LÒscar fa zoom a la fotografia.
Més zoom.
Però els píxels ja són enormes. No pot distingir res.
Tanca la càmera, la posa a la funda i mira per la finestra recolzant la barbeta a la mà.
Per què devien tancar lestació desquí, Manel?
Ni idea, però no és important, no? Vull dir que li estàs donant moltes voltes i pots fer les fotografies igual, sense saber-ne els motius.
LÒscar es gira i el mira fixament.
Doncs no, magradaria saber què va passar. Entendre el paisatge.
Quan se li va ocórrer que lúltima foto del projecte Abismes podia ser una estació desquí abandonada, lÒscar va estar-ne buscant una per internet durant una setmana fins que va trobar aquesta: petita, a prop dun poble que quedava amagat enmig duna vall, i amb un hotel al costat per allotjar-se. Per arribar-hi hauria dagafar un avió i després llogar un cotxe. Va buscar informació, però només va trobar que feia divuit anys que estava abandonada. Va repassar les fotografies.
Era perfecta.
Havia trobat lindret on concloure Abismes.
Els llums del cotxe il·luminen un edifici enorme, quadrat i gris, de set plantes. Dues columnes daurades senfilen per larc de la porta giratòria alçada per unes escalinates de marbre.
Ja hem arribat. El Manel contempla totes les finestres fosques a través del vidre. I tenia raó: crec que estarem sols. Sempassa saliva i contempla lhotel. Potser de dia serà més acollidor.
Fa setmanes, després que lÒscar li expliqués que ja havia trobat on faria la sessió de lúltima fotografia i li ensenyés el mapa per internet, el Manel va trucar des del despatx darquitectura a lhotel per fer la reserva. LÒscar li havia demanat, sobretot, que havia de ser durant els dies de lluna plena, per si volia tirar alguna foto de nit. El va atendre directament el director. Tenia una veu greu, ronca, com si fes anys que les seves cordes vocals no haguessin vibrat i la saliva shagués solidificat. Va demanar una habitació que tingués una banyera gran. Ja que havien de passar les vacances acabant el projecte fotogràfic de lÒscar, volia sentir que decidia alguna cosa. Almenys una.
Surten del cotxe. El Manel es frega els braços. Mira al seu voltant i somriu a lÒscar.
Estarem bé, eh?
LÒscar arronsa les espatlles.
Entrem? Vull passar les fotos a lordinador.
El Manel veu com algú aparta la cortina vermella de la finestra que queda més a prop de la porta. LÒscar es col·loca bé la funda de la càmera. El Manel obre el portaequipatge i en treu la maleta vermella de viatge. Se sent un grinyol. La porta giratòria es comença a moure i en surt un senyor alt, una mica encorbat i amb la pell rebregada i grogosa. Avança cap a ells.
Us esperava més dhora.
Al Manel, la veu daquest senyor, en directe, encara li sembla més greu.
El director dona la mà primer al Manel i després a lÒscar. Potser té seixanta anys.
Benvinguts, soc en Sam.
El Sam es col·loca rere la taula allargada i negra de la recepció. El Manel deixa la maleta a terra. LÒscar observa al seu voltant. A la part dreta de la recepció hi ha una sala destar amb butaques i sofàs entapissats amb flors blanques i vermelles i amb les potes daurades. En un racó hi ha un moble bar i un gramòfon.
El Sam obre una llibreta quadrada i gruixuda, amb les tapes dures i marrons. Els papers estan esgrogueïts. Destapa una ploma.
Em doneu els dni?
Escriu lentament els noms fent molts tirabuixons a cada lletra i prement fort la ploma.
No hi ha ningú més a lhotel. Mou el cap i contempla la sala buida. Abans això estava ple de vida. Segurament, aquest serà lúltim any que tingui obert. Si voleu res es gira i assenyala una porta, rere seu, aquesta és la meva habitació.
El Sam tanca la llibreta, es gira, busca pels calaixets i agafa un clauer que dona al Manel.
LÒscar contempla els quadres de boscos que decoren les parets.
El Manel agafa la clau i sadona que just a sota dels quadres hi ha una escopeta penjada.
Lhabitació fa olor de tancat, de mantes gruixudes i resclosides i plenes de pols. Les parets estan recobertes amb paper pintat que es desprèn per les puntes i on es dibuixen unes sanefes que fan formes rodones, marrons i ocres. El terra és de moqueta vermella i a cada pas saixeca un polsim grisós.
LÒscar, estirat al llit, connecta la càmera a lordinador i bolca les fotos mentre sarrenca amb les dents un tros de pell del llavi.
El lavabo és petit, però té una banyera gran i rodona. El Manel es despulla, posa la roba ben plegada al tamboret i deixa preparades dues tovalloles que fan olor darmari vell. Fa girar laixeta de laigua calenta i agafa lampolla de sabó. El tira a laigua i la remou. Un bon ambient de relax per tornar-li a treure el tema, per dir-li amb molt de tacte, Òscar, dimecres vinent es fa una primera reunió informativa al centre dadopcions. Repassa mentalment si té tots els papers a punt:
La nòmina.
El contracte del pis.
Linforme mèdic.
El llibre de família.
És només una reunió informativa, però vol causar bona impressió i mostrar la documentació que sap de memòria que en un futur els demanaran, a veure si li poden dir que compleix els requisits.
Seran uns bons pares.
I lÒscar farà fotos precioses dels tres en blanc i negre, i les penjaran al menjador amb marcs daurats.
De cop, se sent un motor. Mira per la finestreta del lavabo. Un totterreny marró aparca al costat del seu cotxe de lloguer, frena en sec i aixeca molta pols. Apropa més el cap al vidre. Lentela.
El conductor, violentament, surt del cotxe, tanca amb força la porta i obre la de darrere del vehicle.
Hi vull tornar.
El Manel es gira de cop de lensurt.
LÒscar pica amb els dits el marc de la porta del lavabo. Duu limpermeable groc posat i el gorro de llana vermella.
Hi vull tornar, Manel. Tornar a fer les fotos. Les dabans han quedat fosques. Podria intentar-ho amb el flaix que vaig comprar. Segurament no quedarà bé, però per provar-ho...
El Manel mou el cap, apuja les celles, respira fondo i sasseu a la banyera. El marbre és fred i se sent estranyament ridícul, tan despullat, amb tant de pèl, tan gros. Creua les cames per intentar imposar una mica de seriositat i es bufa el serrell. Deixa caure un braç.
Són les dotze de la nit, Òscar... Tenia ganes que ens banyéssim després de sopar. Tenim cinc dies, encara. Tots per tu. Es frega el serrell. Tots per tu.
LÒscar es nota la tensió entre cella i cella i lestómac dur.
Necessita lúltima foto de la sèrie.
La foto.
No serà fàcil trobar-ne una que conclogui tot el projecte.
Labisme.
El Manel posa lesquena més recta i fa força per creuar les cames. Lha de convèncer. Avui ja no toca treballar més. Són les seves vacances.
LÒscar agafa aire, mira la finestreta del lavabo, després el mira a ell.
Manel, com més aviat li enviï una foto bona al Quique, millor. Tots més tranquils.
Tots?
Ah, que tés igual? És clar, tu de tranquil ja ho estàs, de vacances! És que hauria hagut de venir sol. Ja ho sabia.
Les cervicals del Manel shan posat tan dures que ha de tirar el cap enrere i apujar les espatlles.