Apunt sisè
Sumari
Un incident
El maleït «és clar»
Vint-i-quatre hores
Ho repeteixo: mhe imposat el deure descriure sense amagar res. Per això, per més trist que sigui, haig de fer menció aquí del fet que fins i tot el nostre procés denduriment i de cristal·lització de la vida és evident que encara no sha completat, que resten uns quants estadis per assolir lideal. Lideal (és clar) és allà on no passa res, en canvi aquí Què us sembla això: avui he llegit al Diari de lEstat que demà passat hi haurà una Festa de la Justícia a la plaça del Cub. Algun número deu haver tornat a pertorbar el curs de la gran Màquina de lEstat, deu haver tornat a passar alguna cosa imprevista, imprecomputable.
I, a més a més, a mi també mha passat una cosa. En realitat ha estat durant lhora personal, és a dir, en el transcurs del temps reservat a circumstàncies imprevistes, però igualment
Cap a les 16 h (més exactament, quan faltaven deu minuts per a les 16 h) era a casa. De sobte, ha sonat el telèfon.
D-503? era una veu femenina.
Sí.
Està lliure?
Sí.
Sóc jo, la I-330. Passo volant a buscar-lo i anem a la Casa Antiga. Entesos?
La I-330 Aquesta I em fa empipar, em repugna, gairebé em fa por. Però precisament per això li he dit que sí.
Cinc minuts més tard ja érem a laero. La majòlica blava del cel de maig i el sol lleuger en el seu aero daurat brunzint darrere nostre, sense avançar-nos i sense quedar-se enrere. Com una cataracta, davant nostre blanquejava un núvol lleig i inflat com les galtes dun antic cupido, i molestava una mica. Amb la finestra del davant aixecada el vent tasseca els llavis i, sense voler, tels llepes sense parar i hi penses sense parar.
Ja es veien allà lluny les taques dun verd tèrbol, a laltra banda del Mur. Llavors he tingut un ai al cor lleuger i involuntari Avall, avall, avall, com si baixéssim una muntanya espadada, i ja érem al costat de la Casa Antiga.
Aquella construcció estranya, fràgil i cega estava tota coberta amb una closca de vidre: si no, és clar, ja fa temps que shauria esfondrat. Al costat de la porta de vidre hi havia una vella que era tot arrugues, sobretot a la boca: només hi tenia plecs i rufes, els llavis li havien fugit endins, feia la impressió que la boca se li havia soldat i semblava del tot increïble que pogués parlar. I, malgrat tot, ha parlat.
I què, reiets, que heu vingut a veure casa meva? i les arrugues li han brillat (és a dir, se li deuen haver posat en forma de rajos i ha fet la impressió que li brillaven).
Sí, àvia, en torno a tenir ganes li ha respost la I.
Les arrugues brillaven:
Quin sol, oi? I què, doncs? Ai, trapella! Ai, trapella! Ja ho sé, ja ho sé! Vinga, doncs: passeu tots sols, jo val més que em quedi aquí al sol
Hum La meva acompanyant deu venir sovint de visita. Hi havia alguna cosa que em volia treure del damunt, que em feia nosa: segurament era la imatge visual importuna del núvol sobre la blavor llisa de la majòlica.
Mentre pujàvem per lescala ampla i fosca, la I ha dit:
Me lestimo, aquesta vella.
Per què?
Doncs no ho sé. Potser per la boca. O potser per no res. Perquè sí.
He arronsat les espatlles. Ha continuat mig somrient, o potser sense somriure gens:
Em sento molt culpable. És clar que lamor no ha de ser perquè sí, sinó per alguna raó. Tots els elements han destar
Sí, és clar he començat a dir, però de seguida mhe atrapat deixant anar aquella paraula i he mirat la I de reüll: sen deu haver adonat?
Ella mirava a terra. Tenia els ulls tirats avall, com si fossin cortines.
Mha vingut al cap: a la nit, pels volts de les 22 h, passes per lavinguda i, entre cel·les ben il·luminades i transparents, també nhi ha de fosques, amb les cortines tirades. I aquí, darrere daquestes cortines Què hi ha darrere de les seves cortines? Per què mha trucat avui i a què treu cap tot això?
He obert una porta pesant, opaca i que grinyolava i ja érem en una estança fosca i desendreçada (daixò sen deia apartament). Hi havia el mateix instrument de música estrany i de cua, i una música salvatge, desorganitzada i boja com la daquell temps, un garbuix de colors i formes. Una superfície blanca damunt nostre; parets de color blau fosc; enquadernacions vermelles, verdes i carabasses de llibres vells; el bronze groc dels canelobres, una estàtua de Buda; línies de mobiliari esguerrades per lepilèpsia i que no es poden encabir en cap equació.
Amb prou feines podia suportar aquest caos. Però la meva acompanyant devia tenir un organisme més fort.
Aquest és el meu preferit I ha semblat que se nadonava de sobte, un somriure que era mossegada, unes dents blanques i esmolades. Més exactament: el més absurd de tots els seus apartaments.
O encara més exactament: els estats lhe corregida. Milers destats microscòpics guerrejant eternament, despietats com
Bé, sí, és clar ha dit la I amb un posat que semblava seriós.
Hem travessat una habitació on hi havia llits petits, infantils (les criatures en aquella època també eren una propietat privada). I més habitacions, el tremolor dels miralls, armaris llòbrecs, sofàs insuportablement bigarrats, una llar de foc enorme, un llit gran de fusta vermella. El nostre vidre actual, preciós, transparent i etern, només hi era en forma de finestretes quadrades, fràgils i penoses.
Doncs imaginat que aquí estimaven perquè sí, cremaven, patien Un altre cop amb la cortina dels ulls tirada avall. Quina manera tan absurda i forassenyada de malgastar energia humana, oi?
Semblava que parlés des de dins meu, pronunciava les meves idees. Però al somriure sempre hi tenia aquesta X empipadora. Darrere de les cortines, a dins seu, hi passava alguna cosa que em feia perdre la paciència. Volia discutir amb ella, escridassar-la (això mateix), però havia de donar-li la raó: era impossible no donar-lhi.
Ens hem aturat davant dun mirall. En aquest moment, només veia els seus ulls. Mha vingut al cap una idea: que lhome té una construcció tan salvatge com aquests apartaments absurds. Que els caps dels homes són opacs i només tenen unes finestres minúscules a linterior: els ulls. Ella ha semblat que ho endevinava, sha girat. «Molt bé, vet aquí els meus ulls. Què?» (Tot això en silenci, evidentment.)
Tenia al davant dues finestres duna foscor sinistra i, a linterior, una vida molt estranya i desconeguda. Només hi he vist un foc, hi té una llar de foc ben encesa, i algunes figures que recordaven
Això era natural, és clar: mhi veia reflectit. Però no duna manera natural, no mhi assemblava (per descomptat, era per lacció aclaparadora de la situació). He sentit por definitivament, mhe sentit enxampat, empresonat a la cel·la salvatge, mhe sentit atrapat pel remolí salvatge de la vida antiga.
Sap què? ha dit la I, vagi un moment a lhabitació del costat.
La veu li sortia de dins, de darrere de la finestra dels seus ulls foscos, on cremava la llar de foc.
Hi he anat, mhe assegut. Des dun prestatge de la paret i directament a la cara em somreia de manera notable la fesomia asimètrica i de nas xato dun dels poetes antics (Puixkin, diria). Què faig aquí assegut, suportant amb submissió aquest somriure? A què treu cap tot això? Per què sóc aquí? Què representa aquesta situació absurda? Aquesta dona empipadora i repugnant, aquest joc estrany