La foto.
No serà fàcil trobar-ne una que conclogui tot el projecte.
Labisme.
El Manel posa lesquena més recta i fa força per creuar les cames. Lha de convèncer. Avui ja no toca treballar més. Són les seves vacances.
LÒscar agafa aire, mira la finestreta del lavabo, després el mira a ell.
Manel, com més aviat li enviï una foto bona al Quique, millor. Tots més tranquils.
Tots?
Ah, que tés igual? És clar, tu de tranquil ja ho estàs, de vacances! És que hauria hagut de venir sol. Ja ho sabia.
Les cervicals del Manel shan posat tan dures que ha de tirar el cap enrere i apujar les espatlles.
Va, Òscar, ara toca descansar, demà més...
Sempre reconduint la situació.
Sempre aquest paper.
Lestómac digerint glopades de tensió.
El Manel saixeca i se li apropa, li frega una màniga i després li acaricia la galta. LÒscar mira a terra.
És que és veritat, Manel. Ets tu qui em va voler acompanyar, vale? Jo estic treballant, és la meva feina.
El Manel sadona que el gorro que va regalar a lÒscar pel seu aniversari li deu anar petit. Al front encara té la marca de quan se lha posat ala tarda. Petits triangles arrenglerats dorella a orella. Potser nhi haurà de comprar un altre.
Va... Thas de relaxar, Òscar. Si vas amb tanta pressió no faràs bones fotos. Li prem suaument lespatlla i li acaricia lorella. I em sembla que thauré de comprar un altre gorro.
LÒscar sel mira arrufant el front i es rasca el coll.
Va, no em facis de papa.
Papa.
Papa. LÒscar va per modes. Quan senfaden utilitza el mateix recurs durant uns mesos. Ara toca el papa. Casualment des que el Manel li va començar a dir que volia tenir un fill.
Papa.
Papa.
Cada papa és un dard entremig de les costelles,
o per dins del melic.
Però és igual. Reconduir la situació.
Lestómac a vessar, inflat.
El Manel lagafa de la mà i amb una mica de força lestira cap a la banyera.
Va, et faig un massatge. Tanirà bé.
LÒscar es resisteix però fa que sí amb el cap. Es treu el gorro. Prem els llavis, es gira i desapareix per lhabitació mentre es descorda limpermeable. El so de la cremallera relaxa les cervicals del Manel, que aixeca els braços per acabar de destensar-se. Somriu i entra a la banyera. Bé, ja està. Situació reconduïda.
Tespero! Sasseu. Shi està molt bé. Hi cabran molt bé. Laigua està perfecta. Porta el cava!
Però just quan acaba de pronunciar lúltima «a», un cop de porta brusc li fa tancar els ulls.
Silenci.
Només el so de laigua quan mou les cames.
Òscar?
Allarga el coll per mirar a través de lescletxa de la porta del lavabo. Res.
Òscar?
Saixeca i agafa una de les tovalloles enormes que ha preparat a sobre la pica i sembolica. No és gens suau. Prem els braços contra les costelles.
Surt del lavabo. La moqueta vermella li frega la planta dels peus. Sobre el llit, reposa el mòbil de lÒscar.
Un so intermitent el fa girar.
Clec, clec, clec, clec. Va abaixant el ritme.
És el cartellet que aquest vespre, quan han entrat a lhabitació, shan trobat a sobre el llit. És allargat amb un forat per introduir-hi el pom de la porta. NO MOLESTAR. El Manel lhavia penjat al pom, però de cara a lhabitació.
Per veurel ells mateixos.
No molestar.
Senyals, com els va indicar el psicòleg, per a moments de discussió.
No molestar.
Encara es balanceja suaument.
Dreta i esquerra. Esquerra i dreta.
Cada cop més lent.
Sapropa a la porta i lobre. Des del final del passadís, li arriba el so duns passos que sallunyen.
Amb impuls torna a tancar la porta. El cartell es mou violentament.
No molestar, no molestar, no molestar, no molestar.
La mà llisca per la barana, el palmell calent pel fregament. El palmell i el cervell que es va escalfant a cada pis que baixa. LÒscar salta els graons de dos en dos. Necessita tornar. Disparar una bona fotografia. Captar la remor de les fulles, el grinyol del telecadira. La foscor. La natura que trepa per la pilona del telecadira.
I potser, lombra.
Qui samaga rere els arbres?
Passa per davant de la recepció buida. La barreja de dues veus greus discutint el fa aturar-se. Gira el cap a lesquerra, cap a lhabitació del director. Sent clarament la conversa:
No siguis impulsiu, Tom, per favor, tranquil·litzat.
Ha tornat, Sam. Ha tornat!
LÒscar agafa amb força la càmera i mira les escales, després lascensor. Torna a mirar la porta de lhabitació del director.
Per favor, espera. A veure, hi ha una solució, Tom.
Mira que faré una bestiesa, Sam.
Ara la veu és més calmada. Sent uns passos. Lesquena rígida. Què fa? Ha de tornar a lestació desquí.
Tot despullat, amb passos llargs i esquivant la tovallola, el Manel sacosta a la finestra rectangular que va duna banda a laltra de lhabitació. Recolza el front al vidre i amb un segon lentela. Set pisos més avall, al pàrquing de lhotel, a costat del totterreny marró, veu com lÒscar sencén un cigarret i mira cap amunt. Duu lequip de fotografia penjant.
Òscar. Què fas?
Les seves mirades es creuen en un punt intermedi.
La del Manel baixa precipitada, suplicant, la de lÒscar puja desafiant, aspra.
Les mirades es topen al segon pis. El Manel enganxa el palmell al vidre i intenta transmetre a lÒscar que no faci ni un pas més, que ara baixa i faran les fotos que vulguin. LÒscar fa una altra pipada. Mira el cotxe. No pot esperar més a treures el carnet de conduir.
El Manel observa com la silueta de lÒscar desapareix pel revolt engolida per la nit. Agafa amb força el mànec de la finestra i lestira cap a la dreta. El vidre es desplaça deixant anar un xiscle punyent. Entra un aire gèlid que li glaça lúvula.
Òscar! Òscar! No hi vagis caminant! Torna!
Els seus crits es difuminen. Algunes volves de neu ballen indecises i sescolen per la finestra. Les segueix amb la mirada. Es mouen lentament. La neu blanca es desfà entre els pèls de la moqueta vermella fins a convertir-se en una lleu fumerada. Neva?
LÒscar sent el seu nom a la llunyania. Llença el cigarret. Necessita la foto. El Quique, el comissari de lexposició, ja el va advertir: lúltima havia de ser potent. Havien dimpressionar el director del museu. A més, Òscar, noto que el teu treball està perdent intensitat. Has de recuperar lenergia.
Estàs perdent intensitat.
Intensitat.
La que tenies abans.
Què era aquella ombra?
LÒscar es col·loca bé la corretja de la càmera. El Manel no entén res, no entén el meu ritme. Ell va marcat per la feina del despatx. Si no hagués buscat feina desesperadament darquitecte i shagués centrat en el còmic que per fi va començar, potser em comprendria més. I ara, encara vol un fill. No en té prou destar casats?
Es gira. Mira lhotel. Claustrofòbia. Es torna a girar i avança amb més rapidesa. No em tindràs aquí tancat, necessito la foto.
Recuperar la intensitat.
Els pantalons se li estan humitejant perquè no sha eixugat del tot bé. El Manel llença la tovallola sobre la moqueta. Agafarà el cotxe, lenganxarà a mig camí, li obrirà la porta i li dirà,