Un matí vaig rebre un correu electrònic de lOrnella Volta, amb qui ens havíem intercanviat les adreces després del sopar de París. A lassumpte només hi constava una paraula: «Parés». El cos del missatge era lacònic: «La prova definitiva! Salutacions cordials». Adjuntava una imatge. Vaig obrirla. Hi havia dos homes fotografiats a mig cos: lun era baix, laltre més alt. El braç esquerre de lhome baix rodejava lhome alt amb un gest forçat, incòmode: ¿shavia posat de puntetes per poder-li abraçar les espatlles? ¿O lalt shavia ajupit una mica, per facilitar la maniobra? (encara que potser lalt era mig geperut, costava de saber). El baix devia aproximar-se als quaranta anys i mirava el fotògraf amb confiança i intensitat (cada pupil·la desprenia una espurna). La clenxa a la dreta orientava els cabells cap a la banda esquerra i feia pensar en el pentinat dAdolf Hitler (però segur que, en aquella època, el futur Canceller encara no era gaire conegut). Els llavis carnosos, el nas gros i les arrugues al voltant de la boca meren molt familiars. Lhome alt vorejaria els vint-i cinc anys. Era prim, desmanegat. Duia el cabell encartonat i molt lluent (tant podia ser per efecte dun fixador com per un excés de ronya) i un bigoti tofut, descuidat. La mirada desperta de lhome baix dirigida sense cap pudor a lobjectiu de la càmera contrastava amb els ulls absents de lalt que, amb les parpelles caigudes, miraven cap a un punt indeterminat del terra. La llegenda al peu deia: «Pablo Picasso amb Frédéric Parés (circa 1920)».
Havia trobat el meu Lars Haugaard? Vaig recordar la citació de Borges que encapçalava i que havia inspirat el meu microrelat El precursor: «Cada escritor crea a sus precursores». Vaig buscar en el volum Otras inquisiciones lassaig Kafka y sus precursores, don recordava que provenia la frase citada. «El hecho es que cada escritor crea a sus precursores», escriu Borges. «Su labor modifica nuestra concepción del pasado, como ha de modificar el futuro.» En la meva història mínima, el protagonista interpretava literalment la proposició de largentí i sinventava un escriptor del passat que, al final, resultava haver existit. Jo també havia inventat en Frédéric Parés i ara es tornava real. Però no només havia aconseguit modificar «la concepció del passat» com deia Borges: havia modificat el passat.
El primer paràgraf daquesta narració presentava una frase contundent: «Ara he sabut que Frédéric Parés va existir». He dadmetre que era més un recurs literari que una certesa, la frase impactant que lescriptor sempesca per agafar el lector per les solapes i obligar-lo a llegir. Perquè em nego a creure que el meu personatge hagi cobrat vida. Soc així de descregut, tot i els testimonis que acrediten lexistència del compositor que no componia. Però laventura que acabo de relatar pot servir dadvertència al lector escèptic sobre les històries que shan aplegat en aquest llibre que ara comença a llegir. Lestil us podrà fer creure que el que sexplica va passar de veritat; la raó us induirà a pensar que tot és una invenció. No us precipiteu a treure conclusions. Ja hem vist que la realitat pot ser dúctil, que les imaginacions a vegades es rebel·len contra la seva naturalesa fictícia, que una biblioteca fantasma pot produir llibres tangibles, que tal com diu el títol duna de les pel·lícules inacabades dOrson Welles, Its all True. Tot és veritat. O ho pot acabar sent.
PETGES
Si mai passeu per Bourg-les-Champs, a la Borgonya francesa, no deixeu de visitar lestàtua del poeta Ambroise Lemoine (1887-1939).
Bourg-les-Champs és una localitat propera a Dijon, a dos-cents quaranta-cinc metres sobre el nivell del mar, amb una superfície de trenta-set quilòmetres quadrats, una població estimada de deu mil tres-cents noranta-sis habitants, segons el cens de 2008, que resulta una densitat de dos-cents vuitanta-un habitants per quilòmetre quadrat (i fins aquí la informació que proporciona la Viquipèdia; a partir dara, procurarem que la prosa agafi una certa volada literària).
Trobareu lestàtua del fill il·lustre de Bourg-les-Champs al bell mig de la Place Vendôme, on, a imitació de la plaça homònima de París, salça una columna trajana al capdamunt de la qual reposa un Ambroise Lemoine pensatiu, escabellat, amb la mirada perduda a lhoritzó (un monument més propi de la commemoració duna gesta èpica que de lhomenatge a un humil poeta, exemple de la tendència a lexcés, habitual a províncies). Però per poder contemplar els detalls de lescultura obra dun artista local, avui oblidat hauríem de levitar quaranta-cinc metres amunt; com que lésser humà encara no ha desenvolupat aquesta habilitat, lajuntament ha tingut la gentilesa dexhibir una fotografia de lobra a la base de la columna. Lacompanya una breu semblança biogràfica i una inscripció en llatí: «Verba tua nos ducunt» («Els teus mots ens guien»). La «Columna Lemoine» com se lanomena popularment és visible des de qualsevol punt de la ciutat, com si el cavil·lós poeta vetllés pels destins dels seus conciutadans.
A la mateixa Place Vendôme hi ha la biblioteca municipal, previsiblement batejada com a «Bibliothèque Lemoine», un sumptuós edifici del segle XVIII que serva els manuscrits del poeta. Podreu fer un cop dull a alguns dels originals exposats en vitrines, però les consultes del Fons Lemoine són restringides i cal demanar cita prèvia.
Si des de la Place Vendôme preneu la Rue de Poitiers arribareu al Museu del Vi. Ambroise Lemoine era fill de vinyaters i al museu shi guarden les antigues premses de raïm de les Vinyes Lemoine. La casa natal del poeta, a la Rue des Rosiers, també ha esdevingut una visita obligada; lhabitació del petit Ambroise es conserva tal com estava a finals del segle XIX, incloent-hi una gibrelleta de porcellana i un rentamans escantellat. Altres racons de Bourg-les-Champs evoquen la infància del poeta: a la botiga de queviures Chez Madeleine un rètol anuncia que el nen Lemoine hi solia comprar llaminadures; a lescola municipal ara anomenada École Le Petit Lemoine shi exposen els seus butlletins de qualificacions (més aviat discretes, tot sha de dir: lAmbroise va ser un estudiant propens a la indolència); una inscripció a la carnisseria Fournier es vanta de ser la proveïdora de «la carn que va nodrir el nostre gran poeta»; la fleca Hinault també senorgulleix dhaver pastat i cuit «el pa que va assortir dhidrats de carboni lorganisme del geni».
Una placa en un banc dels Jardins du Bourg rememora el primer petó del jove Ambroise a una noia (va ser Henriette Champfleury, que moriria pocs mesos després daquella experiència a causa duna pneumònia) i a lhabitació 17 de la pensió Jardin dEden un epígraf recorda que allí «el gran poeta Lemoine va vessar per primera vegada la seva il·lustre llavor» (en Juliette, la meuca més veterana del barri). A lesglésia de Sainte-Dorothée una llosa de marbre deixa constància del casament de Lemoine amb Léonor Cretelle (el 14 de març de 1909) i a la façana del número 25 de la Rue des Gravilliers shi llegeix: «En aquesta casa hi van viure Ambroise i Léonor Lemoine, orgull de Bourg-les-Champs i de la literatura francesa».
Al Bistrot de Pierre encara avui hi penja un rètol de fusta on sexplica que el poeta va escriure el seu primer poemari Périphéries (1911) assegut a la taula del racó, i guarden com una relíquia el cendrer on aixafava les burilles dels Gauloises. A la Librairie Ambrosienne, única llibreria de la ciutat, alguns dels versos més cèlebres de Lemoine adornen les parets; no cal dir que totes les seves obres des dÉquidistances (1912) fins a Parallélépipèdes (1938) tenen reservat un lloc de privilegi a les lleixes.