Amb la caiguda del sistema comunista soviètic el 1989 també es va ensorrar una hipotètica alternativa al capitalisme galopant. És cert que el comunisme realment existent no va construir mai una societat desitjable, però servia com a crit dalerta i representava lúnica oposició ideològica i social a un capitalisme que es podia sentir amenaçat, almenys teòricament. De fet, amb lensorrament daquell comunisme que havia pogut semblar tan sòlid també van acabar de caure els projectes socialistes i socialdemòcrates occidentals. I només això demostra si neren de dèbils i retòrics aquells socialismes, que semblaven qui sap què, però que no actuaven contra el liberalisme capitalista expansiu sinó que més aviat shi deixaven integrar.
Ara, al renovat model comunista xinès, li ha costat poc dadoptar plenament el capitalisme i ho ha fet amb una eficàcia extraordinària precisament perquè lestructura comunista rígida i repressiva imposa el sistema econòmic sense contemplacions. No és estrany, doncs, que això tingui repercussions internacionals i que ajudi a explicar que les idees autoritàries i els partits dextrema dreta hagin crescut i shagin escampat arreu amb bona acceptació ciutadana, molt particularment als països europeus, que, fins llavors, els havien combatut. Ara, capitalisme, feixisme i manca de democràcia ja són etiquetes oficialment acceptades a la comunitat internacional. Són etiquetes diferents per oferir el mateix: submissió i estupidesa, tant personal com col·lectiva. I, si no, pobresa i repressió.
EL POBLE I EL PODER
De la democràcia, el diccionari Fabra en diu que és el «govern en què el poble exerceix la sobirania». Les tres paraules clau són «govern», «poble» i «sobirania», però no shi diu que el poble exerceix el govern, sinó que hi ha un govern en què el poble exerceix la sobirania. I la cosa està prou ben dita. De tant en tant retorna el debat sobre si és millor la democràcia popular directa o bé la representativa, delegada i indirecta. Avui ja no és impossible que les dues vies siguin relativament compatibles. La democràcia representativa simplifica i facilita les deliberacions i els acords polítics en el treball complex del dia a dia. Però molts daquests debats i decisions podrien ser telemàticament referendats per la ciutadania, més fàcilment en ajuntaments i organismes propers. Aquest gest aportaria contrast, proximitat i implicació a la vida democràtica. Que això no es produeixi quan es pot fer i que a alguns fins i tot els inquieti que es pugui arribar a fer, contribueix a fomentar el distanciament i la desconfiança política.
Sempre mha semblat magnífica la distinció de Max Weber entre «autoritat» i «poder». Lautoritat es té reconeguda i no sha dimposar. Tenen autoritat, per exemple, els mestres i els pares, quan les coses funcionen bé. El poder, en canvi, simposa i es defensa, si cal amb la força. La gràcia duna bona democràcia és que reconeix que els seus líders, a través del vot i de la confiança, tenen sobretot autoritat, i amb ella també tenen el poder necessari per exercir-la. Qualsevol govern democràtic no té mai garanties absolutes de ser un bon govern, però sempre pressuposa un marge important de confiança entre governants i governats. De fet, sense confiança amb diferents nivells i graus no hi pot haver cap relació humana que tingui sentit.
Fa milers danys que existeix lautoritat tribal, respectada pels seus membres i amb poder sobre ells. I els monestirs tenen una elecció democràtica dabat o dabadessa amb autoritat i poder, perquè el sistema monacal és clarament jeràrquic. No cal dir que lelecció abacial és molt més transparent, participada i conscient que moltes eleccions en institucions aparentment més modernes i al dia, com ara clubs de futbol, corporacions, universitats o estats, i ara torno a pensar en lIraq o els Estats Units. Deixo completament de banda les monarquies hereditàries, els beneficiaris de les quals no han passat cap acte delecció ni han rebut cap gest exprés de confiança; per això tampoc no han de tenir cap poder. Quan són com cal, reis i reines són meres figures decoratives a les quals satribueixen capacitats somrients destricta representació simbòlica. Si aquesta capacitat no es té o no es vol gestionar, decau el caràcter representatiu de la figura monàrquica.
El més decisiu, però, no és que el règim instal·lat pugui ser reconegut com a democràtic podria permetre el vot ocasional i prou, tal com van voler imposar els Estats Units a lIraq; és decisiu, en canvi, que la societat funcioni com una democràcia en el dia a dia, en tots els seus registres legals i cívics. Per això és tan important tenir ben clara la idea de poder en la democràcia. I és ben notable que, en els grans documents constitucionals o a la mateixa Declaració Universal de Drets Humans del 1948, shi trobi constantment la paraula «dret» però gairebé mai la paraula «poder». Em pregunto de quina mena són aquests drets que no tenen el poder de ser exercits, que poden no ser exercits. Quan passa això i passa sovint, els poders ciutadans són merament retòrics però no efectius. Llavors els ciutadans no tenen drets reals, drets que es facin realitat. Per això sha de continuar alçant la veu per reclamar «Power to the people»!
És obvi que hi ha una connexió directa entre drets i deures. No és que algú tingui alhora un dret i un deure de fer alguna cosa. Això no pot ser, perquè si tens el deure de fer una cosa, el dret que hi puguis tenir ja no compta. Simplement dic que el dret que té algú sempre es correspon amb lobligació dalgú altre (lestat, la família, una organització, qui sigui) de satisfer aquell dret. La protecció i defensa dels drets de tots és justament el deure de tots. Aquesta protecció és la que dona força als drets, la que els dona, de fet, poder. Els ciutadans estem implicats en una xarxa de drets i obligacions mutus. I lestat ha de vetllar i controlar que els drets es defensin, se satisfacin, i que, per tant, les obligacions democràtiques es compleixin.
Quan parlo de «poders», però, no em refereixo només als tres poders clàssics, sinó també al quart poder, el de la premsa, i a altres poders menys sorollosos però de grandíssima capacitat dinfluència, com els poders econòmics, financers, comercials, religiosos, polítics, culturals, de plataformes, de xarxes, etc. Em sembla que els àcrates tenen un problema si el que volen és eliminar el poder, qualsevol poder. Al capdavall, les relacions humanes, fins i tot les més petites i íntimes, contenen elements importants de poder. (Quan algun alumne em deia confio que sincerament que jo era un professor proper i no autoritari, sempre li recordava que procurava ser-ho, però que no oblidés que, al capdavall, jo era el que examinava i posava notes.) La millor manera de treballar contra els poders abusius és treballar per distribuir i compartir els poders. Com més ciutadans, grups i institucions tinguin poder, millor. I com més petits siguin aquests poders, millor, perquè així cap dells no es podrà imposar o només es podrà imposar poc. Per això estic en contra dun govern universal, que, per sort, em sembla impossible per via pacífica. Francament, quan veig el que fan els grans poders actuals, em poso a tremolar pensant que algú o algun grup arribés a tenir tot el poder.