Quina?
LR ha fet una ganyota.
Quina, quina! Doncs si ho vol saber, una sentència. He versificat una sentència. Un idiota, un dels nostres poetes Dos anys assegut al meu costat, com si res. I, de sobte, me la deixa anar: «Sóc un geni, un geni que està per sobre de la llei», diu. I quins gargots que escriu Doncs això, ves!
Els llavis molsuts li penjaven, el vernís dels ulls se li havia esvanit. LR-13 sha alçat dun bot, sha girat. Ha clavat la vista a alguna banda a través de la paret. Em mirava la seva maleteta ben tancada i pensava: «Què deu remenar dins daquesta maleta?».
Un minut de silenci incòmode i asimètric. No sabia què passava, però passava alguna cosa.
Per sort, els temps antediluvians de tots aquests Shakespeares i Dostoievskis, o com es diguin, ja han passat he dit amb una veu intencionadament forta.
LR ha girat la cara. Les paraules li continuaven rajant i brollant, però mha fet lefecte que ja no tenia aquell vernís dalegria als ulls.
Sí, estimat matemàtic, per sort, per sort, per sort! Som la mitjana aritmètica més afortunada Com dieu vosaltres: sha dintegrar del zero a linfinit, des dun cretí fins a Shakespeare Doncs això!
No sé per què, allò no havia de venir a tomb de res, però mha vingut al cap ella, i el seu to: hi havia un fil molt fi que sestenia entre ella i lR (quin?). La sha tornat a bellugar. Mhe obert la xapa. Passaven vint-i-cinc minuts de les 16 h. Segons el tiquet rosat, encara tenien quaranta-cinc minuts.
Bé, me nhaig danar. He fet un petó a lO, he donat la mà a lR i he enfilat cap a lascensor.
A lavinguda, quan creuava a laltra banda, mhe tombat: al bloc de vidre de ledifici, lluminós i travessat pel sol, aquí i allà hi havia les cel·les opaques, del color blau grisós de les cortines tirades, les cel·les de la felicitat rítmica de Taylor. Amb la mirada he trobat la cel·la de lR-13, al sisè pis: ja havia abaixat les cortines.
Estimada O Estimat R En ell també hi ha alguna cosa que no acabo de veure clara (no sé per què dic «també», però si ho he escrit, ja està escrit). Igualment, però, jo, ell i lO, nosaltres, som un triangle que, encara que no sigui isòsceles, no deixa de ser un triangle. Per dir-ho en la llengua dels nostres avantpassats (pot ser que per a vosaltres, els meus lectors planetaris, sigui una llengua més entenedora), som una família. Encara que sigui poc temps, de vegades va tan bé reposar, clouret dins dun triangle simple i fort de tot allò que
3. Evidentment, no instruïa en lleis divines, sinó en la llei de lEstat Únic.
Apunt novè
Sumari
La litúrgia
Iambes i troqueus
Una mà de ferro colat
Un dia solemne i lluminós. En dies així oblides les teves flaqueses, imprecisions i dolències i tot és cristal·lí, infrangible i etern, com el nostre vidre nou
La plaça del Cub. Seixanta-sis cercles concèntrics i potents: les tribunes. I seixanta-sis fileres: les candeles calmes de les cares, ulls que reflecteixen la lluïssor del cel o, potser, la de lEstat Únic. Flors roges com la sang: els llavis de les dones. Cares dinfant com garlandes tendres a les primeres files, a prop del centre de lacció. Un silenci pregon, auster, gòtic.
Per les descripcions que ens nhan arribat, els antics devien experimentar una cosa semblant durant els serveis religiosos. Però ells servien el seu Déu forassenyat i desconegut, mentre que nosaltres en servim un dassenyat i minuciosament conegut. El seu Déu no els va donar res, fora de cerques eternes i turmentoses. No se li va acudir res més intel·ligent que oferir-se en sacrifici no se sap ben bé per què. Nosaltres, en canvi, rendim sacrifici al nostre Déu, lEstat Únic, un sacrifici tranquil, meditat i sensat. Sí, aquesta era la litúrgia solemne de lEstat Únic, el record dels dies i anys de la Guerra dels Dos-cents Anys, la grandiosa celebració de la victòria de tots sobre un, la suma sobre la unitat
Vet aquí que nhi ha un de plantat als graons daquest Cub inundat de sol. Una cara blanca no, ja ni blanca, sense color: una cara de vidre, uns llavis de vidre. I només els ulls negres, uns forats xucladors, engolidors, i el món terrible que li queda a pocs minuts. Ja no duu la xapa daurada amb el número. Té les mans lligades amb una cinta porpra (un costum antic: lexplicació sembla que rau en el fet que, en lantiguitat, quan tot això no es feia en nom de lEstat Únic, els condemnats es creien amb el dret doposar resistència, i habitualment sels lligaven les mans amb cadenes).
I a dalt de tot, damunt del Cub, a prop de la Màquina, la figura immòbil, com si fos de metall, del qui anomenem Benefactor. Des daquí baix no se li distingeix la cara: només es veu que està marcada per uns contorns severs, grandiosos, quadrats. En canvi les mans Això de vegades passa a les fotografies: les mans estan col·locades massa a prop, a primer pla, i surten enormes, atrapen la mirada i amaguen tot el que tenen al darrere. És clar que aquestes mans pesants que encara reposen tranquil·les sobre els genolls són de pedra, i que els genolls amb prou feines naguanten el pes
I, de sobte, una daquestes mans gegantines sha aixecat a poc a poc, en un gest lent, com de ferro colat. Obeint la mà alçada, un número sha acostat al Cub des duna tribuna. Era un dels poetes de lEstat, li havia tocat la sort feliç de coronar la celebració amb els seus versos. Han ressonat sobre les tribunes els iambes divins de bronze. Parlaven del boig dulls de vidre que, dret als graons, esperava la conseqüència lògica de les seves bogeries.
Un incendi. Als iambes les cases trontollen, escampen or líquid per la teulada i sesfondren. Els arbres verds es torcen, la saba regalima, ja només queden les creus negres dels esquelets. Però apareix Prometeu (que som nosaltres, és clar).
I el foc junyí a la màquina, a lacer,
la llei al caos va posar cadenes.
Tot nou, tot dacer: un sol dacer, arbres dacer, homes dacer. De sobte un boig «deixà el foc lliure de cadenes» i llavors tot torna a destruir-se
Per desgràcia, tinc poca memòria per als versos, però sí que recordo una cosa: no és possible descollir imatges més instructives i belles.
Un altre gest lent i greu, i als graons del Cub hi surt un segon poeta. Mhe mig aixecat i tot: no pot ser! No, els seus llavis molsuts, negroides, és ell Per què no mha avisat que havia de tenir el gran Els llavis li tremolen, tots grisos. Men faig el càrrec: davant del Benefactor, davant de tot el cos de Guardians. Igualment, però: això de posar-se tan nerviós
Troqueus bruscos i ràpids, com una destral esmolada. Sobre un delicte inaudit: uns versos sacrílegs que gosaven anomenar el Benefactor no, la meva mà no ho vol repetir.
LR-13, pàl·lid, sense mirar ningú (dell no mesperava tot aquell apocament), ha baixat i sha assegut. En la fracció més petita dun segon, he vist una cara que centellejava al seu costat, un triangle punxegut i negre que sha esborrat de seguida: els meus ulls, milers dulls, shan dirigit amunt, cap a la Màquina. Allà dalt, el tercer gest de ferro colat duna mà inhumana. Bressat per un vent invisible, el criminal avança a poc a poc, un graó, un altre, i fa lúltim pas de la seva vida: de cara al cel amb el cap tirat enrere, en el seu darrer llit.