En un vagó del camí subterrani mhe dirigit cap a la drassana on el cos gràcil de la Integral resplendeix sota el sol, encara immòbil, sense que el foc lhagi animat encara. Amb els ulls tancats, somiava fórmules: he tornat a calcular mentalment quina velocitat inicial és necessària per arrencar la Integral de terra. A cada fracció de segon la massa de la Integral canvia (es consumeix el combustible dexplosió). Mha sortit una equació molt complexa, amb valors transcendents.
Com en somnis, aquí, en el món dur dels números, se mha assegut algú al costat, mha donat un copet i mha dit «perdoni».
He entreobert els ulls. A primera vista (per associació amb la Integral) mha semblat que alguna cosa es bellugava rabent per lespai: un cap. I es movia perquè, a banda i banda, hi tenia unes orelles rosades de pàmpol que li feien dales. Després, la línia del clatell arquejat, lesquena geperuda, la corba doble, la lletra S
I, a través de les parets de vidre del meu món algebraic, ha tornat la pestanyeta: una cosa desagradable que havia de fer avui.
I ara, i ara, no passa res he somrigut al veí, saludant-lo.
A la xapa li brillava S-4711 (sentén per què des del primer moment per a mi estava lligat a la lletra S, era una impressió visual no registrada per la consciència). Els ulls també li brillaven: eren dues barrines punxegudes que giraven de pressa, es caragolaven cada vegada més profundament i ara havien tocat fons i veien el que fins i tot per a mi
Miri, jo ahir vaig ser a la Casa Antiga feia una veu estranya, esclafada, plana; he provat daclarir-me-la.
Molt bé, perfecte. Això dóna material per a conclusions molt instructives.
Però és que no hi vaig anar tot sol, hi vaig acompanyar la número I-330, i vet aquí que
La I-330? Me nalegro per vostè. És una dona de talent i molt interessant. Té molts admiradors.
O sigui que ell també. Llavors, a la passejada I potser està registrat amb ella i tot? No, ell sí que no, és impensable: això és ben clar.
Sí, sí! I tant, i tant! Molt. Feia un somriure cada vegada més gros i més absurd i notava que això em despullava i em feia semblar ximple
Les barrines mhan arribat fins al fons i després han tornat a caragolar-se-li als ulls, girant ben de pressa. LS ha fet un somriure doble, ha dit adéu amb el cap i ha lliscat cap a la sortida.
Mhe tapat amb el diari (em feia la impressió que tothom em mirava), però mhe oblidat de seguida de la pestanyeta, de les barrines i de tot plegat: el que he llegit mha inquietat molt. Una línia breu: «Segons fonts fiables, sha tornat a trobar el rastre duna organització que fins ara no sha pogut capturar i que té com a objectiu alliberar-se del jou benefactor de lEstat.»
Alliberar-sen? És increïble fins a quin punt són vius els instints criminals en la naturalesa humana. Ho dic conscientment: criminals. La llibertat i el crim estan tan estretament lligats com bé, com el moviment dun aero i la velocitat: si la velocitat de laero = 0, no es mourà; si la llibertat de lhome = 0, no cometrà cap crim. Això és ben clar. Lúnica manera de privar lhome del crim és privant-lo de la llibertat. I ara que tot just ens nhem privat (en lescala còsmica del temps, això evidentment és un tot just), que de cop surtin uns ximples penosos
No, no ho entenc: per què no vaig anar ahir al mateix moment a lOficina dels Guardians? Avui després de les 16 h hi aniré immediatament.
He sortit a les 16.10 h i de seguida he vist lO a la cantonada, presa dun delit rosat per la trobada. «Mira, té un cervell simple i rodó. Que bé: mentendrà i em donarà suport» Però no necessitava suport: havia pres una decisió ferma.
Pels altaveus de la Fàbrica de Música retrunyia la Marxa amb harmonia, la Marxa de cada dia. Quin encís tan inefable que tenia la quotidianitat, la reiteració, la lluïssor!
LO mha agafat de bracet.
A passejar.
Mha esbatanat els ulls blaus i rodons, finestres blaves cap a dins seu, i mhi he ficat sense topar amb res: a dins no hi havia res, és a dir, res daccessori, dinnecessari.
No, no passegem. Haig danar i li he dit a on.
I per gran sorpresa meva he vist que el cercle rosat de la boca se li tornava una mitja lluna rosada amb les banyes avall, com si hagués tastat alguna cosa àcida. He petat.
Em sembla que els números femenins esteu irremeiablement corsecades de prejudicis. Sou totalment incapaces de pensar en abstracte. Ja em perdonarà, però això és pura estupidesa.
Sen va a veure els espies bufa! Doncs jo li havia portat un pom de muguet
A què treu cap aquest «doncs jo»? Per què aquest «doncs»? És típic duna dona. He engrapat els lliris enfadat (ho reconec). Molt bé, aquí tenim els seus lliris, i què? Olorils: oi que fan bona olor? Ara faci el favor daplicar aquesta lògica, almenys. Els lliris de maig fan bona olor, dacord. Ara bé, oi que de lolor, del concepte mateix dolor, no en pot dir que sigui bo ni dolent? Oi que no pot? Hi ha lolor del muguet, però també hi ha lolor fatigosa del jusquiam: totes dues són olors. A lantic estat hi havia espies i ara també nhi ha sí, espies. No em fan cap por les paraules. Però el que és ben clar és que llavors els espies eren jusquiam i ara són lliris de maig. Sí, lliris, i tant!
La mitja lluna rosada tremolava. Ara ho entenc: només mho ha semblat, però estava convençut que es posaria a riure. I lhe escridassada encara més fort:
Sí, lliris de maig! I no fa cap gràcia, cap gràcia!
Els globus esfèrics i llisos dels caps que passaven de llarg es tombaven a mirar. LO mha agafat de bracet amb tendresa.
Avui està estrany No està pas malalt?
El somni, el groc, el Buda He vist de seguida que havia danar a lOficina Mèdica.
Sí, té raó, i tant que estic malalt he dit molt content (això és una contradicció totalment inexplicable: no hi havia cap motiu per estar content).
Doncs ha danar al metge ara mateix. Perquè ja sap que té lobligació destar sa, fa gràcia que això lhi hagi dexplicar jo.
Estimada O, però si té tota la raó. Tota la raó!
No he anat a lOficina dels Guardians: no hi havia res a fer, havia danar a lOficina Mèdica. Mhi han tingut fins a les 17 h.
I al vespre (de fet, tant se val, perquè al vespre allà ja era tancat) mha vingut a veure lO. No tenia les cortines tirades. Hem estat resolent problemes dun vell llibre dexercicis: és una cosa que tranquil·litza molt i que depura el pensament. LO-90 seia damunt de la llibreta, amb el cap torçat sobre lespatlla esquerra, i de tanta aplicació es clavava la llengua a la galta esquerra. Era tot tan infantil, tan encisador. I també a dins meu tot era bo, precís, senzill
Se nha anat. Mhe quedat tot sol. He respirat fondo dues vegades (va molt bé abans de dormir). I, de sobte, una olor imprevista, i dalguna cosa molt desagradable Ho he trobat de seguida: tenia el pom de muguet amagat dins del llit. De cop i volta tot sha arremolinat, tot sha aixecat del fons. Això de deixar-me aquests lliris de maig ha estat un gest sense cap mena de tacte per part seva. Au, doncs, no hi he anat, apa. Però no és pas culpa meva si estava malalt.