He dit «superar-la», però no sé si és la paraula més adequada. Perquè el preu, caríssim, han estat matances i més matances i desplaçaments forçats i sovint brutals de poblacions senceres. O la mort de cultures i llengües. I la cosa encara no sha acabat. La caiguda dels imperis austro-hongarès i turc i la retirada del rus als seus límits mínims havia de dur més dun segle de dolor a una Europa oriental que han intentat encabir per força en les costures dun univers que sempre li havia estat estrany. I mentrestant a lEuropa occidental no sols veiem cultures mil·lenàries que resisteixen processos dassimilació potenciats per la globalització, sinó que lemigració, la torna de la colonització, dibuixa noves minories nacionals, religioses, culturals, que lestat tradicional no sap encara com encabir.
Quan Jenő Szűcs, en plena lluita dHongria per la seua afirmació davant el bloc soviètic, escriu el seu llibre enlluernador Les trois Europes, la impossibilitat de reduir lestructuració dels pobles, dels col·lectius humans, a un simple encaix de fronteres, a un acord sobre el traçat de les ratlles, es fa tan evident com evident és el seu intent de ressuscitar una Europa central que uns i altres, per raons diverses, volien amagar, però que acabà ressorgint després de lesfondrament del mur de Berlín.
Però, lamentablement, el preu, el cost de retocar algunes de les fronteres que shavien imposat a la força les iugoslaves, per exemple va tornar a ser la guerra. Lamentablement, però també de manera molt inevitable, si tenim en compte que encara avui la societat internacional no ha sabut articular cap mecanisme eficaç, indiscutible, perquè les voluntats democràtiques dels pobles es plasmen també sobre el traçat dels mapes i puguen modificar-lo. Cosa que acaba originant, de manera inevitable, violència.
És ben paradoxal que en el món d'avui, o en bona part del món d'avui, pugues decidir a quin déu pregues i ningú no et dirà res, pugues decidir de quin gènere ets i ningú no et dirà res, però en canvi tingues prohibit de dir, fent ús de la teua llibertat individual, a quina nació pertanys, o de quina nació et sents, sense que això cause un conflicte. És una paradoxa que hauria de fer reflexionar tothom. Especialment si la cosa ha arribat a un extrem tan cínic i escandalós que Espanya, per a posar-ne un exemple, pot aprovar entre aplaudiments una llei que saluda i fa legal l«autodeterminació de gènere» mentre persegueix a colps, amb violència i una repressió inaudita i antidemocràtica lexercici dautodeterminació del poble català. Al mateix temps, en el mateix espai geogràfic i amb els mateixos polítics al capdavant!
***
Inevitablement, he parlat molt dEuropa, fins ara, però si aquesta impossibilitat dencaixar fronteres i nacions amb les realitats viscudes en bona part del meu continent és difícil, què nhauríem de dir, dintentar-ho als espais colonials, a lAmèrica Llatina, a lÀfrica o a Àsia? En aquests continents les fronteres generalment no tenen res a veure amb la percepció dels indígenes sobre quin és el seu àmbit de relació, de qui són els nostres i qui no. No tan sols perquè les fronteres no shi han basat mai, mai, en la realitat percebuda per la gent que els habita, sinó també perquè lexistència de les fronteres estatals ha menat inevitablement a un projecte nacional que es voldrà encabir a la força en aquell mapa dibuixat.
És terrible, però és real: les divisions fora d'Europa sovint naixen una vegada shan dibuixat les ratlles i únicament perquè les ratlles shan dibuixat com shan dibuixat. I es projecten al passat amb tanta força que pretenen que allò que té data dorigen recent passe a ser «cosa de sempre».
No sé encara si creurem aquella història que diu que la ziga-zaga que fan les fronteres entre Jordània i lAràbia Saudita respon al fet que a Churchill se li va trencar la ploma mentre la dibuixava sobre el mapa. Però sé, per exemple, que quan es fa la partició del domini colonial britànic de lÍndia es parteixen també les mirades al passat. Nehru escriu el 1949, coincidint amb la independència i la partició, The Discovery of India i en aquell llibre clau els dravidians i els mongols de sobte esdevenen «indis» per tal de convertir-los en actors duna cosa, la nova Índia, que es vol eterna, tot i que és nascuda de fa poques hores. I mentrestant al Paquistan (país improvisat per al qual Choudhry Rahmat Ali va inventar-se el nom a partir de les inicials dels topònims en anglès Punjab, Afghania, Kashmir, Sindh i Baluchistan) els llibres de text ràpidament envien lorigen de la pàtria separada per un metre de frontera daquella Índia que fins unes hores abans era la mateixa terra al naixement de lislam en la llunyana península aràbiga. Dací al cara a cara nuclear davui i a les picabaralles en la frontera de lHimàlaia, que ens fan tremolar a tots de por.
O, a la vora mateix, el drama de lAfganistan, també vinculat al domini britànic de lÍndia. Lislam deobandi que practiquen els talibans va nàixer al segle XIX a lactual estat indi dUttar Pradesh, quan la separació de lÍndia i el Paquistan no era previsible. I quan es van separar els dos estats, els paixtus el van assumir al Paquistan i a lAfganistan perquè ells viuen a banda i banda de la separació oficial. Per això pretendre, com hi ha gent que vol fer, dentendre el retorn del talibans restringint lanàlisi a les fronteres actuals de lAfganistan, a tot allò que passa dins la frontera oficial afganesa, és inútil. Si més no, és imprescindible mirar els mapes de lAfganistan i el Paquistan junts i comprovar que els paixtus ignoren completament la línia Durand que lImperi Britànic va creure que seria definitiva. Peshawar i Jalalabad van caure en estats distints, però si algú vol explicar què ha passat aquests anys, les respostes a algunes preguntes essencials no es poden cercar només a la ciutat que ara és «afganesa». De la mateixa manera, comprovar que el nord de lactual estat afganès és tatgic i usbec, persa i turc al capdavall explica prou bé per què els talibans tenen les dificultats que tenen precisament en aquelles àrees.
I daquest repàs naix inevitablement una pregunta provocadora: veient que lImperi Britànic tres vegades, la Unió Soviètica i els Estats Units i lOTAN han fracassat a lAfganistan, quin sentit té mantenir que no es poden retocar les fronteres dun estat que és en definitiva una creació artificial i que sha demostrat inviable? No es reduiria molt limpacte del conflicte fent que el nord, de Kabul en amunt, sunís, si vol i els volen, als estats centreasiàtics afins, per exemple? I no seria més sensat i viable ja avui reformular aquestes fronteres artificials que no pas insistir tossudament que les fronteres no es toquen, ni quan el preu és condemnar la població a tornar a ledat mitjana? Per ventura aquest «Afganistan unit» en les fronteres modernes és més viable i té més sentit, vist tot això que hem vist, que un redisseny radical? I si no és així, per què aquesta obsessió mecànica i malaltissa de la societat internacional a preservar una frontera que, en definitiva, no és sinó una de les possibles, al preu que siga i fracàs rere fracàs? Quan Àhmad Xah Durrani va crear lAfganistan les fronteres anaven de Meixad, avui la segona ciutat de lIran, a Delhi; i de lAmudarià a loceà Índic. Daquests quatre punts cardinals només es manté el riu. Tota la resta ha canviat. El mapa que mirem avui i les fronteres que encerclen avui poblacions tan diverses, existeix tan sols dençà del 1919. Aleshores per quin motiu hem dacceptar que ara ja no es poden canviar mai més, si canviar-les podria ser part de la solució dun conflicte que ningú no sap com resoldre?