Arriba vermell, suat i amb els ulls inflats al campament de monstres. La seva mare lespera i lAbel Absent ja sap el que hi trobarà. Aquell dia és castigat. La seva mare tenia raó, sempre la té; li havia dit que allò no li agradaria, però el que nota no és conseqüència dalguna cosa desplaent. És una repulsió intensa. Ara, tant de temps després, sap que li provocarà malsons durant anys. La mare de lAbel Absent parla poc. Quan el veu entrar se li acosta i ordena: «Miram». LAbel Absent la mira. La bufetada se sent a la caravana del costat. Després, silenci. El duna abraçada llarga que és el que després de marcar-li els cinc dits a la cara li està fent la seva mare. El nano entén bé la primera cosa (la bufetada), però poc la segona (labraçada). Surt de la caravana. Ahir, acabats darribar, va descobrir que la nit a Mengíbar és preciosa. Vol veure els estels. Es frega la galta mentre baixa les escales, però les úniques estrelles que veu són els dos ulls de lUrpa que lesperen. «On?», diu lUrpa. LAbel Absent aixeca les celles i no diu res. «On tha pegat?», diu lUrpa. I lAbel, en la penombra que crea la llum de la caravana, li assenyala el costat dret de la cara. LUrpa el colpeja a lesquerra. El cop és terriblement més dur que el de la seva mare. «Anem», diu lUrpa. I lAbel, amb la cara bullint, el segueix. A dins de la seva caravana, lUrpa li prepara un bany, el renta i li deixa caure un llibre a les mans. «A mi majuda», diu lUrpa. LAbel llegeix. «Vaig enterrar els mots en el meu ventre. Em crec a linfern; per tant, hi soc. És la tomba, mentrego als cucs.» Ho torna a llegir. Hi capta una cosa, però no sap si és la que ha de captar, en tot cas aquelles paraules el calmen i amb això en té prou. Ho faran durant els malsons que vindran en els mesos següents i ho faran durant molts més anys, un cop sacabin els malsons que han de venir. Ho faran quan ens trobem a Valcárcel i ho fan, de fet, encara avui quan, plegats, les tornem a llegir. Net i eixut, estirat al llit de lUrpa i abans de tancar els ulls per intentar dormir («Aquesta nit és millor que dormis aquí», li diu lUrpa), lAbel agafa el llibre que és als peus del llit. Lobre per una pàgina i hi assenyala unes frases. «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» I amb la mirada, lAbel Absent demana una cosa a lUrpa, que els protegirà, a ell i a la seva mare, i lUrpa li fa que sí amb el cap i abraçat als versos de Rimbaud finalment sadorm.
LUrpa, aquella nit, amb la fira de monstres en marxa, no es tallarà res del que li demanin, per molt que senfadin, per molt que protestin, per molt que algú li ofereixi set mil hectàrees doliveres en plena producció per uns centímetres de la pell del cul. Aquella nit, lUrpa acaba la funció ràpid. Lespera una porta oberta en una caravana que no és la seva. A dins algú que, avui, tampoc fa hores extres. Quan sabracen, les seves pells són laiguabarreig de dos rius en trobar-se, la mare de lAbel Absent i lUrpa desapareixen lun en laltre i es transformen en un gemec que, amb els ulls oberts com les finestres després duna explosió, lAbel Absent, a la caravana del costat, escolta estirat sobre el llit. I somriu.
El balanceig infinit
Tot això (Mengíbar, el zoo, Rimbaud) va passar abans de lara i lara diu que la setmana a Gaidovar ha anat bé. LUrpa té les butxaques plenes i això vol dir que els monstres també, tot i que per a la majoria dells disposar de més diners és equivalent a veure més estels al cel nocturn, no serveix de res, però és preferible a no veuren cap, el món sembla menys buit. Els monstres compraran més coses, en llençaran més també, menjaran més i millor, poden plantejar-se, fins i tot, crear la seva pròpia fira de monstres, amb la qual farien, si fa no fa, el mateix que ara amb una única diferència: abans caldria deixar la família i no està clar que en puguin crear una altra. Per a ells, les carpes i els éssers de les altres set meravelles són sang de la seva sang, germans, cosins, pares, mares, nets i nebots. Són la seva família i la serien sempre. Començar de nou és ser orfes, un altre cop. No hi ha res més enllà daquelles deformitats. Són la frontera. Caravanes endins hi ha la llar, enfora la tundra del caminar solitari. Més diners, per a ells, no signifiquen res. Tan sols més diners. Per canviar de veritat les seves vides caldria tenir no molts diners, sinó moltíssims, i això mai ho aconseguiran. Amb moltíssims diners es podrien comprar cases i palaus i servents i gent que els mirés i els toqués i fes veure que els estimen. No seria real, però seria, i amb això sovint nhi ha prou. Això és així per a tots els monstres excepte per a un: la mare de lAbel Absent. Ella, vestida, és una dona, i encara més, és el patró exacte amb què es va tallar la primera de les dones. Ella és bella i perfecta i normal. Sobretot, normal. La mare de lAbel Absent és un monstre només si ella vol ser-ho. La mare de lAbel Absent, a diferència de la resta dels monstres, sí que té plans concrets més enllà de la fira, i si els té és, sobretot, per lAbel. Per a ella els diners són un passaport més enllà de la tundra i ja el té gairebé a punt. Per això ella, com la resta de tarats, també folla a les nits, tot i que «no cal que ho facis», li diu lUrpa. «Necessito els diners.» «Jo et donaré diners.» «Els diners no es donen, els diners sempre són un préstec.» «Doncs guanya-tels, et pagaré més i millor que ells.» «Fent què?» «Folla només amb mi.» «Seguiria sent un préstec.» «Sempre devem coses a algú.» «I sempre estem pagant-les», diu la mare de lAbel. I lUrpa tanca els ulls i sospira i fa que sí. Durant les nits, les caravanes dels monstres tenen llum a dins. Les dels que són follats i les dels que no. Els homes de Gaidovar i de tota la comarca sesperen drets, al davant de les portes, fumant, o sasseuen al terra, amb les cames creuades, formant uns cercles per la circumferència dels quals hi circulen ampolles de licor. La pols, el fum, lalcohol i la suor es barregen amb la pudor de sexe que sescapa, reptant, entre les escletxes de les portes de les caravanes. Si aixeques el cap i mires endins, veus que les llums dibuixen ombres que van i venen, i tornen a anar i a venir. Les ombres de dins es mouen molt més que els homes que esperen a fora, com sovint passa amb les onades del mar, un anar i venir hipnòtic que et paralitza totalment. Fins que les ombres-onades saturen. I tot calla. El silenci sempre pesa, està fet de molècules grans, de masses atòmiques gegantines, i entre elles hi suren durant uns segons extres els gemecs, barreja de monstre i humà. La caravana on no hi ha gemecs és la de lhermafrodita. A dins, lAbel Absent i la Lisa Marsa van a dormir dhora, escoltant infinites vegades el disc de la seva filla, Édith.
Per lAbel Absent el que passa a les altres set meravelles, de nit, és tan natural com els escarabats panxa enlaire, fent moviments desesperats per girar-se. Pot resultar estrany i generar certa inquietud, però forma part de la naturalesa exacta de les coses. «Per què no ho fas aquí, com tothom?», va preguntar lAbel Absent a la seva mare, un dia. «Això és casa nostra.» «També ho és per a ells» va dir lAbel. «Per a qui?», va preguntar la seva mare. I lAbel va aixecar el dit índex enlaire i el va fer girar com una baldufa, en un gest que havia vist fer a lUrpa per referir-se a la gent del voltant. «Per a ells.» «Ells va dir la seva mare aturant el dit que encara seguia girant en rotació accelerada no et tenen a tu.» I lAbel ho va entendre i, encara més, ho va agrair, i encara més, sen va sentir orgullós.