Ironies del destí, laplicació directa del futurs a mi no em serveix, però, en canvi, sí que lutilitzo invertint-ne el sentit temporal. És el programari de simulació amb què faré les recreacions hologràfiques del meu passat. Per començar, la del moment clau en què el meu oncle encengué el llumí. Aquí la tens.
Barcelona, 6 de gener de 1972 cap a les 5 de la tarda. Menjador de casa els avis materns. De fons sonor, xivarri de nens jugant i fent corredisses pel passadís. Al voltant de la taula, làvia, loncle Pere i la tieta Roser, ambdós solters, els pares, els cosins mexicans que vénen cada any per Nadal, la meva germana, el seu marit, també mexicà, i el nebot gran. Estan sumits en una mitja penombra que en desdibuixa els contorns i és loncle qui porta la veu cantant. De sobte, fa una pausa teatral i llança la pregunta:
Acceptaríeu danar a una festa en què al final matessin tots els convidats? Silenci realçat pels crits de la quitxalla. Oi que, per molt divertida que fos, declinaríeu la invitació? Doncs això és la vida, nois, amb la diferència que no ens donen elecció.
Érem a la sobretaula del dia de Reis i, potser per lambient fantasiós que shi respirava, amb tot de papers llampants escampats per terra i els nens fent gresca a lhabitació del costat, la pregunta no em sonà tan desafinada com de ben segur mhauria semblat en un altre context. Em sorprengué, no ho nego, altrament no mhaurien quedat gravats els ulls incisius i el rictus heroic de loncle Pere en formular-la, ni recordaria el posat darreglanyaps característic de ma mare quan salçà de taula dient que sestava fent fosc i calia anar recollint.
Ningú no la seguí, continuàrem asseguts, sense gosar alçar els ulls per por de creuar la vista amb loncle. Sé que la pregunta me ladreçà a mi, tot i que la llançà a laire sense mirar-me, potser perquè sèiem de costat. Per molt que ell maugurava una carrera acadèmica brillant, llavors encara no era capaç de donar-li rèplica en aquest teatre de solemnitats que muntava cada any, en què sota la disfressa de provocació shi endevinava un neguit sincer, un clam imperiós per obtenir respostes. Jo tot just acabava de complir vint-i-dos anys i men calien molts més per buscar-les i madurar-les. Fou mon pare qui aleshores entomà el repte, amb la veu pausada de qui estalvia forces perquè sap que el combat serà llarg:
Et falla el punt de vista, cunyat. No hi ha cap amfitrió que ens convidi i ens pugui donar elecció o escatimar-nos-la. La festa ho és tot, prou que ho saps, no hi ha res tret della. Tampoc no hi ha sicaris a sou que vagin tallant caps. Senzillament morim. És llei de vida. Tant que maleeixes la religió i, en el fons, ets el més creient de tots, només que el teu Déu és maligne.
La vida humana és un sarcasme. Algú se lha dhaver inventat.
Insisteixo que et falla el punt de vista. Dius la vida humana i penses tan sols en la teva, en la vida dun individu. Si ho pensem com a espècie, és evident que morim just perquè la vida prossegueixi.
Almenys sens hauria de permetre veure com continua la història. Gairebé em resignaria a deixar de respirar, menjar i actuar, a canvi de poder observar com evoluciona el món els propers vint, cent, cinc-cents anys.
No thi poses per poc. Jo em conformaria a seguir les vides dels aquí presents; mencantaria veure com creixen els meus néts, en quina mena de persona es converteix cadascun. El gest circular havia fet que els espectadors entréssim a escena, i uns ulls inquisidors li feren afegir: I també les vostres evolucions, fills, no cal dir-ho.
Làvia, com tanta gent gran, patia una sordesa selectiva i intuí que el gendre la convidava a dir-hi la seva en un tema que li tocava més de prop que a ningú altre.
Morir no em fa por, fillets, el que em sap greu és deixar-vos aquí sols.
La mare i la tieta Roser van intercanviar una mirada que era alhora un homenatge a la gran marassa que havien tingut i també un retret que, en aquest estadi de la vida, encara les veiés com si fossin criatures necessitades de protecció.
Passant per alt la baixada a la realitat del pare i la postil·la de làvia, loncle continuà el seu estudiat discurs:
Si som espècie com dius, és una putada que la nostra consciència duri tan pocs anys, hauríem de mantenir-nos conscients mentre hi hagi vida humana sobre la Terra.
Encara em sortiràs amb zombis i morts vivents tu ara... El pare sapuntava a treure ferro a la situació.
No diguis disbarats, els zombis són inconscients, no observen des de la perspectiva dun ego corpori, com nosaltres. Caldria quelcom diferent, una consciència mòbil, com si diguéssim, que ens permetés anar saltant dun cos a un altre, dun animal a una planta o a una pedra.
Aturo aquí la recreació amb el futurs perquè lúltima intervenció segur que ja és de collita pròpia. Impossible que loncle digués una cosa així. Per més que el record sigui sempre reconstrucció, tot té un límit: almenys cal mantenir la coherència dels personatges, el paper que hi juga cadascun, la versemblança del guió. És aquesta cohesió interna el que regeix la construcció de la realitat, segons defensen lestimat col·lega Michael Arbib i Mary Hesse en el seu llibre del 1986. Cito per vici, per pura deformació professional. Res del que the dexplicar necessita ser justificat i menys amb paraules alienes. No estic fent ciència ni tècnica ni res que shi assembli, per fi puc deslliurar-me de la grandiloqüència acadèmica i anar al gra. Es tracta del meu llegat, del millor i pitjor que he fet en aquest lapse de temps conscient que anomenem vida, duna invenció feta realitat que em pertany a mi i només a mi. Fins que lheretis tu, si és que aconsegueixo trobar-te.
Lescena que acabes de visionar una veritable càrrega de dinamita quedà latent dins del meu cervell a lespera dun detonant. Segons quin, quan i com, el meu crani hauria pogut esclatar en mil bocins, la meva ment embogir per sempre o la meva personalitat arrossegar un trauma de per vida. Així doncs, he de congratular-me que el professor Ritter encengués la metxa en un moment propici i amb una orientació tan encertada que, sense que ell ho sabés, canalitzà tota aquella energia emmagatzemada dins meu cap a un únic puc dir lloable? objectiu.
Però daixò ten parlaré més endavant, en la pròxima recreació. Avui no voldria restar mèrits a loncle ni encara menys relegar-lo a un paper sinistre en el meu passat. Ben al contrari, en honor seu i per fer-li justícia, he de dir que ell muntà lespectacle pirotècnic complet. Posà sobre la taula la càrrega explosiva daquella festa macabra i tot seguit encengué un llumí. La majoria degué veure-hi lespurna incendiària que la situació reclamava, però als meus ulls la inesperada flama fou sobretot il·luminadora.
Llavors no ho vaig copsar així, a tot estirar ho vaig entreveure. Era com haver viscut tota la vida a les fosques i que, de cop i volta, es produeixi una flamarada. Què arribes a captar del nou món? Poca cosa, quedes encegat, però saps que hi ha hagut un daltabaix, que un abans i un després han quedat marcats per sempre... i al llarg dels anys, a poc a poc, la vista set va acostumant i agraeixes a loncle que encengués el llumí.
Alguns etiquetarien lexperiència com la pèrdua de la segona innocència. Amb la perspectiva dara, jo diria més aviat que em va ajudar a superar-la.
Costa dacceptar que som mortals. Tota una vida. A la innocència infantil seduïda per la màgia dels Reis la succeeix la de la joventut, que es creu omnipotent i eterna. Ja dadults apel·lem al lliure albir per aferrar-nos a ideals polítics i religiosos de base dubtosa. I quan ens cau la bena de nou, ens assalten consciències còsmiques, experiències transhumanes, criogenitzacions o altres avenços tecnològics que pretenen assegurar-nos la perdurabilitat. Sempre hi ha algú presumptament disposat a salvar-nos i treurens les castanyes del foc, daquella foguera final que ens revelava loncle, alhora que, amb molta subtilesa, també ens suggeria una manera descapar-ne.