***
Clarament, el traçat de les fronteres i lobsessió per fer de les fronteres polítiques estatals el patró únic didentificació dels grups humans és un dels problemes principals de la societat internacional. No tan sols perquè naixen o moren estats de manera contínua o perquè es generen situacions de violència contínuament per no deixar que les poblacions decidesquen democràticament què volen ser i què no, sinó també perquè, tot i el desplegament tecnològic i les eines de control, encara hi ha, i hi haurà per anys, espais del planeta sense control, zones grises on lobsessiva idea eurocèntrica de la frontera és impossible daplicar. I això en demostra lescassa naturalitat.
És el cas, paradigmàtic, de la Zomia asiàtica, aquest espai a les terres altes de Laos, Tailàndia, Birmània, lÍndia, Vietnam i la Xina descrit amb detall per lantropòleg James C. Scott al llibre The Art of Not Being Governed. An Anarchist History of Upland Southeast Asia.
Scott avisa que aquestes terres de muntanya han viscut i viuen naturalment encadenades entre si, per damunt de les fronteres estatals, respectant-se en la varietat i despreocupades dels centres de poder estatal respectius. Aquest territori, de la mida de tot Europa i amb cent milions dhabitants, ha defugit de manera consistent en el curs dels segles els intents de construcció dels estats que reclamen cada porció de la seua terra. Aquesta gent no ha participat en les guerres ni han estat fet esclaus, no han pagat mai imposts ni han fet el servei militar. Simplement, no shan deixat enquadrar en cap projecte.
Però, paradoxalment, per a remarcar la seua existència i fer-la comprensible, Scott sha dinventar un topònim, compost de zo (els qui viuen a les muntanyes) i mi (poble). I és daquesta manera que «el poble que viu a les muntanyes» es fa recognoscible de sobte als ulls dun món global que, duna altra manera, no el veuria, obsessionat per les ratlles i el principi de lexclusivitat de la sobirania. Tanmateix, amb nom o sense, allò que compta és que Scott explica que allà hi ha uns pobles que practiquen lart de no ser governats i que han pogut frenar la marea de creació de nous estats a còpia de viure a distància de qualsevol societat estatal organitzada, fent servir «la seua cultura, les pràctiques agrícoles, les seues estructures polítiques igualitàries, les rebel·lions dirigides per profetes i fins i tot la manca de sistemes descriptura, per a posar distància entre ells i els estats que els voldrien engolir».
Molts pobles indígenes viuen encara avui aquesta realitat, tot renunciant voluntàriament a la necessitat dun estat. Alguns la viuen emparats per la natura, com els samis. I amb molta eficàcia. Valga dexemple que quan la policia noruega va mirar de trobar un activista sami que havia volat amb dinamita una presa que tallava el pas als rens, els altres samis no van tenir cap problema a dir on era. Lhavien enviat amb els seus germans inuits del Canadà, amb la qual cosa trobar-lo, per a algú que no fos un habitant tradicional de les zones polars, era simplement una quimera.
Hi ha més poblacions del món que es troben amb un cas semblant i renuncien voluntàriament a lexistència de lestat per les circumstàncies. És el cas, per exemple, del Sahelistan, el territori nord-africà que el meu estimat i admirat Kamel Daoud descriu duna manera tan brillant, quan el dibuixa com un a-país: «El Sahelistan és un país vague, fluid, de fronteres canviants segons les furgonetes que el travessen, amb una sola cadena de televisió que es diu YouTube, amb una moneda coneguda (el rescat pels turistes capturats) i amb una activitat industrial consagrada (segrestar, decapitar, negociar o revendre, quan no pregues o procrees)...»
En contrast amb aquests casos, i reflectint com un mirall que alguna cosa important falla en lintent daplicar metòdicament, sempre i a tot arreu, el concepte westfalià de frontera, ens trobem lacord de Schengen, lacord que ha eliminat les fronteres interiors de vint-i-sis estats europeus dençà del 1995 i que és lintent més brillant fins ara de trencar el cercle viciós que he anat descrivint en les pàgines interiors. Si tradicionalment la frontera ha fabricat lestat i lestat ha estat leina privilegiada de les relacions internacionals, ara, a final del segle XX i sobretot a començament del XXI, lestat ja no és lúnica eina possible ni és tan clar que siga la millor. I, tot i continuar existint, es desvincula de la frontera pels interessos econòmics, vist que ja pesen més que cap pretensió política nacional. No deixa de ser ben significatiu que lEuropa que va inventar les fronteres que coneixem avui, molt específicament França i Alemanya, siguen els primers de deixar-les enrere.
En aquesta repassada de situacions sorprenents encara shi poden afegir models de frontera contradictoris en si mateixos. La frontera que no es pot travessar, per exemple, el cul-de-sac, la frontera sense «altra banda» de què parla Anne-Laure Amilhat Szary, una extraordinària geògrafa que ha desenvolupat el concepte de fronteritat. Un concepte ben original, que per una banda mostra la interrelació entre frontera, estat i territori i per una altra demostra que les fronteres actuals es van individualitzant de tal manera que ara funcionen sobretot com indrets on classificar administrativament el flux de béns i persones. Això que vivim molts de nosaltres amb vergonya, a la mar Mediterrània, al Rio Grande o a tots els altres murs que es van imposant per separar blocs de països pobres i rics.
I hi hauria encara, per exemple, la «frontera mòbil», un concepte xocant i revolucionari incorporat el 1994 en el dret internacional gràcies a lacord entre Àustria i Itàlia que estipula que el límit internacional entre aquests dos estats és susceptible de desplaçar-se segons el canvi climàtic. A la vora mateix, Suïssa i Itàlia des del 2008 modifiquen contínuament els seus traçats de frontera gràcies a un acord entre lInstitut Geogràfic Militar italià i lOficina Federal de Topografia Helvètica. I fruit daquest acord, per exemple, la frontera entre aquests dos estats a la zona anomenada Plateau Rosa, al peu del Cerví, sha mogut perquè el desglaç daquesta glacera ha causat un desplaçament de la línia de carena duns deu metres del traçat inicial cap al suport rocós de més a la vora.
***
Per entendre-ho tot plegat, doncs, per entendre aquesta gran complexitat, primer de tot cal reconèixer que les fronteres, siguen quines siguen, només són temps inscrits en un espai. I abandonar qualsevol pretensió de perennitat, de permanència. I trobar una manera raonable de poder-les canviar. O darticular aquelles fronteres rere la frontera que els estats no volen veure mai ni tenir mai en compte. Sabem quines fronteres han existit en el passat. Vivim les fronteres actuals. Però no sabem, ni podem saber, quines seran les de demà. Potser fins i tot, jo no ho descarte pas, arribarem a còpia de crear grans espais on les fronteres ja no siguen necessàries a aquell estadi on no hi haurà fronteres administratives. I no parle de cap utopia perquè això és un fet que ha passat, de moment parcialment, en vida meua. Jo ara puc viatjar des del meu poble, Bétera, a Saaremaa, lilla estoniana on va nàixer el meu amic Andres Kuusk, sense haver didentificar-me davant ningú ensenyant cap classe de document. De punta a punta dEuropa. I aquesta perspectiva, quan vaig fer aquest recorregut les primeres vegades, a final dels anys vuitanta del segle passat, era simplement inimaginable. Impossible.
Segurament els grans moviments regionals, lASEAN, el Mercosur o la Unió Africana, per exemple, acabaran seguint tots lexemple de Schengen i la Unió Europea. Seria la solució més sensata en el món actual. I encara que el primer món insistesca, en vergonya nostra, a convertir-se en una fortalesa i barrar el pas a la gent que ve de fora, som conscients que algun dia tot això serà inútil. Admet que aquesta perspectiva ara mateix no és sinó un somni, embrutat per les escenes horribles que hem de veure a la Mediterrània. Però la història sembla caminar més en aquesta direcció dabolir les fronteres que no pas en la contrària. I val a dir que per a mi, que ja he refinat el meu credo polític fins al nivell de defensar solament que crec que tots els éssers humans tenen el dret de tenir una vida digna i sense por, visquen on visquen, la perspectiva no pot ser més engrescadora.