ELS DRETS COL·LECTIUS
Hi ha un debat constant i també una xerrameca confusa sobre drets individuals i col·lectius. Ara són molts la influència capitalista arriba lluny els que neguen que hi hagi drets col·lectius. Es volen parapetar darrere els drets individuals i així es garanteixen que almenys els drets seran seus (la meva llibertat, la meva salut, la meva veritat). És clar que hi ha drets individuals, però no perquè cadascú sigui fantàstic i hagi caigut dret des del cel amb característiques úniques. Hi ha drets individuals senzillament perquè hi ha drets col·lectius i tots en participem. És a dir: els drets són sempre col·lectius. El dret pertany sempre a un col·lectiu: de pares, mares, majors dedat, professors, discapacitats, catalans, vídues, jubilats, gais, divorciats, criatures, estrangers, etc. I en són beneficiaris, és clar, tots els membres daquells col·lectius.
Aquest és un bon exemple de la distinció matemàtica entre un grup i els membres del grup (una «classe» i «els membres de la classe»). Tota la classe de jubilats, alumnes, divorciats, etc. té un dret determinat, però aquest dret no es pot aplicar a la classe en el seu conjunt seria una aplicació abstracta i ningú no sen beneficiaria, sinó que saplica als membres de la classe, que en són els beneficiaris.
Aquests membres no tenen el dret cadascun pel seu compte o per ser ells qui són, sinó que el tenen gràcies a pertànyer a un conjunt al qual sha reconegut el dret. La invocació que es fa sovint a «la naturalesa humana» confirma precisament això: no tinc drets humans perquè soc «jo», sinó perquè aquest jo és un humà, i a tots els jo sels concedeixen els mateixos drets perquè comparteixen la naturalesa humana. A un sol jo se li pot concedir un honor o una distinció, però si se li concedeix un dret humà que no tenen els altres humans, llavors no se li està concedint un dret sinó un privilegi. I no sembla que això sigui recomanable en una democràcia que funcioni. Ella ha de mostrar justament que la ideologia només ha de marcar diferències entre nosaltres, mai, en cap cas, ha de marcar desigualtats.
TELEVISIÓ EN DEMOCRÀCIA
Si penso en la democràcia i en la ideologia, mhe de referir necessàriament a la importància i al poder de la televisió, que no és mai un espectacle innocu sinó un grandíssim instrument de domini dhàbits i de pensament. La banalitat de certes cadenes i dalguns plantejaments televisius influeix en una audiència que pot acabar sense judici propi i sense esperit crític, conformada amb tot allò que se li ofereix, com més fàcil, més simple i més superficial, millor. La televisió no ofereix el que la gent demana, sinó a linrevés: la gent acaba acceptant loferta que se li fa, perquè, en el mercat, primer hi ha loferta i després ve la demanda. I tothom sap que loferta menys exigent la intel·lectualment i moralment més barata acostuma a tenir més bona acollida, sobretot entre una audiència poc disposada a latenció i al judici crítics. La banalitat de loferta consumeix progressivament la capacitat dels espectadors fins a nivells realment lamentables. Els exemples són aclaparadors.
Cada vegada que sento leslògan «La televisió és cultura», tinc ganes de preguntar: «Nhas vist gaire estona en segons quines cadenes, o potser thi guanyes la vida, a la tele?». Perquè és ben clar que la televisió podria ser cultura, i ho hauria de ser, però molt sovint no ho és, encara que algunes cadenes vulguin dissimular amb programes pretesament culturals. Dir «la televisió és cultura» és com dir «lestat és opressió» o «lamor és llibertat». Quan es parla així, en general i en abstracte, sestan fent eslògans sorollosos que, quan tenen èxit, posen en evidència a quina mena de públic sadrecen. El que sembla indiscutible és que la televisió és profundament perillosa: pot dominar, pervertir i estupiditzar; sha destar sempre preparat per defensar-se del seu perill real. Lestat o els controladors televisius fan veure que en vigilen els efectes nocius quan, per exemple, estableixen púdicament hores demissió de determinats continguts per al públic infantil. Difícilment es compleixen aquestes normes, sempre vagues i laxes. I el problema important no és aquest: el que ha de fer la televisió no és preveure accions compassives, sinó examinar bé el que fa i per què ho fa, a lhora que sigui i per al públic que sigui.
No soc el primer, i confio no ser lúltim, que adverteixo sobre la televisió. Ja fa molts anys un dels seus crítics més destacats va ser el filòsof i destacat pensador liberal Karl Popper (1902-1994). A la seva mort, tot just va esclatar la força dinternet. Ell no es podia ni imaginar el paper i la influència que també han arribat a adquirir les xarxes a partir dels anys noranta: promouen artistes, influencers i personatges diversos que tenen més milions de seguidors dels que han tingut mai moltes cadenes de televisió. La xarxa també sutilitza amb èxit i impacte per convocar actes o per difondre missatges i campanyes de tot tipus, àgils i ben dirigides. Amb tot, les xarxes estimulants, provocadores, ofensives o idiotitzants tenen un caràcter efímer i canviant, i no són mai un perill tan gran com la televisió, dotada duna suposada objectivitat i autoritat que no té contrincants. Perquè la televisió pot crear influència constant i consolidada; no depèn de milers dintervinents anònims i casuals, sinó de la direcció duna cadena reconeguda i escollida. La televisió té la força dun poder social institucionalitzat.
En els dos darrers anys de la seva vida Popper va fer dues aportacions de crítica contundent a la televisió, quan eren menys els que shi atrevien: una entrevista a la RAI del 1993 («Against Television») i un article del 1994, pocs dies abans de morir («Llicència per fer televisió»). Com a bon liberal, Popper va defensar sempre que només si es limitava la llibertat es podia protegir el progrés civil i evitar la violència. I ho aplicava també a la televisió: quan aquesta invoca la llibertat dexpressió de la cadena o del programa, no sempre prioritza la llibertat de pensament i els drets humans de laudiència, sinó que sovint en destrueix els valors democràtics i lesperit crític. Quan una cadena només lluita pels índexs daudiència, esdevé una eina al servei de la manipulació i, finalment, del totalitarisme. Per això, segons Popper, no hi pot haver democràcia si no es controla la televisió, pública o privada, tal com no shan dacceptar poders polítics, religiosos o econòmics descontrolats.
A qualsevol grup que fa una tasca de servei públic, se li ha dexigir responsabilitat social i intel·lectual, tal com sexigeix precisament a docents, jutges, sanitaris o educadors socials. (Jo em pregunto: per què no sexigeix aquesta responsabilitat als banquers o a les forces dordre i seguretat?) Els treballadors de televisió tenen un poder molt més fort i ampli, sovint més subtil, més seductor que molts servidors públics. Per això Popper volia que els professionals de televisió, inclosos tècnics i càmeres, obtinguessin una llicència per treballar-hi, que no consistís només en la superació dun examen sinó també en un jurament de responsabilitat democràtica amb laudiència, semblant al jurament hipocràtic dels metges.
Amb Popper i més enllà de Popper, sabem que la televisió és sempre «servei públic» o, com a mínim, «servei al públic». Això també ho hauria de tenir en compte el sector televisiu privat, que no pot pas tenir llicència il·limitada per fer el que vulgui, com a entitat privada, en lespai que és públic. El servei de la televisió sempre hauria destar basat en la informació veraç i crítica sobre qualsevol qüestió que es considera dinterès general, tot i que no sigui encara, ni sempre, dinterès comú. La influència de la televisió també és important en els anuncis, que busquen convertir-se en objectes del desig o en elements de reclam i que poden contribuir a la reflexió o a lestupidització dels espectadors.