Lestimada O havia darribar al cap duna hora. Sentia una excitació plaent i profitosa. Ja a casa, he corregut al taulell, he donat el tiquet de color rosa al vigilant i mhe fet amb el certificat que dóna dret a les cortines. Només tenim aquest dret els dies sexuals. En general vivim sempre a la vista, entre unes parets transparents que semblen teixides amb aire brillant, sempre banyats en llum. No tenim res a amagar els uns als altres. A més a més, això simplifica la feina difícil i elevada dels Guardians. Perquè si no, podria passar de tot. Potser eren precisament els habitatges estranys i opacs dels antics els que van generar-los aquella psicologia penosa i quadriculada. «Casa meva (sic!) és el meu castell», ves quina cosa de pensar!
A les 21 h he tirat les cortines i en aquell precís instant ha entrat lO mig panteixant. Mha allargat la boqueta rosada i el bitllet rosat. Li he arrencat el tiquet i no he pogut arrencar-me de la boca rosada fins a lúltim moment, a les 22.15 h.
Després li he ensenyat els meus apunts i li he parlat i diria que molt bé de la bellesa del quadrat, del cub i de la recta. Mescoltava duna manera tan encisadorament rosada quan, de sobte, li ha caigut una llàgrima dels ulls blaus, després una altra, i una tercera directament a la pàgina oberta (la setena). Ha corregut la tinta. Lhe haguda de transcriure.
Estimat D, si vostè només, si
I què, si? Què, si? Un altre cop la vella cançó: la criatura. O potser era una cosa nova relativa a relativa a laltra? Però això seria una mica No, hauria estat massa absurd.
Apunt cinquè
Sumari
Un quadrat
Els amos del món
Una funció agradable i profitosa
Altre cop malament. Altre cop us parlo, lectors desconeguts, com si fóssiu, posem per cas, el meu antic company R-13, el poeta de llavis negroides. Bé, tothom sap qui és. Mentre que potser sou a la Lluna, a Venus, a Mart o a Mercuri: ningú no sap qui sou ni on sou.
A veure: imagineu-vos un quadrat, un quadrat viu i preciós que ha de parlar dell mateix, de la seva vida. Comprendreu que lúltim que se li acudirà de comentar és que té tots quatre costats iguals: això li resulta tan habitual i quotidià que ja ni se nadona. Doncs bé, jo em trobo sempre en aquesta situació quadrada. Aquests tiquets rosats i tot el que comporten, per exemple: per a mi tot plegat és com lequitat dels quatre costats, però a vosaltres potser us sembla més clar que el binomi de Newton.
Molt bé. Un dels savis de lantiguitat va dir una cosa intel·ligent, per casualitat, és clar: «Lamor i la gana dominen el món.» Ergo: per dominar el món, lhome ha de dominar els amos del món. Els nostres avantpassats van pagar un preu molt alt per sotmetre finalment la Gana: parlo de la Gran Guerra dels Dos-cents Anys, la guerra entre la ciutat i el camp. Els pagesos salvatges, segurament per prejudicis religiosos, saferraven amb obstinació al pa.2 Lany 35 abans de la fundació de lEstat Únic, però, es va inventar el nostre aliment actual, derivat del petroli. La veritat és que només va sobreviure un 0,2 per cent de la població del globus terraqüi. Ara bé, que lluent que es va tornar la faç de la Terra un cop despullada de la brutícia mil·lenària. I aquestes dues dècimes van poder tastar el goig a les estances de lEstat Únic.
Que no és prou clar que el goig i lenveja són el numerador i el denominador del trencat que es diu felicitat? Quin sentit tindrien les víctimes innumerables de la Guerra dels Dos-cents Anys, si en la nostra vida encara existís una raó per a lenveja? Que, de fet, existeix, perquè encara hi ha nassos xatos i nassos clàssics (la conversa que hem tingut avui mentre passejàvem), perquè nhi ha molts que volen lamor duns, mentre que el daltres no el vol ningú.
És natural que, després de conquerir la Gana (algebraica = la suma dels béns externs), lEstat Únic va emprendre lofensiva contra laltre amo del món: lAmor. Finalment també aquest element va acabar derrotat, és a dir, organitzat, matematitzat, i fa uns tres-cents anys que es va promulgar la nostra històrica Lex sexualis: «Tot número té dret a qualsevol altre número com a producte sexual.»
I a partir daquí tota la resta és pura tècnica. Texaminen escrupolosament als laboratoris de lOficina Sexual, determinen amb exactitud la quantitat dhormones sexuals a la sang i et confeccionen la taula corresponent de dies sexuals. Llavors fas una sol·licitud dient que en els teus dies sexuals vols servir-te daquest (o daquest altre) número i reps el talonari que toca (el rosat). I això és tot.
Queda ben clar que ja no hi ha raons per a lenveja, el denominador del trencat de la felicitat ha estat reduït a zero: el trencat ha esdevingut una infinitud esplèndida. I allò que per als antics era una font de tragèdies innombrables i estúpides, per a nosaltres sha convertit en una funció de lorganisme harmònica, agradable i profitosa, com la son, el treball físic, lalimentació, la defecació, etc. Amb això veieu que el gran poder de la lògica neteja tot allò que toca. Oh, si també vosaltres, desconeguts, arribéssiu a conèixer aquesta força divina, si també vosaltres aprenguéssiu a seguir-la fins al final!
Que estrany: avui he escrit sobre els cims més elevats de la història humana, he respirat tota lestona laire netíssim de les muntanyes del pensament i, en canvi, per dins estic mig ennuvolat, enteranyinat, creuat per una X de quatre potes. O bé són les meves potes i tot això és perquè les he tingudes molt de temps davant dels ulls: les meves potes peludes. No magrada parlar-ne i no magraden: són una herència de lèpoca salvatge. No deu ser que dins meu en realitat
Volia ratllar tot això perquè va més enllà dels límits del sumari. Però després he decidit que no ho ratllaria. Que els meus apunts, com el sismògraf més sensible, reprodueixin la corba dels meus tremolors mentals més ínfims, perquè són justament aquests tremolors els que de vegades presagien
Però ara sí que és absurd, això sí que ja shauria de ratllar: hem endegat totes les forces elementals, no hi pot haver cap catàstrofe.
I ara ja ho tinc clar del tot: aquesta sensació estranya dins meu també és fruit de la situació quadrada de què parlava al principi. No hi ha cap X dins meu (no nhi pot haver cap), el que passa és que em fa por que no tingueu alguna mena de X dins vostre, lectors meus desconeguts. Però confio que no em jutjareu duna manera excessivament severa. Confio que entendreu que per a mi és més difícil escriure que per a cap altre autor en tota la història de la humanitat: uns escrivien per als seus contemporanis, daltres per als seus descendents, però mai ningú no ha escrit per als avantpassats o per a éssers que sassemblen als seus avantpassats salvatges i llunyans
2. Només conservem aquesta paraula com a metàfora poètica. No coneixem la composició química daquesta substància.
Apunt sisè
Sumari
Un incident