Si deixem, doncs, els recursos perennes limitats al paper deines dús possible, de palanques que podrien funcionar, crec que es pot dir sense massa por dequivocar-se que una nació sobretot és la voluntat política de ser-ho, i que aquesta és una voluntat expressada per un cos consistent de ciutadans en un moment concret de la història.
Perquè els precedents i els substrats, per més imponents que siguen, al cap i a la fi valen de ben poc si després no hi ha aquesta voluntat política activa, concreta i present de fer-los servir. Que els occitans van tenir la llengua més important dEuropa no ho pot discutir ningú, però això avui no puntua per a considerar-los una nació com, per exemple, generalment hom accepta que ho és Escòcia, que gairebé no té ja llengua pròpia. Prússia va ser un dia un dels estats més potents dEuropa i, tanmateix, això no ha creat avui cap nació prussiana. Txecoslovàquia va desaparèixer davui per demà, com Iugoslàvia o com la Unió Soviètica. Igual com aquell peculiar país que es deia Moresnet, o Sikkim o Tuva. I en canvi Còrsega, tot parlant una llengua italiana, renaix però no com a part dItàlia sinó amb un projecte propi. Hi ha casos en què fins i tot el valor dels noms canvia. El mot canadien en lorigen volia dir això que avui en diríem quebequès, però quan els anglesos sel van apropiar els quebequesos van haver de recórrer a una altra paraula per a definir-se...
És la política, per tant, la voluntat política de ser, allò que compta més a l'hora de constituir un grup humà en nació. Ara, també és cert que no es pot negligir un factor molt determinant: que en la formació de les nacions pesa tant la voluntat pròpia interna i el passat com la confrontació amb el veí. Perquè, siguen quins siguen els trets a què sagafa la comunitat per reclamar-se nació llengua, religió, costums, institucions, lleis, menjar, vestimenta, clima... aquests trets han de ser necessàriament diferents dels del veí i shan de poder confrontar, contraposar a algú altre. I és dací, daquesta contraposició, que naixen totes les fronteres.
***
Com ens recorda Daniel Bensaïd, el pensament racional modern ha aparegut a còpia de categoritzar i binaritzar. De manera que loposició nacional-estranger potser és tan sols una evolució positiva, això sí del binomi tradicional humà-salvatge.
És significatiu, en aquest aspecte, que entre les poblacions més antigues de la Terra hi haja ben sovint el costum de definir-se ells mateixos com el tot, com la humanitat sencera. Els inuits, a qui els indis americans van identificar com a «èsquims», per a denominar-se a ells mateixos fan servir tot de paraules que vénen a dir que ells són «el poble de debò». Els ianomami de lAmazònia es reconeixen a ells mateixos com «la humanitat» aquest és el significat de la paraula ianomami, que implica, és clar, que els altres, els naba, no ho són, dhumans, o no ho són tant. Letnocentrisme exagerat, racista i tot, sembla ser una característica comuna a les antigues societats caçadores i recol·lectores, característica que, per sort, amb el pas del temps, sha anat suavitzant, però ha deixat restes més o menys fòssils encara en la divisió entre nacions, entre col·lectius humans que es reconeixen com un mateix grup diferent de la resta, dels altres. És cert que assumint articulacions complexes que poden variar internament, però sempre amb una clara consciència don arriba i on sacaba la unitat. Ho prova aquell vell proverbi àrab, tremendament precís: «Jo contra el meu germà; el meu germà i jo contra el meu cosí: el meu germà, jo i el meu cosí contra la tribu; el meu germà, jo, el meu cosí i la tribu contra el món...»
Simplement, si parles igual, pregues al mateix déu, fas les coses de la mateixa manera, tens el mateix ordenament legal, menges el mateix plat, vas vestit igual, cantes de la mateixa manera les mateixes cançons i no notes cap diferència de temperatura amb el veí, aleshores molt possiblement ets de la mateixa nació. I si no és així, aleshores és quan les fronteres, oficials o no, consolidades o com a projecte, passen a tenir sentit i esdevenen, gràcies a la forma que dibuixen en el nostre cap, factors referencials clau per a cohesionar la comunitat. Joan Fuster deia que el mapa de Ballester Canals, amb el famós «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó», era la maniobra més eficaç feta mai pel catalanisme. Precisament.
I aquesta és la raó final del meu intent de mirar més enllà de les fronteres administratives. Les relacions entre els grups humans que formen el planeta són molt més complexes que no els estats i no es poden llegir bé sense entendre les fronteres múltiples i ben variades, superposades entre si, compatibles en alguns casos i irreductibles en alguns altres, que teixeixen qualsevol espai geogràfic contemporani. Si només mirem les fronteres dels estats ens perdrem bona part de lexplicació sobre per què passen moltes de les coses que passen. Si no entenem la forma complexa en què qualsevol grup humà es relaciona amb la mateixa terra, però sobretot amb els grups humans del costat, restarem atrapats en el laberint de violència en què sha convertit la societat internacional i sense saber com eixir-ne. Perquè, tant si ens agrada com si no, tots els col·lectius humans es reconeixen com alguna cosa i en aquest reconeixement hi té un paper clau, determinant, la visió que expressen sobre els altres, sobre els grups que tenen a la vora.
Lhistoriador neerlandès Joep Leersen, a El pensament nacional a Europa. Una història cultural, proposa una hipòtesi tan interessant com intel·lectualment inquietant. Leersen està dacord que França va ser la primera nació, arran de la Revolució, però defensa que la constitució daquella nació va generar allò que a mi magrada anomenar un dòmino que obligà les altres nacions europees a constituir-se en moviment nacional primer i en estat-nació tan aviat com poguessen. Un dòmino que obliga a fixar fronteres amb una consistència mai no vista abans; i alhora a superar la dicotomia tradicional entre una Europa occidental que pensava en termes més de ciutadania i una doriental que pensava més en termes detnicitat. El famós dilema sobre si ets don naixes o si ets allò que naixes.
He dit «superar-la», però no sé si és la paraula més adequada. Perquè el preu, caríssim, han estat matances i més matances i desplaçaments forçats i sovint brutals de poblacions senceres. O la mort de cultures i llengües. I la cosa encara no sha acabat. La caiguda dels imperis austro-hongarès i turc i la retirada del rus als seus límits mínims havia de dur més dun segle de dolor a una Europa oriental que han intentat encabir per força en les costures dun univers que sempre li havia estat estrany. I mentrestant a lEuropa occidental no sols veiem cultures mil·lenàries que resisteixen processos dassimilació potenciats per la globalització, sinó que lemigració, la torna de la colonització, dibuixa noves minories nacionals, religioses, culturals, que lestat tradicional no sap encara com encabir.
Quan Jenő Szűcs, en plena lluita dHongria per la seua afirmació davant el bloc soviètic, escriu el seu llibre enlluernador Les trois Europes, la impossibilitat de reduir lestructuració dels pobles, dels col·lectius humans, a un simple encaix de fronteres, a un acord sobre el traçat de les ratlles, es fa tan evident com evident és el seu intent de ressuscitar una Europa central que uns i altres, per raons diverses, volien amagar, però que acabà ressorgint després de lesfondrament del mur de Berlín.