Pesant i petri, com el destí, el Benefactor ha fet una volta a la Màquina, ha posat la mà enorme damunt de la lleva Ni una remor, ni respiració: tots els ulls clavats a la mà. Quin remolí fogós i captivador que es deu sentir en ser linstrument, la força resultant de centenars de milers de volts. Quin gran destí!
Un segon inacabable. La mà ha baixat i ha connectat el corrent. La fulla insuportablement esmolada del raig ha espurnejat com un calfred. Un espetec amb prou feines audible dins dels tubs de la màquina. El cos prostrat, envoltat duna boira fina i fluorescent, que es desfà, es desfà davant dels nostres ulls, es dissol a una velocitat esgarrifosa. I llavors no res: un bassal daigua químicament pura que un minut enrere encara bategava dins del cor, vermella i fogosa
Tot això era senzill, tot això ho sabia qualsevol número: sí, la dissociació de la matèria; sí, la desintegració dels àtoms del cos humà. I, malgrat tot, cada vegada semblava un miracle, un signe del poder inhumà del Benefactor.
A dalt de tot, davant dEll, les cares enceses de deu números femenins amb els llavis mig oberts dexcitació i unes flors que el vent gronxava.4
Segons el costum antic, deu dones han coronat amb flors lunif del Benefactor, encara moll desquitxos. Amb pas majestuós de summe sacerdot, ha baixat a poc a poc i ha travessat les tribunes lentament. Al seu pas, les branques tendres i blanques dels braços de dona alçats i la tempesta dun milió de crits a luníson. I després el mateix clam en honor del cos de Guardians, invisiblement presents aquí, entre les nostres fileres. Qui ho sap: potser són precisament els Guardians allò que preveia la fantasia dels antics en crear aquells arcàngels tendres i funestos que cada home duia al costat des que naixia.
Sí, en tota aquesta solemnitat hi ha alguna cosa de les religions antigues, alguna cosa purificadora com la tempesta. Vosaltres, que heu de llegir això, coneixeu moments daquests? Em sap greu per vosaltres, si no en coneixeu
4. Del Museu Botànic, per descomptat. Personalment, no trobo cap bellesa en les flors, com en cap altra cosa que pertanyi a un món salvatge que fa temps que viu desterrat a laltra banda del Mur Verd. Només hi ha bellesa en el que és racional i útil: les màquines, les botes, les fórmules, el menjar, etc.