En Seisdedos és un borni que fuma a tothora i que et parla mirant als ulls. Ell no entra a les discussions, les esclafa. Com fa el sol amb les cuques de llum. En Seisdedos diu que desertar és lúnica cosa sensata que es pot fer en una guerra. També diu que tots vosaltres, colla de fills de puta, penseu igual però no teniu els collons dadmetre-ho i sagafa els ous amb les dues mans i ho torna a cridar, perquè cal dir-ho en veu alta, rehòstia consagrada, perquè tothom, ell i tothom, hòsties!, TOTHOM! ho faria, perquè «colla de malcuats, tots vosaltres, i jo el primer, puc notar, gairebé veure, com dins els vostres caps de sòmines, caps de gamarús majúscul, caps corcats, buits i reomplerts descopits secs, allà dins, si la busqueu, colla de fariseus, hi apareix la idea clara i cristal·lina que tots i cada un de nosaltres, tarats de merda, seríem una daquelles 2.308 rates si haguéssim participat en aquella guerra, en aquella puta immensa pústula de merda. Digueu que desertar és lúnica cosa sensata que es pot fer en una guerra! Va! Digueu-ho! Crideu amb mi! Va!». Però ningú diu res. Jo tampoc. En Seisdedos després ens mira als ulls, a tots els que formem el grupet on es parla de la xifra, un a un, nens, joves o vells, perquè de grups que parlen de la xifra de desertors sen formen sempre a Gaidovar, i de totes les edats, i ell sempre shi acosta i et mira daquella manera, bòrnia i directa, i, després de cridar, hi afegeix (gairebé xiuxiuejant) que només hi ha una excepció. Tothom sap la resposta, però deixem que la digui: «Desertar és el més sensat que es pot fer en una guerra a menys que sigui la teva guerra, però si això fos així, aleshores tu de què collons aniries a la guerra, testaries en una butaca mirant mapes o llegint discursos o follant-te totes les putes del país i totes les vídues del país i totes les filles de les vídues i totes les netes, i que, per tant, tornem a linici del que estava dient, que lúnica cosa sensata és desertar, o sigui que en realitat no hi ha excepcions, carallots analfabets».
Daquella guerra, però, en fa molts anys, tants que els ossos daquelles rates sensates deuen haver-se esmicolat i convertit en pols de calç finíssima, vint metres sota la superfície que ara, la caravana de monstres, sesforça a transformar en un terra pulcre on poder plantar el seu espectacle. Si tels mires pots veure com els monstres netegen les males herbes, enretiren les pedres, aboquen terra nova on hi ha clots, lanivellen i planten flors al perímetre, just on acaba el descampat i comença el bosc, al sud, i també al nord, on acaba el descampat i comencem nosaltres, el poble. Fins i tot escombren la terra i la pols, i si haguessin tingut temps també haurien xuclat les seves entranyes, pols covarda inclosa, per deixar-la encara més immaculada. Però de temps no en tenen. Cal anar per feina. Un cop enllestit el terra, aixequen les lones dels monstres, com immensos tipis indis, cada una dun color. Apareixen set carpes formant un cercle. Al centre, la vuitena. Lespectacularitat dels monstres segueix el mateix ordre, de menys a més. Dins de cada carpa hi ha un petit escenari (una tarima circular de fusta) on sexposa el monstre.
A la primera carpa hi trobes una dona sense cames ni braços, és un simple tors que es mostra totalment nu. El que més impressiona a qui, enretirant les pesades cortines de vellut, hi entra, és lextraordinària perfecció dels pits i el ventre daquell ésser. Si no fos perquè es mou, juraries que és una estàtua, famosa i grega, de tan boniques que són les seves formes. La dona tors està recolzada sobre una mena de tron envellutat de color vermell, el mateix vellut que les cortines dentrada. Duu un collaret que sembla dor, molt brillant, i unes arracades a joc. Res més. La dona tors duu el cony depilat i només belluga els ulls i la boca. Respira, per tant, està viva, però el tronc resta immòbil.
La segona carpa conté un home amb els dits llargs. Són, de fet, més llargs que ell mateix i això ja és dir perquè aquell ésser és gegant. Està assegut (també nu) a la tarima, sobre una catifa blanca, en posició de lotus. Els ulls tancats. La polla flàccida. Té els braços enganxats al cos i de les mans, també perfectes com el cos de la dona tors, en surten deu dits prims que baixen de la tarima i sescampen pel terra, just fins a lentrada. Ni al bosc de Santiesteban, tres quilòmetres al sud de Gaidovar, amb arbres mil·lenaris, shan vist unes arrels així. Un ajudant que sembla en perfecte estat físic, un monstre sa, doncs, indica als que hi entren que vigilin amb els dits del terra i va col·locant els espectadors a dreta i a esquerra, alternativament.
Sota la tercera lona hi ha una dona capaç de doblegar-se totalment fins a convertir-se en poc més que en un cabdell de carn, ossos, nervis i músculs en tensió. També despullada, aquella dona es vincla enrere i enterra dins ella mateixa el seu cap i les seves extremitats, de manera que només veus el seu ventre i el seu cony pelut, que situa a centímetres de la vora de la tarima per tal que els espectadors el vegin bé. És tan a prop teu que si estires la llengua la penetres. No ho pots fer, això tho avisa lhome forçut que la vigila.
A la quarta, una noia de no més de 15 anys té tres cames i cinc braços. Dos daquells braços extres li surten de lesquena i el tercer del centre del pit, just entre les seves dues minúscules tetes. La tercera cama està, literalment, incrustada a on hauria dhaver-hi el cony, del qual no veu cap rastre, només la inserció daquella cuixa. Es mou per lescenari com un insecte. La gent busca, obsessivament, entre les giragonses, on té aquell ésser el sexe, però aparentment la cama li ha colonitzat la vagina i qui sap si la matriu. Caldria obrir-la en canal per comprovar-ho.
A la cinquena hi ha la mare de lAbel Absent. Una deessa preciosa. Té els cabells negríssims i llargs, mugrons foscos, una cintura que convida a passejar-hi les mans deu vegades seguides i després tornar-hi, i tancar els ulls i imaginar que és la duna del desert on et podràs enterrar per sempre. Més avall, unes natges que són com còdols blancs lluents al llit dun riu, thipnotitzen i et perds per sempre en la seva textura finíssima. I finalment leix de rotació terrestre: un parrús idíl·lic si no fos que del centre mateix del triangle rinxolat nemergeix una polla immensa, trempant, amb un gland que apunta directament al vèrtex de la carpa i més enllà, als cels i astres del cosmos. Si aconsegueixes no perdre el coneixement davant aquell cos diví, suma perfecta de dona i polla, la mare de lAbel Absent encara tamaga una sorpresa final. Sota el membre sense testicles, les seves mans delicades busquen (lentament, jugant amb la respiració continguda dels presents) dins el triangle de pèls púbics. Molt a poc a poc, la mare de lAbel Absent els introdueix dins el seu cos, sota la polla, i tanca els ulls. Després estira els llavis dun cony, el seu, uns llavis que obre perquè tothom pugui veure que el que amaga sota el membre majestuós no són un ous de mascle sinó una vagina de fembra, delicadíssima. La mare de lAbel Absent és una hermafrodita perfecta. Vet aquí.
A la sisena carpa dues parelles de siamesos follen. Estan units per la part lateral del tòrax, com el marc duna porta, i la porta, entre els seus cossos una mena de frontissa de carn i ossos i nervis i sang que comparteixen, però la resta és ben seu. Això els permet certa autonomia de moviments i ofereixen diferents postures i combinacions, inclosos els intercanvis de parella.
A la setena, un home prim i de pell gairebé transparent és capaç de matar mitja dotzena de rates amb la boca i menjar-se-les. Ens diuen que la decoloració de la pell de lhome és innata, però que tallar els caps de rates vives amb la boca és ofici. Pots veure els ossos i òrgans interns daquell home com si fossin ombres xineses, i també com aquells trossos de carn i pèl de rosegador baixen pel seu esòfag fins a ser digerides a lestómac. Penses en una serp antiga o un rèptil dun altre planeta o potser daquest, però en tot cas dun temps tan antic com els déus. Ell ho sembla. Un puto Déu emprenyat amb la seva creació. No només amb les rates, sinó especialment amb nosaltres. El que més impressiona daquesta carpa, però, no és res de tot això; el més aterridor són els crits dements de les rates quan lhome transparent les agafa amb les mans. Com si sabessin què els espera, potser ho saben, com si haguessin vist amb els seus ullets nerviosos de rosegador les seves germanes a través de la pell transparent del menjador de rates.