No serà fins anys més tard que ho entendràs. Que no vindran més primaveres. No per a tu. Comprens, massa tard, que aquell algú no tha arrossegat a la llum, sinó a les tenebres. Que tha conduït a través del trau del tel i has viscut a laltra banda sense saber-ho. Però un dia ho veus. Passa una cosa i te nadones. I intentes fugir, localitzar el trau del tel i retornar a la llum. I la teva dona ja no hi és, però agafes la teva filla i li dius: «Anem». I ella, com sempre, tobeeix. Plena de por, però tobeeix. Tremolant, però tobeeix. I hi arribeu. El tel és allà. Molt a prop. Ja gairebé el pots tocar. I veus lescletxa per on vàreu entrar, anys enrere, i tu li dius que corri, que fugi, que travessi el tel. I ella dubta, per primer cop dubta, no per la llum, ni la tenebra, ni pel tel ni les escletxes, no, ella dubta perquè veu que tu no lacompanyes. No puc, li dius, ara no puc. Però vindré, dius. Et buscaré, dius. I les vostres mans se separen i ella travessa el tel i tu somrius o plores o sagnes, qui sap.
I aleshores sesdevé el terror més antic.
La foscor primigènia.
Lhorror que habitava aquest planeta molt abans que nosaltres.
Perdona, ja hi torno.
Necessito explicar-tho, però no així.
No ho estic fent bé.
Primer haig dexplicar la seva història.
La de lAbel.
Necessito concentrar-me.
Donam un segon.
...
Després de veure la fotografia de lAbel Absent projectada a la pantalla, després de sortir del cine, després de recollir flors, després de cantar i ballar pel carrer, després del tramvia 52 i de fer el que feia pels carrers i que no repetiré, vaig tornar a casa. El pis era de fusta, o així el recordo jo. Les parets de fusta, el sostre de fusta, el terra de fusta, de fusta els mobles i les culleres, de fusta les cortines i les dents que em somreien quan creuava la porta, també de fusta. Em vaig treure el vestit de dona i les calces i els sostens i vaig mirar-me la polla seca, cansada. Abel Absent: i si fos ell? I si era lhome sense rostre que havia estat buscant? Si realment lAbel Absent duia penjada al coll la clau del meu pany, em calia trobar-lo.
Un rostre com el seu ha de deixar rastre, vaig pensar. Vaig suposar que no em resultaria difícil seguir-lo. El rastre dels rostres mutilats. La cacera, però, va durar uns mesos.
Jo sabia, quan lepidèmia de suïcidis era un fet inqüestionable, que hi havia persones que ajudaven la gent a matar-se, però no vaig anar-hi a parar per aquest motiu, jo aleshores no tenia la intenció de matar-me. Per sentir dolor cal mantenir-se viu.
El vaig trobar un dia, en un lloc. De les dues coses només importa el lloc: era un bosc i una cabana. Em va obrir la porta, va tombar el cap lleugerament, com qui mira un gat panxa enlaire, jugant amb un cabdell de llana entre les potes, i del seu rostre inexistent en va emergir una frase: «Espero que Rimbaud tajudés». Allò em va desconcertar com poques coses en la vida. No tant el fet que fos un assistent de suïcidis ni tan sols que, finalment, lhagués trobat, sinó que em recordés a mi i la conversa que havíem tingut quan érem nens. Després vaig pensar que jo també recordava perfectament les dues coses i que, potser, el fet no era tan estrany. Aquesta fou la tercera i darrera vegada que el vaig veure.
La cabana, el bosc, el tel i la seva història, que, com lametlla amargant, contenia lagror oculta de la meva. La nostra història, doncs.
La meva mort, la nit que els batak cantaven el meu nom, es va allargar diverses hores i les vàrem passar junts en aquella cabana. Vàrem parlar molt, jo de la meva filla i de la meva dona, ell daltres coses que ara explicaré, fins que tant el seu temps com el meu es van esgotar. Quan em pensava que tot havia acabat, ell va afegir encara: «Hi ha una cosa que no the explicat bé», em va dir. Jo vaig tancar els ulls. «Quina?», vaig preguntar. «Crec que ho saps.» I aleshores va parlar de la meva filla i tot sacomplí.
«Som el mirall, Garcia. Lúnica cosa certa no som nosaltres ni la nostra imatge, sinó el vidre que ens reflecteix. Tot rau allà. En la intersecció de les dues imatges virtuals. No deixis mai de tocar-lo. És lúnica manera que conec de no tornar-se boig. Això són les històries que ens expliquem, el mirall, i per això les necessito abans de fer el que em demanen. Per veure, sense error possible, qui tinc al davant.»
A les mans un llibre. Té les tapes blanques, sense títol. El tinc davant els ulls perquè lAbel Absent me lhi ha posat. És una mena de manual, amb més de 150 tècniques de morir perfectament detallades, classificades, valorades i puntuades segons diferents criteris essencials. Un cop acabi dexplicar el que vull explicar, nhi assenyalaré una i moriré. Ho faré tranquil però trist. Si miro enrere, puc dir-vos que he entès unes quantes coses, però no les que mimporten. A la vida, a la meva si més no, només hi ha dues o tres coses que val la pena entendre. Una en concret. I fins ara no hi he trobat resposta. Preguntes que descansen sobre altres preguntes. Tortugues sobre tortugues sense fi. Quan acabi descriure no sé què hauré trobat, no importa gaire, jo vaig deixar dexistir fa anys quan el tel es va obrir en mi i, més tard, quan es va tancar i em va deixar a laltra banda.
Si, com a darrer acte vital, he decidit escriure sobre ell crec que és, bàsicament, perquè tinc lesperança que a través seu podré explicar-me. Necessito, abans de marxar, que em respongueu a una pregunta, lúnica que importa, i així finalment, com els déus, podré callar. Si és cert que som el mirall, aquella fina capa dalumini que permet la fusió entre el nosaltres i les imatges que projectem, tinc clar que un mateix no la pot veure i la resposta ha de provenir, necessàriament, dalgú extern. Tu, per exemple.
Només perdura allò que ens fa mal.
LA PART DELS MONSTRES1
Les altres set meravelles
La caravana de monstres arriba a Gaidovar un dijous. En dues hores el poble està ple duns cartells cridaners, grocs i vermells, prometent un espectacle meravellós. Tels trobes miris on miris, fins i tot nhan clavat, horitzontals, al terra del carrer principal. La gent els observa mentre camina sense trepitjar-los, els voreja lentament, amb cert respecte, com si fossin làpides sagrades de bisbes o papes. A la plaça central hi planten un tronc immens, ningú sap com lhan arrossegat fins allà. Els nens imaginem que és el pal major dun galió. Pel que fa a la vela, tenim el cartell més gran que jo hagi vist mai, clavat al tronc. Si en saps, hi pots llegir Les altres set meravelles, lletra a lletra, en fila, de dalt a baix. Els monstres sinstal·len als afores, en un descampat que es va fer servir per afusellar els dos mil tres-cents vuit desertors. Hi ha una llosa petita de marbre negre, sense noms, on es pot llegir la xifra. Al costat hi crema una torxa de metall don en surt un fum negre, sempre i constant. Una de les disputes predilectes de la gent de Gaidovar és sobre si 2.308 desertors són molts o pocs. Depèn del total, diuen alguns. No depèn de res, diuen altres, 2.308 rates són moltes rates i punt.
En Seisdedos és un borni que fuma a tothora i que et parla mirant als ulls. Ell no entra a les discussions, les esclafa. Com fa el sol amb les cuques de llum. En Seisdedos diu que desertar és lúnica cosa sensata que es pot fer en una guerra. També diu que tots vosaltres, colla de fills de puta, penseu igual però no teniu els collons dadmetre-ho i sagafa els ous amb les dues mans i ho torna a cridar, perquè cal dir-ho en veu alta, rehòstia consagrada, perquè tothom, ell i tothom, hòsties!, TOTHOM! ho faria, perquè «colla de malcuats, tots vosaltres, i jo el primer, puc notar, gairebé veure, com dins els vostres caps de sòmines, caps de gamarús majúscul, caps corcats, buits i reomplerts descopits secs, allà dins, si la busqueu, colla de fariseus, hi apareix la idea clara i cristal·lina que tots i cada un de nosaltres, tarats de merda, seríem una daquelles 2.308 rates si haguéssim participat en aquella guerra, en aquella puta immensa pústula de merda. Digueu que desertar és lúnica cosa sensata que es pot fer en una guerra! Va! Digueu-ho! Crideu amb mi! Va!». Però ningú diu res. Jo tampoc. En Seisdedos després ens mira als ulls, a tots els que formem el grupet on es parla de la xifra, un a un, nens, joves o vells, perquè de grups que parlen de la xifra de desertors sen formen sempre a Gaidovar, i de totes les edats, i ell sempre shi acosta i et mira daquella manera, bòrnia i directa, i, després de cridar, hi afegeix (gairebé xiuxiuejant) que només hi ha una excepció. Tothom sap la resposta, però deixem que la digui: «Desertar és el més sensat que es pot fer en una guerra a menys que sigui la teva guerra, però si això fos així, aleshores tu de què collons aniries a la guerra, testaries en una butaca mirant mapes o llegint discursos o follant-te totes les putes del país i totes les vídues del país i totes les filles de les vídues i totes les netes, i que, per tant, tornem a linici del que estava dient, que lúnica cosa sensata és desertar, o sigui que en realitat no hi ha excepcions, carallots analfabets».