Lendemà al matí el sol espetega amb força i lAbel Absent és el primer a llevar-se. Ha pres una decisió. El zoo no deu estar a més de dos quilòmetres de distància des del campament, pot arribar-hi caminant sense problemes. Amb pas ferm i a grans gambades camina pel marge de la carretera desfent el camí que havien seguit les caravanes dels monstres el dia anterior. LAbel Absent sua i té set (hauria dhaver agafat aigua per al trajecte), però continua caminant. Es creua amb alguns habitants de Mengíbar que el miren encuriosits, ell camina sense fer-ne cas. Caminar és important. Desitja no trobar-se amb el nen del bigotet ni amb cap dels altres. El sol escalfa cada vegada més, en només uns minuts sembla haver-se acostat a uns pocs quilòmetres de la Terra, incendiat tot el poble. Les males herbes que trepitja són cada vegada més seques, amb més espines. Passada una estona, li fan mal els peus, però lAbel Absent continua caminant fins a arribar al cartell que havia vist a lentrada: «Zoo» i una fletxa negra mal pintada que assenyala a la dreta, cap a un caminet de sorra estret. LAbel Absent acluca els ulls i es col·loca una mà en forma de visera. Al fons hi veu uns arbres de tronc gruixut, però gairebé sense fulles. i les poques que tenen són de color marró o gris o negre. Fulles cadàver. Enfila el caminet amb la boca pastosa i la suor caient a raig per lesquena. Un cop al camí, sota lombra dels arbres, es refà. Mai hauria imaginat que una ombra tan miserable com la que oferien aquells arbres esquelètics fos tan increïblement fresca. El darrer tram del trajecte el fa a bon pas. Finalment hi arriba. El zoo (a hores dara ja el veu en minúscules) sassembla més a una deixalleria que a cap altra cosa. Els suposats hàbitats dels animals estan construïts a base de matalassos de molles, filferros oxidats i restes de bastides despintades. Taulons de fusta arreplegats de qualsevol lloc i clavats al terra en forma de creus abraçades marquen el límit on sobreviuen tres cocodrils submergits en una sopa verdosa de dos pams de profunditat. Tant podrien estar vius com morts. No es mouen i la seva pell és entre blanca i grisa, cendra pura. LAbel Absent camina per aquell cementiri ple de runa com si fos cec. Comença a desitjar ser-ho. Més que acostar-se a les bèsties que intenten respirar, deixant caure litres descuma groga per les boques obertes, el que fa lAbel és allunyar-sen i a cada passa enrere es topa amb un nou recinte, més brut i ple de merda que lanterior. Encara que ho intenta, no sap reconèixer cap dels animals i sospita que no és pel seu exotisme, sinó pel seu estat lamentable i irreconeixible. Lúnica gàbia (real) del suposat zoo conté els tigres blancs de Sibèria. En són dos. Potser entre les neus hivernals del seu país fan 200 quilos, però aquell parell de coses, sumades, no passen dels 90. Un sac dossos plens de tinya, amb clapes de pell vermella escampades pel cos. El pèl, aquells dos pams de seda flonja, és en realitat un manyoc de cabells com el que treus de les aigüeres embussades. Passejar els dits per allà seria com fer-ho damunt una rata esventrada. Al seu costat, lAbel Absent hi veu tres nens, més petits que ell, que els llencen pedres que agafen del terra. Els tigres blancs de Sibèria no es mouen ni tan sols quan aquells rocs els impacten. Estirats al terra, intenten protegir-se del sol sota la raquítica ombra dun suposat arbre que conserva (equilibristes) cinc o sis fulles. LAbel Absent nota milers de formigues pujant-li per les cames. Pugen i pugen fins al melic i es queden allà, acumulant-se, fent pinya, niu de processionària, bellugant-se inquietes. LAbel Absent saixeca la samarreta i es mira la panxa, i el que hi veu és la mateixa pelleringa de sempre, cap insecte, cap moviment, excepte la seva respiració agitada. Però les formigues encara hi són, les nota, sota la pell. Ara es posen en marxa i avancen al galop pel coll fins a colonitzar la boca. LAbel Absent sofega, i es veu obligat a inspirar amb força pel nas. Mira els dos tigres blancs de Sibèria i un dells li torna la mirada. LAbel comença a córrer en direcció contrària a aquella mirada, sense saber on va, només té una idea al cap i és sortir dallà. Es passarà tot el camí de tornada plorant sense saber per què. Pensarà en aquells tigres que un dia estaven menjant cries tendres dóssos bruns, saltant a la neu, bevent aigua fresca dun riu que es desglaçava amb larribada de la primavera i tenint fills que serien llepats i protegits per la seves mares. Imaginarà el que devien estar pensant aquells dos tigres blancs de Sibèria que acabava de veure i arribarà a la conclusió que rere aquella mirada només hi ha els somnis del que havien perdut i que el seu únic desig havia de ser, per força, morir com més aviat millor, mentre aquells records encara fossin vius, abans que ni tan sols els quedés allò.
Arriba vermell, suat i amb els ulls inflats al campament de monstres. La seva mare lespera i lAbel Absent ja sap el que hi trobarà. Aquell dia és castigat. La seva mare tenia raó, sempre la té; li havia dit que allò no li agradaria, però el que nota no és conseqüència dalguna cosa desplaent. És una repulsió intensa. Ara, tant de temps després, sap que li provocarà malsons durant anys. La mare de lAbel Absent parla poc. Quan el veu entrar se li acosta i ordena: «Miram». LAbel Absent la mira. La bufetada se sent a la caravana del costat. Després, silenci. El duna abraçada llarga que és el que després de marcar-li els cinc dits a la cara li està fent la seva mare. El nano entén bé la primera cosa (la bufetada), però poc la segona (labraçada). Surt de la caravana. Ahir, acabats darribar, va descobrir que la nit a Mengíbar és preciosa. Vol veure els estels. Es frega la galta mentre baixa les escales, però les úniques estrelles que veu són els dos ulls de lUrpa que lesperen. «On?», diu lUrpa. LAbel Absent aixeca les celles i no diu res. «On tha pegat?», diu lUrpa. I lAbel, en la penombra que crea la llum de la caravana, li assenyala el costat dret de la cara. LUrpa el colpeja a lesquerra. El cop és terriblement més dur que el de la seva mare. «Anem», diu lUrpa. I lAbel, amb la cara bullint, el segueix. A dins de la seva caravana, lUrpa li prepara un bany, el renta i li deixa caure un llibre a les mans. «A mi majuda», diu lUrpa. LAbel llegeix. «Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Em crec a linfern; per tant, hi soc. És la tomba, mentrego als cucs.» Ho torna a llegir. Hi capta una cosa, però no sap si és la que ha de captar, en tot cas aquelles paraules el calmen i amb això en té prou. Ho faran durant els malsons que vindran en els mesos següents i ho faran durant molts més anys, un cop sacabin els malsons que han de venir. Ho faran quan ens trobem a Valcárcel i ho fan, de fet, encara avui quan, plegats, les tornem a llegir. Net i eixut, estirat al llit de lUrpa i abans de tancar els ulls per intentar dormir («Aquesta nit és millor que dormis aquí», li diu lUrpa), lAbel agafa el llibre que és als peus del llit. Lobre per una pàgina i hi assenyala unes frases. «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» I amb la mirada, lAbel Absent demana una cosa a lUrpa, que els protegirà, a ell i a la seva mare, i lUrpa li fa que sí amb el cap i abraçat als versos de Rimbaud finalment sadorm.
LUrpa, aquella nit, amb la fira de monstres en marxa, no es tallarà res del que li demanin, per molt que senfadin, per molt que protestin, per molt que algú li ofereixi set mil hectàrees doliveres en plena producció per uns centímetres de la pell del cul. Aquella nit, lUrpa acaba la funció ràpid. Lespera una porta oberta en una caravana que no és la seva. A dins algú que, avui, tampoc fa hores extres. Quan sabracen, les seves pells són laiguabarreig de dos rius en trobar-se, la mare de lAbel Absent i lUrpa desapareixen lun en laltre i es transformen en un gemec que, amb els ulls oberts com les finestres després duna explosió, lAbel Absent, a la caravana del costat, escolta estirat sobre el llit. I somriu.