El campament és vigilat pels germans Karamàzov. Ningú sap com es diuen de veritat, això de Karamàzov és un bateig típic de lUrpa, que té el llibre sempre a mà, a la caravana. Són tres i quan lUrpa va saber que havien matat el seu pare gairebé mor immers en un interminable atac de riure. LUrpa riu sovint. Riure també és important.
Cada una de les cinc nits que la fira està plantada a Gaidovar es forma una cua de no menys de quinze persones esperant follar-se lhermafrodita. És en aquesta cua on més es poden observar, de manera més o menys realista, les dones disfressades dhomes. Per dins, la mare de lAbel Absent és tan dona com elles. El que la fa especial és un clítoris hipertròfic que, efectivament, sembla una cigala de mida considerable. Això excita molta gent (homes i dones) i lhermafrodita ha follat, com a puta, amb milers de persones abans dentrar a les altres set meravelles. És molt conscient que la desitgen sense contenció. LUrpa li havia dit un dia que el que més agradava del seu cos no era aquella deformitat, perquè, «no tenganyis, tu ets tan deforme com tots i cada un dels que habitem en aquesta puta família, lúnica diferència entre tu i nosaltres és que tu ets una deessa, el teu cos és la unitat total, lesfera divina, i cap altre mortal ni tan sols sacosta a la teva perfecció, per això et volen veure i tocar i llepar i follar, perquè ets la suma, harmoniosa i exacta, dhome i dona. Pitàgores shauria obert en canal només per veuret». La mare de lAbel, quan lUrpa diu aquestes paraules, aixeca la barbeta com suposa que fan les deesses i sel mira i li pregunta: «I a tu? Què tagrada a tu del meu cos?». I lUrpa somriu (somriure és important) i, tocant-los, li diu que «ni la polla ni el cony, el que magrada és la combinació dels teus ulls, mugrons i pèls púbics. Tenen exactament el mateix color». «Semblen diu lUrpa en aquestes converses privades tres fragments dun únic objecte màgic, antic i ja perdut, un objecte que va crear-se i esclatar en els orígens del temps, juntament amb lUnivers, i després de viatjar pel temps i lespai va acabar incrustant-se en aquests tres punts: ulls, mugrons, cony. No només és el color, és la forma, la textura, el batec que desprenen (totes aquestes paraules les diu molt lentament i toca, igual de lentament, els tres fragments màgics), la seva disposició i el fet que si uneixes aquests punts (i els marcava amb la punta del dit) obtens la forma exacta de la constel·lació dEscorpí. La que surava damunt lhoritzó quan vaig néixer. I quan vas néixer tu. El meu signe i el teu.» I la mare de lAbel (ara sí) riu i lUrpa (encara) somriu. Així parla lUrpa i és terriblement difícil no tancar els ulls i obrir la boca en sentir-lo. La penetració, per la mare de lAbel Absent, és equivalent al dolor. Però lUrpa ha aconseguit, dalguna manera, fer-ho, en alguns moments, agradable. Potser és per totes aquelles paraules que fa servir, per la seva veu (tan dolça), per labsoluta seguretat dels seus gestos, perquè li llepa la pell amb delicadesa, perquè satura i continua i satura i avança i satura i continua i avança i avança en un ritme creixent i perfecte en penetrar-la. Potser tot això hi té alguna cosa a veure, però la mare de lAbel Absent creu que és secundari. El que realment importa és que tot el que diu i fa lUrpa desprèn una sinceritat enlluernadora, i a la sinceritat la mare de lAbel Absent no hi està acostumada i, potser per això és el que més valora i, ho ha pogut comprovar amb lUrpa, excita.
Qui sap si per tot això, uns dies abans darribar a Gaidovar, la mare de lAbel Absent està tan tranquil·la, estirada al costat de lUrpa, quan li diu que vol deixar les altres set meravelles. LUrpa deixa de tocar-la. Empassa saliva i aixeca les mans, les obre i se les col·loca al davant. Se les mira com si no fossin seves, com si sacabés de despertar després de lanestèsia duna operació de trasplantament de mans i les observés. En realitat, es mira lespai que havien ocupat els cinc dits que ja no té. Mira el passat, doncs. Els mira molta estona. «No dius res?», pregunta al final la mare de lAbel Absent. «Encara els noto», diu lUrpa, i la mà mutilada es belluga davant del seu rostre com una aranya, amb els dits que encara queden, movent-se endavant i enrere. «No hi són», diu lUrpa, «no hi seran mai més, però els noto». La mare de lAbel Absent voldria besar-lo, però no ho fa. «Em fan mal, em piquen, se madormen, coses així», diu lUrpa. «Un dia vaig descobrir que si em rascava el mateix dit de laltre mà, enganyava el cervell i la coïssor desapareixia.» LUrpa assenyala un petit mirall que té sobre la taula. «Mel poso sobre el braç, tapant la mà, de manera que si el miro veig laltra mà, la que té el dit que necessito rascar o moure. Aleshores miro fixament el dit reflectit al mirall i amb la ment rasco o toco el de laltra mà. I funciona. El cervell sho creu i la coïssor sacaba.» La mà de lUrpa segueix movent-se al davant de la mare de lAbel Absent com un parell dinsectes. «Saps quin és el problema?», diu lUrpa, que deixa, finalment, de mirar la buidor de les seves mans per passejar-la de nou i en aquest ordre per ulls, mugrons, pèl púbic de la mare de lAbel Absent. «Quan em molesta el dit que ha desaparegut de les dues mans.» «I què fas?», pregunta ella, aguantant-se alguna cosa que puja per la gola. «Trobar-lo a faltar», diu lUrpa, que ara mira als ulls de la deessa. «I aguantar-me el dolor. Sobretot, això. Maguanto. Fins que passa, i sempre passa.» LUrpa es mossega els llavis. «I sempre torna. Sospito que només per això es retira de tant en tant, per poder tornar després.»
M.O.Z.
La història diu que trenta anys enrere la mare de lAbel Absent havia estat trobada, minúscula i callada, davant la porta de lorfenat duna ciutat ja desapareguda, però que, com algunes larves, encara respira, amagada sota les mantes del temps. Estava immòbil dins un cabàs blanc, tapada per un flassada de vellut magenta. Amb la seva maneta aferrava fortament un mocador. La història diu, també, que durant els quinze anys que va ser dins lorfenat aquella nena el va portar sempre a sobre. Era un mocador blau cel i amb les inicials M.O.Z. brodades en rosa. Sobre lexistència del mocador no en tinc cap dubte, lAbel Absent el conserva i me lha ensenyat.
La monja que va obrir la porta no va aixecar ni una cella en veure el cabàs. Era una ofrena habitual. La va recollir i la va portar, com sempre feien, a rentar-la. Normes de la casa, primer rentar. Lendemà la batejarien. Va omplir la banyereta metàl·lica, va comprovar-ne la temperatura i va mirar la nena dins el cabàs. Seguia callada i aguantant el mocador. Semblava que observés el sostre com si hi hagués algú o alguna cosa. També la monja ho va fer, però només va veure la calç amb la qual havien pintat tots els sostres, totes les parets, totes les dents. Els conys no, els conys eren negres. Com els hàbits que els tapaven. La monja portava unes ulleres grans i pesades que no feien altra cosa que caure lliscant pel seu nas. Quan laigua va ser prou freda (més normes de la casa) va tornar al cabàs. Va tocar la manta de color magenta, per enretirar-la. Feia anys que no notava un tacte com aquell. Es va quedar amb la manta entre els dits, amb els ulls tancats, recordant alguna cosa passada, una vida viscuda o per viure, qui sap; després es va col·locar bé les ulleres que tornaven a caure i va mirar, amb la llum tèbia que queia de la bombeta del sostre, el cabàs i la nena. Se nhavia oblidat per un moment. La nena tenia un rostre bellíssim. No era la cara dun nounat, tenia ja la fesomia duna noia, i era ja extremadament bonica. Li va intentar agafar el mocador, però la nena no el va deixar anar. El subjectava amb tanta força que la monja va decidir que era millor deixar-lhi, encara que es mullés. «Tots ens aferrem a coses va pensar la monja i els orfes, encara més», em diu lAbel Absent. Té raó. Així que li va deixar el mocador i va agafar la nena per les aixelles. La manta va lliscar com els vestits de nit quan són de seda, i la pell, nova i perfumada. En el viatge cap a la banyera, la monja va veure alguna cosa estranya a lentrecuix de linfant. Es va aturar per observar-ho millor. Les ulleres van començar a lliscar avall, però aquesta vegada ningú les va tornar a empènyer amunt i van caure a terra. La nena, sempre immòbil, tenia les cames penjant flàccides a un metre sobre el terra, a mig camí entre el cabàs i la banyera. La monja la va tornar a deixar al cabàs, va recollir les ulleres del terra, les va netejar bufant-les i se les va posar de nou. Tenien un vidre esquerdat. A través de lesquerda va tornar a mirar lentrecuix infantil i va deixar anar un crit. Després va mirar al sostre, com feia la nena, i es va senyar. Va sortir de lhabitació com si no hi hagués paret ni porta. La mare de lAbel Absent es va quedar sola en aquella habitació i sola en aquell orfenat durant quinze anys. Durant els primers només lobservaven. La feien despullar i la miraven. Més endavant la van començar a tocar. Després a masturbar-se mentre la tocaven. Els darrers cinc anys la mare de lAbel Absent va ser violada de totes les formes possibles per quatre monges (entre elles la que la va recollir), catorze companys dorfenat, pel director i pel gran benefactor, lhome que pagava totes les factures, un ric empresari tèxtil que visitava sovint (molt sovint) la mare de lAbel de nit, follant-se-la en privat i en exclusiva durant els dies que es quedava a supervisar la seva obra de caritat.