En Jaume dUrch va somriure satisfet. Llavors va agafar el fusell que havia deixat sobre la poltrona i va sortir de la sala passant pel costat de lhome borni sense mirar-lo. Aquest el va seguir arrossegant el peu dret. El borni va tancar la porta darrere seu molt a poc a poc, com si estigués martiritzant el pintor amb el xerric de la fusta sobre les rajoles. Quan es van quedar sols, va dir:
Si em permeteu, senyor baró, això de la vostra dona
El borni va callar, observant com en Jaume dUrch revisava distretament el fusell.
Continua, Pere el va animar el baró.
Amb tot el respecte, senyor baró. No crec que la baronessa sigui aquí quan tornem de la guerra.
En Jaume dUrch va esclatar en una riallada sonora i va refusar lopinió del borni amb un gest amb la mà.
Ai, Pere! Has estat mai casat?
En Pere Roca sabia que el baró coneixia la resposta a aquella pregunta. Tot i això va contestar:
No, senyor baró.
Llavors no pots saber com és de voluble, lhumor de les dones! La seva voluntat és lleugera com laire i molt sensible als canvis del clima. Ho vaig llegir fa poc en un llibre dun doctor alemany. Ara no recordo com es deia... Klaus no-sé-què, crec. Segons aquest expert germànic, el caràcter de les dones no és com el nostre, el dels homes, que és ferm com les muntanyes que ens envolten va explicar assenyalant cap a lexterior de la mansió, sinó que és molt volàtil. Però sempre es mantenen a labast de la mà que les alimenta, les vesteix i les protegeix. Tu saps més que ningú la quantitat de cops que ha amenaçat de marxar, i encara continua sota aquest sostre. Malgrat totes les seves rebequeries, tasseguro que la baronessa serà aquí quan tornem triomfants.
Ha omplert tres baguls amb les seves pertinences, senyor baró. Crec que la intenció dabandonar-vos ara va de debò va respondre el borni.
En Jaume dUrch va mutar el somriure per un rictus seriós. Mirava el rostre den Pere Roca sense saber què contestar. Es va sorprendre observant amb inquietud els petits saltirons nerviosos de lúnic ull daquell home. Laltre estava cobert per un tel lletós. El nas li recordava una patata grillada i la boca torta semblava la cicatriu dun cop de destral. És ben bé lhome més lleig del món, va tornar a pensar el baró.
En aquell moment, de la planta baixa van arribar crits. Dues persones, un home i una dona, semblava que discutien acaloradament. De cop i volta les veus van callar i, al cap de poca estona, es va sentir un fort cop de porta i unes passes que pujaven les escales apressadament. Un dels criats més joves de la mansió es va aturar als darrers esglaons, panteixant i amb la cara enrojolada per la intensitat de la baralla.
Què passa, Ossó? va preguntar en Jaume dUrch amb severitat.
És la cuinera, senyor baró va dir el noi amb desesperació. Ha marxat! Ha dit que si la baronessa us deixa, ella també!
En Jaume dUrch va mirar al sostre amb desesperança i va respirar profundament. Era la tercera serventa que deixava la mansió en quinze dies. Va estar-se una estona observant les teranyines que creixien entre les bigues mig podrides i el vol erràtic de les partícules de pols. Després va dir, tot baixant les escales i esquivant el criat esvalotat:
Anem, Pere. Tenim una guerra a fer.
II
DIVENDRES, 4 DABRIL DEL 2014
En Joan Ferragut va donar un cop de ràbia al volant. Feia hores que conduïa el vell Citroën per una carretera secundària sense trobar el que buscava. Totalment desesperat, serrava les dents amb força i respirava feixugament. De tant en tant deixava anar un renec mentre mirava de biaix un mapa de la zona que havia comprat en una gasolinera de lautopista i que descansava, desplegat i arrugat, al seient del copilot. Va llançar un improperi quan va comprovar, un cop ja en ruta, que el poble on anava no apareixia en el plànol, ni tan sols una mínima referència. I en aquella carretera per la qual circulava, perduda de la mà de Déu entre altes muntanyes i boscos de vegetació exuberant, encara no havia trobat ningú a qui preguntar. Ni un ciclista ni un passejant ni tampoc cap altre cotxe. Res.
On coi deu ser aquest poble maleït? va remugar en veu alta.
Començava a creure que aquell lloc no existia, que tot havia estat una broma de mal gust. Ell, un escriptor dèxit en hores baixes, hereu duna mansió situada en un poble el nom del qual no havia sentit mai? Va somriure amb amargor mentre pensava com nhavia estat, dingenu. Sense cap mena de dubte algú shavia burlat dell, shavien aprofitat de la seva debilitat i ara devien estar cargolant-se de riure en algun lloc molt lluny don es trobava. Però si era allà errant per aquells paratges també era per culpa de la Sara Torné, la seva agent literària, la persona que lhavia ajudat a esquivar els esculls cruels que el destí, Déu o qui fos li havien posat al davant, i qui lhavia empès a emprendre aquell viatge.
Evocar la imatge de lagent sexagenària li va fer pensar en el mòbil. Ella el podia trucar en qualsevol moment. De fet, lhavia amenaçat de trucar-lo sovint per saber com portava la nova novel·la que havia descriure en aquell poble. Va buscar laparell sota el mapa i el va mirar per enèsima vegada. Continuava sense cobertura. Estava perdut i aïllat. Si en els deu minuts següents no trobava cap senyal del poble, donaria mitja volta i tornaria a Barcelona.
De sobte, una ambulància sorgida del no-res se li va enganxar al darrere amb les sirenes taronges llampeguejant i li va fer llums perquè sapartés. Va alentir la marxa i es va arrambar al voral tot el que va poder. Lambulància el va avançar i es va allunyar uns metres, no gaires, perquè al cap duns segons el vehicle va frenar, va encendre lintermitent dret i va enfilar un trencall de la carretera ocult per les bardisses. En Joan va mirar en aquella direcció com si shi hagués amagat un unicorn. Gairebé ocult per les branques dun arbre espès hi havia un senyal metàl·lic oxidat on es podia llegir amb dificultat el nom del poble que buscava: la Baronia de Mancamans.
Per fi! va exclamar amb una barreja dalegria i alleujament.
Va seguir aquell camí darrere lambulància. Era una mena de pista forestal, ampla i plena de sots que van fer patir en Joan pels amortidors del Citroën atrotinat. Mentre saltava a linterior del vehicle com si estigués en una atracció de fira, va tornar a penedir-se dhaver-se desplaçat fins aquell poble desconegut per tothom i apartat de tot. I si la mansió no existia realment? I si havia estat víctima duna trampa cruel? Per sort, el trajecte va ser curt. Al cap duns cinc minuts de circular per aquell camí de sorra, la vegetació frondosa que flanquejava els marges va donar pas a una extensa vall envoltada per enormes muntanyes de cims blavosos.
La vall estava ocupada per una sèrie de cases disperses de pedra amb teulades de pissarra. Els habitatges, de formes i mides similars, sestenien arreu aparentment sense cap mena dordre ni planificació. Estaven connectats entre ells per camins de terra enfangada. Només un grup duna desena dedificacions estava concentrat al voltant dun espai rectangular, com si fos una plaça central, cobert totalment de males herbes. Dentre el grup dedificis que envoltaven aquest espai destacava una església amb un campanar no gaire alt al qual li faltava la campana. Lesglésia i algunes de les cases reposaven a la falda dun turó, i sobre daquest es mantenia dempeus un casalot desmanegat.