De la mateixa manera que shan encès totes les llums de les caravanes (excepte la seva), exactament igual que han començat a gemegar, ara sapaguen i callen, una a una. A partir daquest moment, els únics fotons que, com petits coets, travessen la nit de Gaidovar fins a morir uns metres enllà, seran els de les torxes i els quinqués que il·luminen un racó del campament, ja dins del bosc, que els Karamàzov condicionen perquè la mare de lAbel Absent sigui follada. Cal llum perquè la claror és important. Qui paga per la deessa vol veure bé aquell cos, vol observar com les seves polles entren i surten daquell cony coronat per aquella immensa cigala i gravar-se la imatge a foc dins el cervell. A lentrada del bosc hi fan guàrdia dos dels Karamàzov. Aquella és lúltima nit, demà marxen de Gaidovar i lAbel Absent observa, com fa sovint, a través de la petita finestra de la caravana. La Lisa Marsa i el disc dÉdith Piaf fa estona que dormen. Recorda com unes hores abans la seva mare es preparava, sense pressa, traient-se una roba i posant-sen una altra, canviant-se de pell. També calia canviar de saliva i, per aquest motiu, abans de mutar del tot, li havia fet un petó al front. LAbel Absent tanca els ulls, toca el vidre de la finestra de la caravana i el torna a notar. El petó daquella nit sallarga molt més que qualsevol petó que lAbel Absent hagi notat, vist o fet mai. Sallarga el que sallarga una onada dençà que es forma, mar endins, fins que sembla morir a la platja, tot i que lAbel Absent sap que en realitat torna enrere, de nou cap al mar, per avançar, hores mes tard, de nou cap a la costa, en una balanceig que lAbel Absent està convençut que ha de ser infinit. I els llavis de la seva mare han estat sobre el seu front tot aquest temps.
Després de canviar-se, ha arribat la Lina Marsa. Al racó de bosc una cua de no menys de quinze homes ja sesperava. La seva mare ha caminat fins a la porta, ha sortit i lha tancada suaument. Els Karamàzov eren a fora. Han saludat la mare de lAbel Absent amb els ulls i després shan dirigit cap a la columna dhomes que, com un de sol, shan posat drets. Tot era ordre. Tot era silenci. Ho és encara. LAbel Absent es toca el front amb la punta dels dits, busca els llavis de la seva mare, que bullen com mai ho han fet. No serà fins daquí unes hores que entendrà el perquè daquell petó infinit i daquella cremor. Però li costarà encara uns anys entendre el perquè profund que samagava sota el primer perquè. Tortugues sota tortugues. No era un bes de comiat, o no del tot, era més aviat el que fem quan estem a punt de fer una cosa perillosa, però laltre no ho sap. És la nostra manera de deixar una nota de comiat. Per si de cas. I la nota diu: «Testimo i espero que algun dia ho puguis entendre». I lAbel Absent, anys més tard, ho va entendre, sí, però saber-ho no ajuda, saber-ho condemna.
M.O.Z. (II)
El cos és trobat tres quilòmetres dins del bosc, al peu dun eucaliptus mitjà. El cadàver està col·locat en posició fetal, com si dormís. Té a les mans un mocador amb les inicials M.O.Z. i lhan estirat sobre una preciosa manta de color magenta. Seda pura. Joies i vent. El cadàver no presenta signes de violència excepte una contusió al canell dret conseqüència, segons el dictamen forense, de la pressió exercida per una mà que el va subjectar amb força. La lesió es va produir abans de la mort. Les marques indiquen que lindividu és dretà. No sha trobat la roba de la difunta, si exceptuem una de les sandàlies, de color vermell i sola de fusta, que conserva intacte el seu peu esquerre. La causa de la mort és una incisió precisa i diminuta a laltura del pit esquerre, just on acaba laurèola del mugró. Tot i que no sha trobat lobjecte que li ha perforat el ventricle cardíac dret, tot sembla indicar que consisteix en una agulla de fer mitja metàl·lica del núm. 0. Gairebé no ha sortit sang de la ferida. És tot tan net i estèril que sembla obra de làngel exterminador bíblic, aquell que va xuclar lànima dels primogènits egipcis, i que ho hagi fet a través daquell orifici minúscul. El clítoris de la dona, de mida anormalment gran (un cop analitzada la seva estructura dinserció entre els llavis vaginals), ha estat pulcrament amputat. Exceptuant això, la resta del cos està immaculat. Lhan netejat amb aigua i sabó i lhan pentinat.
Transparents
Aquell matí, els monstres recullen tots i cada un del cartells que havien inundat el poble de Gaidovar i desclaven el pal major de la plaça. El galió salpa. El solar on havien acampat queda net, ordenat i amb un cercle de flors que delimita el que sempre hi ha hagut allà: pols, merda i ossos enterrats. Al centre mateix, allà on shavia instal·lat la carpa núm. 8 de lUrpa, hi ha dues figures. Una és humana, laltra potser. Una de les mans duna de les dones siameses descansa sobre el cap del nen, laltra mà de laltra dona siamesa subjecta una maleta. Als peus dalgun dells, una segona maleta gran i quadrada. Mans, peus, maletes. LAbel Absent busca amb la mirada alguna cosa. En concret, observa com suren en lespai, uns metres sobre el terra i la pols, els punts que hi ha al final dels interrogants. I nhi ha centenars. Vol fer-se les preguntes adients, però no les troba o no les sap. Les dues dones siameses, unides lateralment, literalment, sajupen de forma coordinada. «Tot anirà bé», diuen al nen. «Ja anava bé abans», respon lAbel Absent. «Doncs ara tot anirà millor», diuen elles.
Una hora abans, lAbel Absent havia entrat a la caravana de lUrpa. Lhavia trobat estirat al llit, despullat i mirant al sostre. Tenia lull obert i, en respirar, el seu pit pujava i baixava lentament. Semblava més vell, més antic. La pica no tancava bé i degotejava. Les gotes es compassaven amb la respiració. LAbel, acostant-se lentament, shavia aturat a mig metre de lUrpa. «Ara no», va dir lUrpa. LAbel no es va moure. La respiració continuava. La gota de la pica persistia. Fora daixò, la mateixa quietud dels boscos quan plou. Moments abans lAbel havia escoltat com els Karamàzov intentaven explicar a lUrpa el que havia passat. «Ara no», havia dit. Semblava que només existia aquella frase dins la seva gola. Lhavia repetida a tothom que shi acostava. LAbel: «On és?». LUrpa va aixecar els dits que li faltaven i el va mirar amb lull buit. «Podrint-se dins la nostra memòria.» La gota de la pica prosseguia. LAbel: «Mho vas prometre». «El què?» «Ja ho saps.» «Repeteix-mho.» «Que no li passaria res.» «No ho recordo.» «Que sí!» «Quan?» «El dia de la banyera.» «Quina banyera?» LAbel la va assenyalar, però era un gest absurd, lUrpa no el mirava. «No recordo que parléssim.» LAbel: «Em vas deixar el llibre dels cucs.» «Un llibre?». «Sí.». «Quin?» «El dels cucs.» «No recordo cap banyera, cap conversa, cap llibre.» «És la tomba, mentrego als cucs, no ho recordes?» «Ah, aquell llibre.» «Sí.» «Vaig enterrar els mots en el meu ventre, em crec a linfern; per tant, hi soc.» «Sí.» «Vinguda del sempre, marxarà per tot arreu. Una sola bufada dispersa els límits de la llar.» «Sí.» «I què dius que et vaig dir?» LAbel: «No em vas dir, em vas prometre, és diferent.» «I què et vaig prometre?» «Que no li passaria res.» «A qui?» «A ella.» «No sé de qui em parles.» LAbel: «Mho vas prometre!» «Les promeses sempre són condicionals.» «A què?» LUrpa es va redreçar i, per primera vegada dençà que el nano havia entrat a la caravana, el va mirar amb lull que hi veia. «Al futur Abel, al futur. I no es pot prometre el futur. Fes les coses o no les facis, però mai les prometis. I ara ves-ten.» LAbel feia estona que havia agafat el primer objecte que havia arreplegat (un llibre) i ara era ell el que no escoltava. El llibre va descriure un arc parabòlic perfecte. LUrpa no es va moure. El llibre lhavia colpejat al pòmul. Un raig de sang. LAbel havia seguit llençant tot el que trobava al seu voltant, sense mirar què era ni on impactava, només agafava i llençava, agafava i llençava, agafava, llençava. Esbufecs. Quan dos minuts més tard ja no havia trobat res més per llençar, lAbel Absent havia obert els ulls. LUrpa seguia, com lestrella polar, clavat just al centre del llit, immòbil. Al seu voltant, llibres, vidres, fragments de ceràmica, capses de fusta, papers. «Ja estàs?», havia dit lUrpa. LAbel havia buscat una bona resposta, però només trobava la saliva dins la boca. Una saliva que semblava estar produint a litres. «Doncs ves-ten duna puta vegada», va sentenciar lUrpa. I això és el que havia fet.