I el fet que vull remarcar, molt notable, és que dos-cents anys després el món encara malda amb escassa fortuna, tot sha de dir per adaptar-se a aquest canvi monumental. La major part dels conflictes polítics hi tenen relació, molt particularment quan es tracta de modificar, desborrar o de bastir una frontera. I amb això, allò que abans sempre havíem observat com a punts de contacte, enriquidors, ens hem acostumat a considerar-los punts de fricció, perillosos. Un canvi que, pel bé de tothom, ja seria hora danar desfent.
***
Entre la frontera i la nació hi ha un vincle essencial, que és que la frontera dibuixa la nació. Ho explica bé Joan Francesc Mira: «La gran novetat, la gran innovació contemporània, en la manera de percebre làmbit suprem de pertinença, no és la seua territorialització, cosa general i antiga, sinó la transformació del territori en figura.» I continua: «Se sap que hi ha una terra nostra, i que hi ha altres terres: de bàrbars, de pagans, de moros i simplement destrangers. Allò que no se sap, fins a un temps molt recent, és la forma daquesta terra nostra. [...] Ni tan sols es percep perquè tampoc no es concep que aquest espai nostre haja de tenir alguna forma presentable.»
Efectivament, això és així. Una frontera es pot definir dient que és en realitat el perímetre dinclusió i daccés a una ciutadania de qualsevol estat. La frontera tanca, enclou dins seu, un projecte de nació que després, i en tot cas, caldrà veure si es pot realitzar o no. Massimo dAzeglio ens ho recorda Hobsbawn ho va expressar amb una cruesa insuperable: «LItalia è fatta. Restano da fare gli italiani.» Una volta tens la figura dibuixada, aleshores cal que la forma definesca el contingut. Sembla senzill, però el problema de fons continua sense ser resolt. I és que no és gens clar, és que ningú no sap explicar-ho massa bé, què és una nació. Com definir-la. No hi ha, de fet, cap esquema acceptable i acceptat per tothom, recognoscible, que servesca per a dir que això o allò és una nació. I daixò sen deriva inevitablement que la frontera política dels estats, cada frontera estatal, és una font de conflictes potencial, un objecte polèmic permanent.
Més o menys tothom sap què és un estat: un ens administratiu que gestiona el poder i té el monopoli de la violència dins un espai dibuixat precisament per les fronteres. I hi ha una llista homologable destats, que admet algunes discussions però ben poques. La nació, en canvi, és una cosa distinta de lestat, és un àmbit didentificació col·lectiva i un motor de convivència, que no necessàriament encaixa amb les línies que algú ha dibuixat sobre un mapa. I que, de fet, no hi encaixa gairebé mai. Els estudiosos, i els polítics, han aportat durant segles definicions molt interessants sobre què és una nació, sobre què hauríem dentendre per nació. Però la realitat és que som molt lluny de la unanimitat i, per tant, preval la polèmica. Tothom es pot reclamar duna nació o duna altra amb independència de la ciutadania burocràtica, administrativa, que li correspon per latzar dhaver nascut dins aquesta línia o aquella, emmarcat en lespai que dibuixa aquesta frontera o aquella.
La discussió sobre què són les nacions ja fa molt temps que dura, especialment entre els historiadors i els sociòlegs. Hi ha els bàndols, si em permeteu lexpressió, dels «modernistes» i els «perennialistes», amb totes les faccions intermèdies que ens puguem imaginar. Els uns posen laccent en la decisió moderna dun grup qualsevol de persones dordenar el patró de semblança-dissemblança amb els seus veïns seguint la brillant expressió de Benjamin Akzin en forma destat. Els altres, en canvi, posen laccent en lessència duna definició, dun reconeixement, llaurat durant segles. Segons els perennialistes, les nacions sanaren creant abans de laparició del modern instrument que en diem «nació» i, una volta aparegut aquest, simplement lluitaren, amb més o menys fortuna, per ser reconegudes com a tals i esdevenir nacions-estat.
La discussió és molt més complexa que no sembla i, per exemple, els treballs de Paul Bushkovitch sobre la identitat russa suggereixen que la divisió entre perennialistes i modernistes té massa espais de gris entremig per a permetre dapuntar-se incondicionalment a un bàndol o a un altre. No es poden projectar al passat les formes modernes de consciència nacional, a partir de la nostra mentalitat davui, però tampoc no es pot negar tota consciència nacional prèvia al segle XVIII. En aquest cas concret, que els segles XVI i XVII els russos tinguessen una consciència definida de ser això que avui en diríem una nació no significa que aquesta forma de consciència es puga igualar o equiparar, aparentar que és igual, a la que manifestaran Puixkin, Alexandre III o Lenin. O Stalin. O Putin, ara mateix.
Dit això, i per tal de situar-nos, jo sóc més aviat «modernista». Reconec que investigacions com les dAzar Gat i Alexander Yakobson em fan dubtar molt, però en general, i sobretot en referència a Europa, la meua opinió és que les nacions no són mil·lenàries. Ni Viriat, ni Pelai, ni Guifré el Pilós, ni Vercingetòrix no són linici de la nació portuguesa, espanyola, catalana o francesa, respectivament. Més aviat combregue amb la idea que les nacions tal com les entenem avui en tot cas naixen a la fi del segle XVIII amb la revolució parisenca, concretament quan el tercer braç se separa de laristocràcia i decideix de fer camí tot sol. Quan aquell bloc social adopta, precisament, la paraula «nació» per autodefinir-se políticament, i canvia el sentit duna expressió que fins aleshores havia tingut un significat bàsicament lingüístic i cultural. Que és per aquesta raó que els revolucionaris, quan es van separar dels Estats Generals del monarca, es van proclamar, ben intencionadament, «Assemblea Nacional».
Entenguem-nos: això no lleva, de cap manera, que siga més senzill, molt més senzill, bastir una nació sobre una realitat social nacional preexistent que inventar-se-la tota de cap i de nou. O encara menys que no saprofite qualsevol cosa per a generar els mites que necessàriament acompanyen el sentiment nacional. Que no saprofiten aquells mitomotors a què al·ludia Ramon d'Abadal i de Vinyals, segurament en l'aportació catalana més celebrada a la teoria de la nació.
Ep!, fins i tot amb trampes, si cal, per més descarades que siguen. Ghana, per exemple, està tota cofoia dagafar-se com a referent improbable, però pràctic, un antic imperi que tenia el mateix nom, però que va existir uns cinc-cents quilòmetres al nord-est. I lús del Segon Llibre de Samuel per a definir una pàtria israeliana «de Dan a Beerxeba» tingué un paper determinant en la negociació dels sionistes amb els britànics. El mariscal Tito va provar dinventar-se allò de la «pàtria il·líria» per a esquivar un vesper que, com sha comprovat després, no es podia esquivar. I fins i tot la República Democràtica Alemanya va mirar de raonar, còmicament, que el fet de parlar la mateixa llengua, tenir el mateix nom i haver compartit fins feia quatre dies la mateixa història no podia ser tingut en compte per remarcar lexistència duna nacionalitat comuna a la RDA i la RFA, però que, en canvi, calia tenir present el socialisme i lexistència del mur de separació com a senyals indiscutibles i irrefutables que la República Democràtica Alemanya era tota una senyora nació per si sola. Al marge de la pèrfida i capitalista República Federal. Segons aquella ridícula «teoria», ni Luter, ni Goethe, ni Wagner, ni els junkers prussians ni la Drang nach Osten no feien que els alemanys fossen «uns», però el mur sí. Largument no saguantava dret ni aleshores, però en qualsevol cas anys després la història el va condemnar amb una eficàcia irrefutable. De tot plegat, de moltes situacions com aquesta que es repeteixen arreu del món, nha parlat amb una gran autoritat Anthony D. Smith al llibre Els orígens ètnics de les nacions.