¿Era el meu Frédéric Parés, renascut dentre les pàgines del meu llibre, el protagonista del concert domèstic documentat en les dues imatges? Per desvelar el misteri vaig clicar la imatge. La fotografia va engrandir-se i va revelar la seva intimitat més trivial: «Frederic Mompou tocant el piano per als seus pares. Fons fotogràfic Frederic Mompou (Biblioteca de Catalunya)».
En una època que tendeix a entronitzar la xarxa virtual que encercla el planeta, solem oblidar la naturalesa essencialment estúpida duns ginys que responen a les consultes sense el filtre de la intel·ligència i el sentit comú. El cercador no havia trobat cap «Frédéric Parés», però, obviats els accents de nom i cognom i invertit lordre dels elements, mhavia servit «els pares de Frederic» com a resultat. Els pares de Frederic Mompou, esclar.
Si hagués batejat en Parés amb qualsevol altre nom propi, la consulta no mhauria retornat aquestes dues fotografies com a resposta. Però convé dir que no sempre latzar, el capritx o les influències subliminars governen lelecció del nom dun personatge. A vegades, la tria és deliberada, premeditada. Aquest és el cas den Parés: no va dir-se Frederic per casualitat, sinó perquè el meu compositor fictici estava inspirat en la figura lànguida i entranyable de Mompou, i li vaig voler conservar el nom, afrancesant-lo amb els accents. Parés també va heretar la llegendària indolència de Mompou (que també es manifesta en el meu heroi, grotescament exagerada) i alguns trets biogràfics (com Parés, Mompou va viure molts anys a la capital francesa, va ser afalagat pels crítics Vuillermoz al capdavant i complimentat per les classes benestants). També vaig atribuir al meu personatge alguns dels ideals estètics de Mompou (la propensió a la brevetat, a lessencialisme; laversió per la música dorigen germànic) i la cal·ligrafia, minimalista i dubitativa, dels seus manuscrits. Més enllà daquestes afinitats, les vides de lun i laltre emprenien camins que es bifurcaven i Parés, independitzat del seu model de qui no era més que una rèplica caricaturesca vivia dissortades aventures amoroses, col·leccionava pipes, badallava sovint, no aconseguia completar cap obra musical i tenia una mort ridícula.
Ara, el cercador dinternet, com si volgués escarnir els meus tripijocs amb la realitat, tornava en Parés al seu origen, a la figura real de Mompou, de qui era una projecció burlesca. El malentès quedava aclarit. Fi de la història.
És clar que si tot plegat shagués limitat a aquesta anècdota, no hauria valgut la pena narrar-la aquí. No, la mòmia den Parés encara no havia dit la seva última paraula.
Pocs mesos després de la presentació de Polpa, vaig fer un concert de piano a lInstituto Cervantes de París. En acabar, en Juan Manuel Bonet, director del centre, em va convidar a sopar. Shi va afegir la seva dona, un diplomàtic espanyol i una musicòloga italiana que també havia assistit al concert: Ornella Volta, una nonagenària esquifida i filamentosa, que van presentar-me com a biògrafa del compositor Erik Satie. «La més gran experta sobre Satie que hi ha al món», em va assegurar en Bonet.
Malgrat la meva timidesa, soc una persona sociable. Després duna actuació, però, havent-me exposat a la consideració del públic durant dues hores, el que més desitjo és la tranquil·litat, anar a sopar sol o, com a molt, amb la família o amb alguns amics de confiança. Com que mincomoden els sopars de compromís, vaig preveure que mesperava una vetllada tibant, gens relaxada, tot i les bones intencions del meu amfitrió. Per sort, en Juan Manuel Bonet, a més de ser un erudit dentusiasme encomanadís, era molt loquaç i la conversa en cap moment va encallar-se. Vam parlar de música, dart, de les avantguardes, de gestió cultural (en Bonet havia estat director dalguns dels museus més importants dEspanya) i dErik Satie, com era previsible tenint a taula una eminència sobre el compositor. Va ser mentre ens servien el segon plat (el diplomàtic i jo, un magret dànec; els altres, turbot a la crema) que la senyora Volta, amb un fil de veu, em va preguntar don havia tret la informació sobre en Frédéric Parés.
No sé si em va sorprendre més que la italiana tingués constància del meu conte o que shagués pres en Frédéric Parés com un compositor real i que ara minterrogués sobre les fonts que jo havia consultat. Polpa era un volum de relats escrits en català que no shavia traduït a cap llengua ni tenia distribució fora de Catalunya: com podia haver arribat a mans duna musicòloga italiana que residia a París? LOrnella Volta es va afanyar a explicar-se.
En un dels diaris catalans que mhavien entrevistat arran de la publicació del llibre, el periodista, amb la intenció demfatitzar la meva doble faceta de músic i escriptor, havia annexat una columna titulada «Quatre músics literats». Sortien les fotografies dElfriede Jelinek, James Rhodes, Felisberto Hernández i Erik Satie, i una breu notícia detallava les seves connexions entre escriptura i música de cada un dells. LOrnella, que ensuma com un gos rastrejador tot allò relacionat amb Satie (la comparació és seva), va trobar aquest article per internet i va buscar més informació sobre el llibre. Així va ensopegar amb el meu text dedicat a la vida dun compositor francès vinculat a Les Six, el grup de compositors tutelat per Erik Satie, els representants més insignes del qual eren Milhaud, Poulenc i Honegger. I va recordar que Satie, en la seva correspondència, menciona repetidament el cas dun misteriós compositor, un jove tan exigent i perfeccionista que no va ser capaç de compondre mai cap obra. «Estic segura que és aquest Parés que vostè descriu», va dir-me amb lautoritat del savi avesat a enunciar certeses.
Quan sescriu un conte adoptant un to periodístic i falsament documental, el lector tendeix a creures el narrador perquè associa aquesta prosa a les cròniques reals que llegeix als diaris. Qualsevol beneiteria guanya credibilitat si sexplica amb la fredor duna crònica de successos. Lestil distant i quirúrgic de Borges feia versemblant la història més improbable. Mark Twain, que era periodista, narrava amb el rigor dun reportatge i mai se sabia del cert si els contes que publicava eren autobiogràfics. En un altre àmbit, Orson Welles va comprovar lèxit de la fórmula quan va empescar-se una invasió marciana en els radiofònics anys trenta i va aterrir tot un país. Quan vaig escriure «Làlbum fotogràfic de Frédéric Parés» volia crear dubtes en el lector, obligar-lo a sacsejar Google per esbrinar si el protagonista havia existit de veritat. Però no mesperava que una musicòloga de prestigi caigués en el parany!
La senyora Volta, amb un vigor que desmentia la seva edat, mexplicava ara que també a Mémoires dun amnésique, el recull de textos autobiogràfics de Satie, hi apareixia un jove obsessionat per un món sonor tan subtil, interior i inaprehensible, que no podia ser traslladat a uns pentagrames. «Lúnica música possible per a ell és el silenci», comenta Satie. I amb el seu sarcasme característic hi afegeix: «Naturalment, és un apassionat del badall i la becaina». No obstant això, en moments de lucidesa i expansió i quan no es deixava vèncer per la peresa, la seva música baixava dels llimbs i es materialitzava davant loient afortunat en forma de «breus passatges deliqüescents, uns bocins màgics i incomparables».
Satie no va mencionar mai el nom del compositor va dir la italiana. Però ara sé que es deia Frédéric Parés.