindir sense remordiments: lAvel·lí no estava destinat a ser escriptor. També deixarem de banda els primers amors, la iniciació sexual i tres o quatre desencisos sentimentals (van ser poc significatius i només destorbarien la fluïdesa del nostre relat) i anirem a trobar el nostre personatge al pis que comparteix amb una noia dulls de besuc i cos escarransit (ens preguntem don la deu haver tret).
La noia es diu Fina i lAvel·lí, que té un llibre a la mà, li està dient: «Soc una bagassa!». Alça el llibre teatralment i insisteix: «Soc una puta barata!». I, per fer el lament més emfàtic, afegeix: «Em faig fàstic!». La Fina (que treballa de sexadora de pollets) el mira sota les parpelles caigudes i contesta amb un to de veu que sembla endormiscat (però sempre parla així): «No siguis tan melodramàtic, Ave» (labreviació acostuma a treure de polleguera el noi, i serà un dels motius de la separació. Però no hauríem davançar els esdeveniments). El llibre es titula Red Roses, lautora és Pamela Garland i suposa el primer encàrrec professional de lAvel·lí Arnaus i Casals. Amb un cop dull sha adonat del que és: una novel·lota carrinclona, amarada dun erotisme aigualit, amb comtesses enamorades i galans dopereta. El llibre és llençat a laire, sobrevola el sofà atrotinat i la taula on hi ha obert un exemplar del Tristram Shandy, i sacaba estavellant contra el pòster de la paret (el retrat dun Henry James obès i encarcarat).