La mare de lAbel Absent de seguida va aprendre que la seva deformitat era un interruptor que accionava el desig, i que si la persona en tenia la possibilitat, el satisfaria. Als 14 anys va quedar embarassada i va perdre la criatura als sis mesos de gestació. Als 15, però, lembaràs va arribar fins al final i va néixer lAbel Absent. Va parir sola, a la seva habitació. Es va passar hores cridant i demanant ajuda, però ningú va obrir la porta. Jo només he constatat directament tres experiències dorfes en la meva vida. La de la mare de lAbel, la de lAbel i la meva. I en els tres casos ens han donat pel cul i ens han omplert el recte de llet sagrada. Com si el fet de no tenir ningú et convertís en una categoria humana diferent. Estar sol en la vida, ja siguin unes hores, dies, anys o sempre, sembla que és el senyal que permet que la gent faci amb tu el que vulgui. I abans de latac hi ha la saliva. La pots veure secretant-se a litres dins les boques. I el seu so, el de la saliva acumulant-se entre les dents, es clava dins el teu cervell per sempre.
Tigres blancs de Sibèria
Mengíbar és un poble de la província de Jaén. La caravana de monstres hi ha aterrat unes setmanes abans que a Gaidovar. A lentrada, lAbel Absent ha vist un rètol escrit a mà: «Zoo». Ell no ha vist mai un zoo i dins la seva ment hi apareixen lleons de cabellera sedosa i ullals ferotges, tigres brillants de mirada groga intensa, monos saltant i fent increïbles giragonses de branca en branca mentre els seus crits ressonen entre els arbres immensos, cocodrils submergits dins llacs tèrbols dels quals només es veuen els ulls i els orificis del nas. Tot i que ja sap la resposta, pregunta a la seva mare. «Podem anar al zoo?» «No», diu ella. «Per què?», diu lAbel (ho fa amb suavitat, com si realment volgués saber el perquè). La seva mare sel mira. Estan lun al costat de laltre, rentant els plats després de dinar. «No tagradarà», diu. «Jo crec que sí», diu ell. «Jo sé que no», diu ella. I la conversa sacaba aquí, però no el desig de lAbel Absent.
Aquella tarda, sacosta un grup de nens al campament de la fira. Passa sovint, a gairebé cada poble i ciutat els primers a treure el nas són els nens. No els adults, no els vells, no les nenes, només els nens. En aquelles hores hi ha força moviment a la fira de monstres, aquell vespre comença lespectacle que durarà, si tot va bé, cinc dies més. LAbel Absent ajuda a enlairar el tendal de la seva mare, una lona de color oliva amb el número 5 de color negre, i intenta no mirar al grupet que sha aturat al davant. «És un circ?», pregunta un dels nois. Té un bigotet que a lAbel li sembla ridícul, quatre pèls de llet que creixen en desordre. LAbel no diu res. «Ei tu! No em sents? Dic si és un circ això.» Tot i que ara ja no és una pregunta, lAbel diu que no. El bigotet: «I què és?». LAbel: «Un espectacle». El bigotet: «A mi em sembla un collons de circ, un circ de merda». LAbel Absent segueix tibant les cordes i posant bé la lona. Busca amb la mirada la seva mare, però no la veu. El bigotet, de nou: «Hi teniu animals?». La resta de nens són a la seva dreta i esquerra, són set o vuit, de mides i edats diferents, tots amb els ulls mig tancats, plens de lleganyes i les pells brunes de ronya. LAbel: «No, no hi ha animals». LAbel es vol escapar dallà i està temptat de posar-se a córrer fins a la caravana més propera, la de la Lisa Mara. Cap dels nens es mou. El bigotet: «Fa pudor de merda danimal, segur que en teniu». LAbel Absent olora intentant que no sadonin que ho fa. Nota la mateixa olor que sempre, i li agrada, si algú sentia pudor danimals potser era pel zoo. LAbel: «Potser és pel zoo». «El zoo?», pregunta el bigotet. «Sí, lolor deu venir dallà.» El del bigotet es posa a riure i és un riure dels que no sencomanen. «No ho crec», diu. Ara sha acostat encara més a lAbel, la resta de nanos no es mou. El bigotet: «Has vist mai un tigre, tu? Nosaltres, sí (mira als seus companys), oi? (ningú diu res), hi ha tigres blancs de Sibèria al zoo». Aquelles tres paraules penetren i comencen a créixer dins el cap de lAbel: tigres, blancs i Sibèria. «No diu finalment, no nhe vist mai.» «Doncs són més grans que tu. Saps quant pesa un tigre blanc de Sibèria?» «No.» «200 quilos. I saps quant fa el seu pèl?» «No.» «Dos pams. És com un bosc de seda. Són uns tigres blancs fets de seda i pesen 200 quilos.» LAbel Absent fa molta estona que té la lona agafada entre els dits, sense moures. «I mengen qualsevol cosa que es mogui, els tigres blancs de Sibèria, ho sabies?» «No.» «Cérvols, porcs senglars, ossos petits, peixos, rates, homes i nens, qualsevol cosa. Quins animals teniu aquí?» «Cap.» El bigotet agafa una pedra i la llença, sense gaire força, cap a lAbel. El toca a lesquena. Ell mira a la dreta i veu que la seva mare sacosta caminant. Els nanos també miren en aquella direcció. «Anem», diu el del bigotet, i la resta de companys, com si fossin un exèrcit professional, es posen en marxa. «Tot bé?», diu la mare de lAbel, que mira en direcció al grup de nens que sen van. «Vull anar al zoo», diu ell. «Ja the dit que no.» LAbel tanca el puny i la corda es clava dins el palmell. «I ara acaba amb això, que no tenim tot el dia», diu la seva mare. I lAbel serra les dents i ho fa.
Aquell vespre, abans que obrin la fira, lAbel Absent entra, com fa sovint, a la caravana de lUrpa. Ell no hi és. Els llibres, apilonats en forma de gratacels, actuen, en ell, com una teranyina. Moltes vegades shi ha trobat, sense adonar-sen, atrapat, passant-thi hores mirant, llegint, tocant, pesant, olorant. Aquell dia, lAbel busca llibres danimals, especialment de tigres i, sobretot, de Sibèria, busca fotos de tigres blancs i de Sibèria, felins de seda que pesen 200 quilos i mengen ossets bruns petits. Quan ja fa una bona estona que remena (sense èxit), lUrpa entra a la caravana. Queda poca estona perquè lespectacle obri les portes i lAbel Absent sap que lUrpa té un ritual previ. I lUrpa sap que lAbel ho sap. «La teva mare et busca», diu. «Ara hi vaig», diu lAbel. LUrpa es comença a treure la roba. Primer la camisa (lUrpa només porta camises), que deixa, suaument, sobre el llit. Després les sabates (lUrpa sempre porta sabates amb taló, potser, ha pensat lAbel, perquè vol compensar la seva curta alçada). «La teva mare et busca», repeteix lUrpa i aquesta vegada el to és diferent. LAbel tanca el llibre que estava fullejant (Rituals amorosos de les tribus rwandeses, Joseph Garguer, 1954, lAbel de seguida ha vist que allà no hi havia ni un sol tigre blanc de Sibèria, però sí altres coses interessants). LAbel saixeca i sencamina cap a la porta de la caravana. LUrpa: «On vas?». LAbel: «Amb la meva mare». LUrpa: «Això està molt bé, però només si ho fas després de deixar tot això i assenyala els llibres com si fossin un grapat de conills nerviosos tal com estava». I lAbel ho fa, esclar, mentre de cua dull observa com lUrpa acaba de despullar-se i comença a posar-se oli al cos mutilat. Sota les espelmes que sencendran aquell vespre, vol que la seva pell brilli com si fos nova, lefecte de les parts amputades és més espectacular i, el seu cos treballat, lluent, és un reclam cap a les parts intactes, les que encara queden per amputar. LUrpa cuida la seva eina de treball amb obsessió. El seu cos demana a crits que te lemportis, si no tot ell (com seria desitjable) sí una part. Com relíquies del cos de Crist. Quan lAbel Absent marxa de la caravana, lUrpa està nu, oliós i agenollat davant una petita estàtua de color negre. Una mena daltar en què ha encès dues espelmes. Quan, anys enrere, lAbel li va preguntar què era allò, lUrpa li va dir: «Qui». LAbel va arrufar el front. «El que vols dir és qui és, no què és.» «Ah, doncs qui és?» «Tu», va dir lUrpa. I ho va dir amb la cara que tenia quan parlava seriosament. LAbel va mirar-se amb més atenció la petita estàtua. Era un noi, sí, però no trobava que sassemblés gens a ell. No va seguir preguntant perquè lUrpa hauria continuat responent i lAbel tenia moltíssima més por de les respostes que curiositat per fer les preguntes. Va callar, doncs, però des daquell dia, sempre que podia, se la mirava, la tocava i, en secret, hi parlava. De fet, això és exactament el que ha estat fent abans de buscar els llibres dels tigres blancs de Sibèria. La darrera cosa que fa en sortir de la caravana és mirar-la i li diu adéu amb els llavis.