Apunt vuitè
Sumari
Una arrel irracional
LR-13
El triangle
Va ser fa molt de temps, quan anava a lescola, que vaig trobar-me per primer cop la . Men recordo clarament, com si ho tingués gravat: una sala esfèrica i lluminosa, centenars de caps rodons de nois i en Pliapa, el nostre matemàtic. En dèiem Pliapa. Ja estava força gastat, tenia els caragols fluixos i, quan lencarregat lendollava per darrere, pels altaveus sempre se sentia: «plia-pa-patxxx», i llavors començava la classe. Un dia en Pliapa va explicar els nombres irracionals, recordo que jo plorava, picava la taula amb els punys i bramava: «No vull la! Traieu-me de sobre la!». Aquesta arrel irracional va créixer dins meu com una cosa estranya, aliena, espaordidora, em va devorar: era impossible de comprendre i de neutralitzar, perquè estava fora de la ratio.
I ara ha tornat la aquesta. He revisat els apunts i ho tinc clar: mhe enganyat i mhe mentit per no veure la . Això que estava malalt i tot plegat són foteses: hi hauria pogut anar. Fa una setmana hi hauria anat sense pensar-mhi, ho sé. I ara per què Per què?
Avui, per exemple. A les 16.10 h era davant de la paret de vidre brillant; a sota de la lluïssor daurada, assolellada i pura de les lletres del rètol de lOficina. Al fons, a través del vidre, shi veia una llarga filera dunifs blavosos. Com llànties en una església antiga, hi flamejaven les cares: eren allà per fer una proesa, per trair davant laltar de lEstat Únic els seus estimats, els seus amics, ells mateixos. I jo, jo volia córrer amb ells, estar amb ells. I no he pogut: tenia els peus profundament soldats a les llambordes de vidre. Estava plantat, amb la mirada obtusa, sense forces per mourem del lloc
Ep, matemàtic, que està adormit!
Mhe esgarrifat. Se macostaven uns ulls negres, envernissats de riure, i uns llavis molsuts, negroides. Era el meu vell amic, el poeta R-13, acompanyat de lO rosada.
Mhe girat enfadat (em sembla que si no mhaguessin molestat, mhauria arrencat de soca-rel la i hauria entrat a lOficina).
No dormia, si un cas badava he dit amb un to bastant esquerp.
Sí, molt bé, molt bé! Amic meu, vostè no hauria de ser matemàtic, hauria de ser poeta. Sí, poeta! I tant, vingui amb nosaltres, facis poeta, què men diu? Si ho vol, ho puc arreglar de seguida. Què li sembla?
LR-13 quan parla satropella, les paraules li brollen a raig, li surten com esquitxos dels llavis molsuts. Cada pe és una font, poetes és una font.
He servit i continuaré servint la ciència he dit, arrugant el front.
No magraden les bromes ni les entenc, i lR-13 té el mal costum de fer-ne.
Ui, què tenim aquí: la ciència! Aquesta ciència vostra és covardia i prou. És ben bé això, de debò. El que voleu és posar murs a linfinit, i teniu por de treure el cap més enllà dels murs. I tant! Feu-hi una mirada i haureu daclucar els ulls. I tant!
Els murs són la base de tot el que lhome he començat.
LR mesquitxava com una font, lO feia un riure rodó i rosat. He fet un gest de desdeny amb la mà: rieu, tant me fa. No estava per tot allò. Havia deliminar la maleïda , ofegar-la dalguna manera.
Sabeu què? he proposat, podeu venir una estona a casa a fer problemes.
Mha vingut al cap lhora tranquil·la dahir, potser avui nhi hauria una digual.
LO sha mirat lR. Després mha mirat a mi amb ulls clars i rodons. Tenia les galtes una mica del color tendre i excitant dels nostres tiquets.
Però és que jo avui Avui tinc el tiquet per a ell ha assenyalat lR amb el cap i al vespre està ocupat O sigui que
Els llavis humits i envernissats han disparat amb bonhomia:
A veure: amb ella en tenim prou amb mitja hora. Oi que sí, O? De problemes daquests seus, no en tinc ganes. Val més que vingueu a casa a seure una estona.
Mesgarrifava quedar-me tot sol o, més aviat, amb aquest home nou, que mera estrany i que només per una rara casualitat devia tenir el meu mateix número: el D-503. Me nhe anat a casa seva, a casa lR. La veritat és que no és precís ni rítmic, que té una lògica un punt tergiversada i burleta, però igualment som amics. No és casual que tres anys enrere tots dos escollíssim lencantadora i rosada O. Dalguna manera, això ens va lligar amb més força que els anys descola.
Més endavant, a lhabitació de lR. Tot semblava exactament igual que a la meva: les Taules, el vidre de les butaques, la taula, larmari, el llit. Però tot just ha entrat que ja ha mogut una butaca, i laltra, i els plans shan desplaçat, tot ha sortit de les proporcions establertes i sha tornat no euclidià. LR continua sent el mateix, el mateix. De Taylor i de matemàtiques sempre ha anat a la cua.
Hem recordat el vell Pliapa: quan, de joves, li omplíem les potes de vidre de notes dagraïment enganxades (ens lestimàvem molt). Hem recordat el Catequista.3 Tenia una veu extraordinàriament forta, feia sortir aire dels altaveus i tot, i els nens repetíem els textos cridant a plens pulmons. I hem recordat un cop que lentremaliat de lR-13 va posar-li paper mastegat als bafles: digués el text que digués, en sortia disparat un bocí. Van castigar lR, és clar, havia fet mal fet, és clar, però ara ens en fèiem un tip de riure triangle aquest nostre sencer, reconec que jo també.
I si hagués estat viu, com passava amb els antics? Hauria estat la te brollava de la font daquells llavis molsuts que disparaven.
El sol a través del sostre i les parets. El sol per dalt, pels costats, reflectit a baix. LO a la falda de lR-13, amb gotes minúscules de sol als ulls blaus. Mhavia escalfat, mhavia apartat. La havia callat, no es bellugava
I què, com li va la Integral? Aviat ens enlairarem per anar a instruir els habitants daltres planetes o què? Afanyeu-vos-hi, vinga! Si no, els poetes us carregarem tant de versos que no els podrà aixecar ni la Integral. Cada dia, de 8 a 11 h LR feia que no amb el cap i es gratava el clatell; tenia un clatell que semblava una maleteta quadrada, lligada pel darrere (mha vingut al cap un retrat antic: La desconeguda de la carrossa).
Mhe animat:
Ah, que també escriu per a la Integral? I què escriu?, expliqui-mho. A veure, avui, per exemple.
Avui, no res. Tenia altra feina la efa mha ruixat directament.
Quina?
LR ha fet una ganyota.
Quina, quina! Doncs si ho vol saber, una sentència. He versificat una sentència. Un idiota, un dels nostres poetes Dos anys assegut al meu costat, com si res. I, de sobte, me la deixa anar: «Sóc un geni, un geni que està per sobre de la llei», diu. I quins gargots que escriu Doncs això, ves!