Una placa en un banc dels Jardins du Bourg rememora el primer petó del jove Ambroise a una noia (va ser Henriette Champfleury, que moriria pocs mesos després daquella experiència a causa duna pneumònia) i a lhabitació 17 de la pensió Jardin dEden un epígraf recorda que allí «el gran poeta Lemoine va vessar per primera vegada la seva il·lustre llavor» (en Juliette, la meuca més veterana del barri). A lesglésia de Sainte-Dorothée una llosa de marbre deixa constància del casament de Lemoine amb Léonor Cretelle (el 14 de març de 1909) i a la façana del número 25 de la Rue des Gravilliers shi llegeix: «En aquesta casa hi van viure Ambroise i Léonor Lemoine, orgull de Bourg-les-Champs i de la literatura francesa».
Al Bistrot de Pierre encara avui hi penja un rètol de fusta on sexplica que el poeta va escriure el seu primer poemari Périphéries (1911) assegut a la taula del racó, i guarden com una relíquia el cendrer on aixafava les burilles dels Gauloises. A la Librairie Ambrosienne, única llibreria de la ciutat, alguns dels versos més cèlebres de Lemoine adornen les parets; no cal dir que totes les seves obres des dÉquidistances (1912) fins a Parallélépipèdes (1938) tenen reservat un lloc de privilegi a les lleixes.
Si no sou aprensius, aneu al Museu Natural (a la Rue dOrange, 4), on conserven embalsamada la cama que el poeta va perdre a Verdun. Recuperada miraculosament del camp de batalla potser amb lesperança ingènua que la hi podrien reimplantar encara hi són visibles els fragments de metralla que shi van encastar. A la mateixa Rue dOrange, hi trobareu lortopèdia Rocher, que senorgulleix dhaver proveït Lemoine duna cama mecànica dinvenció revolucionària segons proclama una placa daurada i la farmàcia Sagnier, que va subministrar-li els calmants durant la llarga convalescència («Les cures de lapotecari Ferdinand Sagnier van apaivagar els dolors dAmbroise Lemoine, poeta i heroi de guerra», fan saber al visitant).
Fotografies del poeta armat amb la cama ortopèdica poden admirar-se a les parets de la sala de plens de lAjuntament: «Ambroise Lemoine rebent la Medalla de la Ciutat», «Ambroise Lemoine recitant a la Sala de les Columnes», «Ambroise Lemoine essent condecorat el Dia dels Herois Victoriosos de Bourg-les-Champs». La més curiosa de totes mostra Lemoine amb un infreqüent somriure que deixa al descobert unes dents perfectament arrenglerades: «Ambroise Lemoine estrenant la dentadura postissa» (imatge que en una ampliació del tot excessiva de 100x150 també presideix la recepció de la consulta de lodontòleg Roland Delabarre).
A Bourg-les-Champs, el lemoinià entusiasta hi trobarà altres tresors: el pollancre que li va inspirar el tríptic ombrívol Dilapidations (1934), els urinaris públics on alleujava la pressió de la bufeta durant els concerts dominicals de la Banda Municipal (també el prostíbul on alleujava la pressió daltres òrgans), el sanatori psiquiàtric on Léonor Lemoine va passar els últims mesos, el pont des del qual el poeta va llançar-se en el seu primer intent de suïcidi (la poca alçària només va provocar-li la fractura de la cama que li quedava) i la navalla amb què va culminar el seu segon i reeixit intent, comprada i ara exposada a la ferreteria Delalande: «Aquí el turmentat poeta Lemoine va adquirir la navalla per tallar-se les venes», diu el rètol de lentrada.
Si mai passeu per Bourg-les-Champs, el vostre periple lemoinià ha dacabar necessàriament al cementiri de Saint-Jacob. Sobre el marbre del panteó dels Lemoine, shi van gravar com a epitafi dos versos extrets de Circoncisions: «Totes les petges dun home / menen a una làpida florida».
LES SET VIDES DE JINDRICH NOVÁK
De les set, la primera vida va ser la més curta. Asfixiat pel cordó umbilical que se li havia entortolligat al coll, Jindrich Novák va venir al món clínicament mort el 8 de febrer de 1928. La llevadora no va adonar-sen i, a corre-cuita, creient que el nadó encara vivia, va desenredar el nus que lescanyava i els pulmons de la criatura van tornar a inflar-se daire: així va començar la segona vida de Jindrich Novák.
Aquella primera vida va ser monòtonament uterina: vuit mesos, tres setmanes i cinc dies que havien transcorregut sense incidents ressenyables més enllà de la previsible evolució dòrgans i membres que va transformar una llavor difusa en una figura francament antropomorfa. Però en la placidesa del líquid amniòtic també devia forjar-shi el caràcter neguitós del petit Jindrich, si hem de jutjar per les voltes de cordó que li van costar la vida. Al llarg dels anys hauria de sentir explicar molt sovint la història daquella resurrecció miraculosa, salpebrada amb tota mena de detalls macabres la cara morada i botida del nadó; la ferum de peix podrit que havia envaït la sala de parts; lactuació heroica de la llevadora Pokorná, la virtuosa dels fòrceps; lexpulsió duna placenta groguenca i pestilent truculències tan desproporcionades que més aviat semblaven invencions degudes a la ubèrrima imaginació familiar. La mare, Mirka Novák, no era, ni de bon tros, primípara a Jindrich lhavien precedit sis germans, però lexperiència va resultar prou traumàtica per posar fi a lefervescència procreadora. Bohumil Novák, el rellotger, el pare de Jindrich, va rebre la notícia alleujat: el modest negoci de Praga no permetia alimentar tants estómacs i el furor maternal de la seva dona feia temps que lesverava. Vivien en el primer pis del número 20 del carrer Sazávská, al barri de Vinohrady. A la planta baixa, el senyor Novák hi tenia la botiga de rellotges i el taller, un negoci de molta reputació però poca rendibilitat que shavia perpetuat durant generacions.
En la seva segona vida, Jindrich va ser un nen ploraner, gemegaire i malaltís. Arreplegava tots els virus i bacteris, es passava més dies al llit que a lescola. En les nits dinsomni, Bohumil Novák va arribar a maleir la destresa de la senyora Pokorná, per molt que en lanecdotari familiar la llevadora hagués assolit ara sabem que injustificadament la categoria de mite. El doctor Kostka els visitava sovint, envoltat dun nuvolet de fum que sortia del cigar que sempre duia enganxat a la comissura dreta de la boca. Mentre auscultava el petit Jindrich, la ranera i els estossecs violents del doctor feien difícil creure que pogués sentir res a través de lestetoscopi. Va ser el doctor Kostka qui va diagnosticar la pneumònia de Jindrich quan el nen tenia vuit anys i qui va recomanar lingrés a lhospital, on va morir dies després, un dissabte a la nit.
Però aquella segona mort també va passar desapercebuda. Lendemà, un diumenge lluminós de maig, Jindrich es va despertar plenament recuperat de la febre i, sense ser-ne conscient (encara no, encara no), va inaugurar la seva tercera vida. El nou Jindrich era un vailet enèrgic, impacient, no semblava el mateix nen desnerit i lànguid: la mort lhavia revifat. Era vital, vigorós, com si lexperiència del propi traspàs lhagués esperonat a viure apressat, impulsat per la urgència daprofitar el temps.
Va ser un mal estudiant perquè no tenia capacitat de reflexió ni el do de la paciència. Tampoc era particularment intel·ligent, ni intuïtiu, i savorria a classe. Un desastre. El seu pare, anticipant el daltabaix acadèmic, va intentar ensenyar-li els secrets del seu ofici. Però la rellotgeria requereix precisió i Jindrich tenia uns dits maldestres, incapaços de manipular molles, pinyons, rodetes, robins i els altres engranatges minúsculs dun rellotge. Per això el senyor Novák el va enviar a fer daprenent successivament del flequer Cerník, del carnisser Doubek i del ferrer Kopecky. Cap ofici no aconseguia interessar el jove Jindrich, que era expulsat de cada feina de males maneres.