És tan ridícul, tan increïble, que ho acabo descriure i em fa por que vosaltres, lectors desconeguts, no em prengueu per un bromista malintencionat. Que no us penseu de sobte que lúnic que vull és burlar-me de vosaltres i que em dedico a explicar un disbarat absolut amb un posat seriós.
En primer lloc, però, sóc incapaç de fer bromes: tota broma conté una mentida amb una funció oculta. I en segon lloc: la Ciència Única de lEstat afirma que la vida dels antics era exactament així i la Ciència Única de lEstat no es pot equivocar. A més a més, don havia de sortir una lògica estatal quan la gent vivia en condició de llibertat, com les bèsties, els micos i els ramats? Què nhavíem dexigir quan, en el nostre temps i tot, de tant en tant encara se sent un eco salvatge i simiesc que surt del fons, de les profunditats peludes?
Per sort, passa només de tant en tant. Per sort, tot plegat només són petites fallades dalgunes peces: són fàcils de reparar sense aturar el curs etern i grandiós de tota la Màquina. I per treure un pern que es torça tenim la mà destra i greu del Benefactor, tenim els ulls experts dels Guardians
Per cert, que ara men recordo: aquest dahir, el que anava encorbat dues vegades com una lletra S, el dec haver vist sortir de lOficina de Guardians. Ara entenc per què tenia aquell sentiment instintiu de respecte cap a ell i per què em vaig sentir una mica incòmode quan, davant seu, aquesta I estranya Haig de reconèixer que la I aquesta
Toquen a dormir: 22.30 h. Fins demà.
Apunt quart
Sumari
El salvatge del baròmetre
Epilèpsia
Si
Fins ara a la vida ho havia tingut tot clar (no és pas sense motiu que em fa lefecte que tinc certa predilecció per la mateixa paraula clar). Però avui No ho entenc.
Primer: en efecte, he rebut lordre danar justament a lauditori 112, tal com em va dir ella. Tot i que la possibilitat daixò era de (on 1.500 és el nombre dauditoris i 10.000.000 el nombre de números). I segon Però val més que vagi per ordre.
Lauditori. Una semiesfera enorme de blocs de vidre travessats pel sol. Fileres circulars de caps noblement esfèrics, suaument rapats. He mirat al voltant amb un lleuger ai al cor. Em fa lefecte que buscava una falç rosada que brillés damunt de les onades dunifs blaus: els llavis estimats de lO. Aquí hi ha unes dents extraordinàriament blanques i esmolades, semblen les no, no ho són. Avui a les 21 h lO havia de venir a casa, el desig de veure-la allà era natural del tot.
Ha tocat el timbre. Ens hem posat drets, hem cantat lhimne de lEstat Únic i a lescenari ha sonat el fonolector, que brillava tant per lenginy com perquè laltaveu era daurat.
Benvolguts números! No fa gaire que els arqueòlegs han trobat un llibre del segle XX. Un autor hi explica amb ironia la història dun salvatge i un baròmetre. El salvatge es va adonar que sempre que el baròmetre saturava a pluja, plovia de veritat. Com que volia que plogués, va extreure el mercuri que calia perquè el nivell quedés a pluja. A la pantalla ha sortit un salvatge ple de plomes traient mercuri del baròmetre: hi ha hagut riures. Us en rieu, però no us fa lefecte que és leuropeu de lèpoca qui es mereix que us en rigueu? Com el salvatge, leuropeu també volia pluja, pluja amb majúscules, pluja algebraica. Però es quedava plantat davant del baròmetre com un tifa. Almenys el salvatge tenia més empenta, energia i lògica, encara que fos la dun salvatge: havia estat capaç destablir que hi havia relació entre causa i efecte. En extreure el mercuri, havia fet el primer pas daquest gran camí pel qual
Aquí (repeteixo que escric sense amagar res) he estat una estona com si fos impermeable als corrents vivificadors que brollaven dels altaveus. De sobte mha semblat que havia vingut en va (per què en va i com podia no venir si nhavia rebut lordre?). Mha semblat que tot era buit, que era una closca i prou. Fent un esforç, només he aconseguit tornar-hi a parar atenció quan el fonolector ja havia passat al tema principal: la nostra música, la composició matemàtica (la matemàtica és la causa; la música, la conseqüència), la descripció del musicòmetre, acabat dinventar.
Només fent girar aquesta maneta qualsevol de vosaltres produeix fins a tres sonates en una hora. Quina feinada que suposava això als vostres avantpassats. Podien crear únicament quan tenien atacs dinspiració, una forma desconeguda depilèpsia. I vet aquí la il·lustració més divertida del que van produir, la música de Skriabin, segle XX. Daquesta caixa negra ha corregut el teló de lescenari i hi ha aparegut un instrument antiquíssim en deien gran piano o piano de cua, la qual cosa demostra un cop més fins a quin punt tota la seva música
I un altre cop no sé què més ha dit perquè Va, ho diré sense embuts: perquè a la caixa de cua shi ha acostat ella, la I-330. Jo devia estar totalment atònit que aparegués inesperadament a lescenari.
Duia una indumentària estrambòtica dèpoca antiga: un vestit negre tot cenyit que li accentuava molt el blanc de les espatlles nues i del pit, i aquella ombra calenta que la respiració li feia bategar entre els i unes dents encegadores, gairebé malignes
Un somriure que era mossegada, avall cap a nosaltres. Sha assegut, sha posat a tocar. Una cosa salvatge, espasmòdica, bigarrada, com tota la vida que feien llavors, sense cap ombra de mecànica racional. I tots els del meu voltant, és clar, tenien raó: tots reien. Només uns quants Però, per què jo també? Jo?
Sí, lepilèpsia és una malaltia mental, un patiment. Un patiment dolç i lent, una mossegada que vols que sigui més fonda, més dolorosa. I llavors, a poc a poc, el sol. No aquest sol nostre, blavós, cristal·lí i regular que travessa els totxos de vidre: no. Un sol salvatge, rabent i abrusador: treu-te tota la roba i esparraca-la.
El que seia al meu costat ha mirat de reüll cap a lesquerra, cap a mi, i ha deixat anar una rialleta. Per alguna raó ho tinc ben gravat a la memòria: he vist com li saltava als llavis una bombolleta microscòpica de saliva i després esclatava. Aquesta bombolleta mha desembriagat. Jo tornava a ser jo.
Com tothom, sentia només el grinyol absurd i atabalat de les cordes. Reia. Tot ha tornat a ser fàcil i simple. Aquest fonolector talentós ens ha fet un quadre massa viu daquella època salvatge, vet aquí què ha passat.
Quin delit en sentir la nostra música actual, després. (Nhi ha hagut una mostra al final, per comparar.) Les gammes cromàtiques cristal·lines de sèries infinites que es fonien i se separaven, i els acords additius de les fórmules de Taylor i Maclaurin; les cadències hexatonals, quadrades i pesants dels pantalons de Pitàgores; les melodies dun moviment oscil·latori somort; els ritmes brillants que alternaven amb les línies de les pauses de Fraunhofer, com una anàlisi espectral dels planetes Quina grandesa! Quina lògica infrangible! I que penosa la música capriciosa dels antics, que no estava sotmesa a res més enllà de fantasies salvatges
Com sempre, hem sortit per les portes amples de lauditori en rengles proporcionats de quatre. La figura coneguda i encorbada dos cops mha passat pel costat. Li he fet una salutació respectuosa.