En Joan va interrompre bruscament la contemplació de la Baronia de Mancamans per culpa duna ovella. Lanimal era al mig del camí per on circulava el Citroën, buscant mandrosament alguna cosa per menjar. En Joan va aturar el cotxe al costat de dues cases separades per un espai on amb prou feines hi cabria una persona. Davant dell, el camí continuava recte uns metres i després es bifurcava. Cap a la dreta es dirigia al grup de construccions amb lesglésia entre elles i es perdia més enllà. I cap a lesquerra selevava sobre el turó al cim del qual hi havia la casa, de planta quadrada i daspecte senyorial, que dominava la vall. Just al mig del camí del turó, sota un arbre enorme, hi havia aturada lambulància al costat de dos cotxes dels Mossos dEsquadra. Dos agents mantenien a una distància prudencial un grup duna desena de persones que miraven encuriosides el que passava sota larbre. Allà, uns altres dos agents prenien nota del que els explicaven tres homes. Si la casa del turó era la mansió que havia heretat, en Joan hauria desperar que marxessin lambulància i la policia per arribar-hi. De totes maneres, en aquell moment tampoc no hi hauria pogut anar. I és que lovella solitària que havia aturat la seva marxa shavia multiplicat. En qüestió de minuts, tot el camí i lespai on sagrupaven lesglésia i les altres cases shavia omplert daquests animals, que pasturaven tranquil·lament.
Resignat a esperar, en Joan va sortir del cotxe i va observar la mansió, situada just sobre lesglésia: el seu campanar semblava que lassenyalava com el dit índex duna mà. Més que una mansió, era un casalot desmarxat. Des de la distància, feia la sensació que portava molt anys deshabitada, tot i que ledifici desprenia un aire de nostàlgia de temps més esplendorosos. No es va voler ni imaginar com devia estar linterior. El va envair una sensació de decepció, pensar en les reformes que hauria de portar a terme per fer-lo mínimament habitable i poder-lo vendre, que era la seva veritable intenció quan es va assabentar del que havia heretat.
Un gos va passar corrent pel seu costat i, a força de lladrucs, va obligar algunes ovelles que shavien allunyat massa a acostar-se al grup principal, situat a tocar duna petita agrupació darbres. Els animals van obeir alhora que feien dringar sorollosament els esquellots. El gos, gran i pelut, dun color blanquinós, es movia frenèticament per entre les ovelles bordant les seves ordres. Llavors, de darrere en Joan va arribar un xiulet agut i prolongat que va ser seguit per un crit sec. El gos es va aturar mirant en direcció a lorigen daquells sons i va seure sobre les potes del darrere movent la cua amb impaciència. Un noi duns vint anys va passar amb parsimònia pel costat del Citroën. Portava un bastó travessat a les espatlles, per darrere del clatell. Les mans hi penjaven com fulles seques. Portava uns pantalons texans negres amb els camals molt estrets i una caçadora de cuir, també negra, sota la qual sentreveia una samarreta amb el logotip dAC/DC. Els seus cabells foscos i llargs, semblants als del gos, es desbordaven al serrell per sobre dunes ulleres rodones. El noi va esquivar el cotxe aturat enmig del camí i es va situar a pocs metres den Joan observant amb desgana les seves ovelles escampades per la plaça rectangular. El gos el mirava amb impaciència. El pastor va tornar a xiular, aquest cop amb un so més curt. Lanimal, com si hagués rebut una ordre militar, va tornar a córrer per entre les ovelles i va provocar que el soroll dels esquellots selevés per les muntanyes barrejat amb bels de protesta.
El pastor va mirar cap al camí de la mansió observant en silenci com introduïen dins lambulància una llitera amb alguna cosa, tapada amb una manta blanca, que tenia la forma dun cos humà. Quan linfermer va tancar les portes de lambulància, el pastor va moure el cap amb un gest de disgust a la cara, com si li sabés greu el que veia, com si conegués la persona que semportaven.
Perdona. Què ha passat? li va preguntar en Joan assenyalant cap al grup de gent aplegada sota larbre.
El pastor sel va mirar amb sorpresa, com si no lhagués vist fins aquell moment. Llavors va tornar a dirigir la vista cap on era lambulància i els flaixos blaus de les sirenes dels cotxes policials. Els agents estaven entrant als seus cotxes.
Han trobat un mort va dir amb indiferència, com si fos la cosa més normal del món.
Un mort?
Sí va respondre el noi arronsant les espatlles.
Sota aquell arbre? va insistir en Joan.
El jove pastor sel va mirar amb desconfiança.
És periodista, vostè?
No.
I policia?
Tampoc.
El pastor se li va acostar i, en un xiuxiueig, va dir:
Llavors li ho puc dir. Penjat de larbre. Diuen que sha suïcidat, però jo crec que lhan mort.
El noi es va allunyar unes passes mirant en Joan amb un somriure estrany. No va saber si la ganyota del pastor era per la seva pròpia cara destupefacció o pel que devia ser una broma macabra. En aquell moment les ovelles van belar inquietes i van córrer en totes direccions, com si fugissin dun depredador aparegut dimprevist, fent sonar els esquellots en un recital descompassat i provocant el desconcert del gos pelut que bordava desesperat. Els animals sallunyaven del grup darbres deixant una companya estesa a terra que estremia les potes amb el cap sagnant. El pastor va deixar anar un exabrupte i es va apressar a socórrer lanimal ferit. Més enllà, prop don el gos provava sense èxit de tornar a agrupar el ramat, una altra ovella va caure a terra, belant de terror, amb una ferida al llom. Quan lanimal va intentar aixecar-se, una pedra ploguda del cel li va colpejar al cap i lovella es va desplomar inconscient.
Adrià! va cridar el pastor mirant al seu voltant. Prou!
Un riure estrident es va solapar amb els lladrucs del gos. De la copa dun dels arbres propers va saltar a terra una figura alta i espigada. Era una silueta humana, una persona que emetia un riure embogit mentre sallunyava de les ires del pastor. Tots dos devien tenir aproximadament la mateixa edat, però lagressor de les ovelles era molt més alt. Vestia uns pantalons de pana marrons i una samarreta blanca. El cap, poblat amb uns cabells abundants i desordenats tot i que amb unes entrades pronunciades, era desproporcionadament més gran que la resta del cos. Lagressor va desaparèixer emportar-se el riure diabòlic, i el pastor va quedar-se atenent els seus animals ferits.
En Joan va dubtar un moment si ajudar-lo o no. Una llum fugaç, com una mena de llampec ataronjat, va decidir per ell. Eren les sirenes de lambulància. El vehicle ja marxava pel mateix camí per on havia vingut i precedia els dos cotxes dels Mossos dEsquadra. En Joan va entrar al seu Citroën, el va engegar i el va apartar per deixar passar aquella comitiva mortuòria. Un cop va tenir via lliure, va voler enfilar el camí cap a la mansió, però una altra cosa li ho va impedir. Una dona gran, vestida de negre i amb els cabells molt blancs i esvalotats, passava davant del cotxe amb pas lent, tal com havia fet lovella uns minuts abans. Quan va ser just al mig del camí, la dona es va aturar i va mirar en Joan. La vella tenia la cara molt arrugada, amb dues escletxes en el lloc on haurien dhaver-hi els ulls, i amb una protuberància informe en la posició del nas. La vella sel va mirar en silenci durant uns segons que a en Joan se li van fer eterns. Després es va girar, va seguir el seu camí i es va perdre en el carreró estret que formaven les dues cases on havia aturat el cotxe.