La senyora Volta, amb un vigor que desmentia la seva edat, mexplicava ara que també a Mémoires dun amnésique, el recull de textos autobiogràfics de Satie, hi apareixia un jove obsessionat per un món sonor tan subtil, interior i inaprehensible, que no podia ser traslladat a uns pentagrames. «Lúnica música possible per a ell és el silenci», comenta Satie. I amb el seu sarcasme característic hi afegeix: «Naturalment, és un apassionat del badall i la becaina». No obstant això, en moments de lucidesa i expansió i quan no es deixava vèncer per la peresa, la seva música baixava dels llimbs i es materialitzava davant loient afortunat en forma de «breus passatges deliqüescents, uns bocins màgics i incomparables».
Satie no va mencionar mai el nom del compositor va dir la italiana. Però ara sé que es deia Frédéric Parés.
Per caràcter, tendeixo a buscar més la concòrdia que la polèmica (això no sempre és una virtut: pot ser un defecte). Em vaig mirar lOrnella Volta amb un somriure. No em veia amb cor desguerrar-li la descoberta i, de passada, posar-la en evidència davant dels altres comensals que havien seguit la conversa mentre extreien les espines duns peixos indecentment banyats en crema de llet. Així que només vaig contestar: «Podria ser, podria ser», i per desviar el rumb de la vetllada, vaig anunciar: «Sap que la setmana que ve tocaré els Sports et divertissements en un concert a Barcelona?».
He de dir que de Satie només en conec la música. Mai no he llegit cap prosa seva, tret dels comentaris humorístics que solia incorporar entre els pentagrames de les peces pianístiques. Descartada la possibilitat duna influència subliminar el record inconscient duna lectura feta en el passat que pren cos involuntàriament quan lescriptor crea una ficció, lúnica explicació era la duna coincidència: Satie havia conegut un compositor mandrós que, malgrat el seu talent, no havia compost mai res. Jo nhavia imaginat un altre i li havia donat un nom i una biografia. Ja va dir Aristòtil que lart imita la vida, encara que la meva fos una imitació involuntària. Qualsevol altra explicació em submergia en el llot estancat de la fantasia: perquè si el jove compositor que Satie havia tractat es deia Frédéric Parés, hauria de començar a pensar que lart no només pot imitar la vida, sinó que també pot crear-la retrospectivament!
Per desgràcia, ben aviat em vaig trobar envoltat daigües pantanoses i bracejant per no enfonsar-mhi. Un dia va trucar-me un historiador de lart, a qui anomenarem X.A. (a partir daquí tirarem dinicials: ja he involucrat prou persones reals en aquest relat). Va parlar-me de Joan Baptista Parés i Carbonell, col·leccionista dart i fundador de la Sala Parés, la galeria dart més prestigiosa de la Barcelona del tombant dels segles XIX i XX. El senyor Parés tenia un nebot cràpula que feia estades a la capital francesa i que shavia encaterinat duna corista del Moulin Rouge. En X.A. tenia indicis per afirmar que el fruit daquella aventura un fruit il·legítim, repudiat i silenciat era el Frédéric Parés del meu llibre. Sense els miraments que mhavia inspirat lOrnella Volta, vaig assegurar a X.A. que en Parés era un personatge inventat que no havia existit mai, que el meu text era un conte, una ficció. «No nestigui tan segur, no nestigui tan segur», va contestar-me, tossut i enigmàtic. Em va pregar que quedéssim per parlar-ne i jo, de bones maneres, vaig engegar-lo. El món acadèmic també és ple de sonats.
Llavors hi va haver la carta indignada duna lectora, publicada en un diari català. La M.P. reivindicava la figura del seu avi, la memòria del qual havia estat «ultratjada pel llibre de Jordi Massó» (sic: les dues esses és una errata que persegueix els Masó des del bressol). En Frederic Parés i Colldefons va ser un músic de cobla honest i treballador que, fugint de la dictadura de Primo de Rivera, havia fet fortuna a París. Va ser autor de sardanes tan celebrades a lèpoca com ara La fadrina Josefina i El flabiol de lAniol, i dun quartet de corda que va estrenar-se a la Sala Pleyel de París. Poc abans de locupació alemanya de França, va tornar a Catalunya i va dedicar-se a la cansaladeria familiar. La M.P. aprofitava el correu per corregir-me les dates de defunció (no havia mort lany 1940, sinó el 1959) i per restaurar lhonor baronívol de lavi: «No va tenir mai una relació homosexual» (en el meu conte satribuïen a Parés amants dels dos sexes). No vaig respondre la carta per força havia de ser una broma (La fadrina Josefina?), però em van quedar les ganes de preguntar-li si el pare del cansalader és a dir, el besavi de lenfurismada lectora era el Parés eixelebrat que va deixar prenyada una corista francesa, segons la tesi de X.A..
Uns dies més tard, en un correu electrònic, el crític musical J.P. mexplicava que havia començat una recerca de material per escriure «la biografia exhaustiva que la figura de Parés mereix». De moment, estava «espigolant testimonis» i «saquejant arxius i hemeroteques». Adoptava un posat planyívol quan escrivia que «la cultura del nostre malaurat país no seixorivirà fins que no restituïm les glòries nacionals i les col·loquem en els pedestals que els pertoca» i em demanava les «fonts documentals que havia utilitzat en el meu treball». A través dels meus editors em va arribar un prec del Museu de la Música: els agradaria incorporar al seu arxiu fotogràfic les imatges que en el meu llibre descrivia «amb tanta gràcia i minuciositat»: els en podria indicar la procedència? Des de lAssociació Asmatològica Catalana van informar-me que incorporarien Frédéric Parés a la llista dasmàtics il·lustres (Parés, en el meu conte, patia aquesta malaltia respiratòria) i em convidaven a la conferència «Respira i triomfa: asmàtics cèlebres». Un filòleg em va preguntar si creia que era lícit catalanitzar el nom den Parés i, considerant que lorigen genealògic era català, suprimir aquells dos accents tan poc autòctons. Un estudiant projectava el treball de recerca de batxillerat sobre «Els compositors del No» (plagiant descaradament els «escriptors del No» que va inventariar Enrique Vila-Matas en el llibre Bartleby y compañía) i estava reunint una relació de compositors que no havien publicat mai cap peça: ¿podia confirmar-li que el meu text era un extracte duna obra més extensa? ¿Li proporcionaria més dades sobre Parés? ¿Mavindria a contestar una enquesta? Una editorial de música barcelonina em va demanar si tenia accés als fragments de partitures que, segons jo explicava en el meu llibre, Parés havia deixat. Projectaven fer-ne una edició crítica i em convidaven a escriuren el pròleg. Suggerien un títol: Frederic Parés. Obra incompleta completa.
El pianista i amic M.V., badant un dia per YouTube, va ensopegar amb un vídeo titulat Frédéric Parés: Prélude inachevé (1916). Em va passar lenllaç. Shi veien, en primer pla, unes mans sobre el teclat dun piano. Després duns segons despera, començaven a tocar una peça dacords lents i elegíacs. La peça, duna melangia solemne, sinterrompia quan tot feia preveure una nova secció contrastant (i vaig recordar que al meu Parés li havia fet dir en una carta: «Els desenvolupaments se mencallen, sem panseixen, i no arribo mai al final»). El vídeo durava poc més dun minut. Si sha de jutjar per aquell fragment, els elogis que Satie va dedicar a la música de Parés «deliqüescent, màgica, incomparable» semblaven del tot desproporcionats. El Prélude presentava alguna harmonia inesperada, sí, però no era particularment original ni memorable, un producte típic del romanticisme tardà, més proper a lacademicisme dun Cesar Franck que a les audàcies i els exotismes de Debussy que en aquells anys escandalitzaven el públic parisenc. El vídeo lhavia penjat un tal Mr. Bartleby (de nou el personatge de Melville, lescrivent que «preferia no fer-ho», fent lullet al meu Parés, el compositor que preferia no compondre). Vaig rastrejar el perfil daquest senyor Bartleby en va: no hi havia cap més vídeo. El nom del pianista no apareixia enlloc.