Refent-se de la sorpresa que li havia provocat aquella visió, en Joan va dirigir el cotxe cap a la mansió, on desitjava trobar la tranquil·litat que necessitava per reprendre la novel·la que havia hagut dabandonar a causa de la desgràcia. Com sempre que pensava en la novel·la, li va venir a la ment la Sara Torné. En passar pel costat de larbre on shavien aturat lambulància i els cotxes de policia, els tres homes que havien parlat amb els agents el van mirar igual com havia fet la vella. Quin poble de sonats, va pensar en Joan en el mateix moment en què aturava el Citroën davant la porta del casalot. Abans de baixar-ne, però, va buscar el mòbil sota el mapa arrugat per comprovar si la seva agent lhavia trucat. Res. Laparell continuava en silenci, però ara veia amb satisfacció que dalt del turó sí que tenia cobertura.
Va baixar del cotxe i va mirar la façana de ledifici sense poder evitar posar cara de fàstic. De prop, el lamentable estat de la mansió era encara més patent. La pedra amb què estava construïda era grisa, bruta i gastada, amb clapes de molsa i humitat. Dentre les juntures naixien sense control herbes i plantes i va creure veure, fins i tot, algun bolet. La fusta dels marcs de les finestres estava podrida i els ràfecs de la teulada amenaçaven de caure en qualsevol moment. Una sargantana corria sobre el llindar de la porta, adornat amb un escut heràldic esculpit en una pedra erosionada pel vent, la pluja i el pas del temps. Sota lescut deteriorat es podia distingir un any: 1613. En Joan va imaginar amb disgust que linterior de la casa estaria infestat de rates i altres feristeles.
Es va acostar a la porta, una enorme planxa de fusta plena destelles rematada amb uns grans claus de ferro rovellat. Sobre el pany hi havia un picaporta, també de ferro, que va fer sonar tres cops, tal com havia acordat per telèfon amb qui shavia presentat com el vigilant de la casa, un tal Carles Ossó. Va esperar una estona i, com que ningú no li obria, va empènyer suaument la porta. Al contrari del que sesperava, la planxa de fusta es va desplaçar tot fent grinyolar les frontisses. La porta oberta el convidava a entrar, i així ho va fer. Els seus passos van ressonar uns instants en linterior quan va travessar el portal. Hi feia fred, en comparació amb la temperatura de lexterior. Una certa ferum a alguna cosa indefinible surava en lambient.
Hola? va cridar per fer palesa la seva presència. Senyor Ossó? Soc en Joan Ferragut!
Per resposta només va obtenir el retorn de les seves paraules.
El rebedor estava molt més net del que sesperava. Tot i ser bastant fosc, el terra, cobert amb rajoles blanques, relluïa amb la llum que entrava per la porta principal, com si hagués estat acabat de fregar. Davant seu, unes escales amples daspecte senyorial convidaven a pujar al pis superior. Semblaven de marbre, però intuïa que en realitat no ho eren. A esquerra i a dreta hi havia sengles portes tancades i, al fons, sota les escales, gairebé oculta en una foscor absoluta, va divisar una altra porta més petita que les dues anteriors.
Va tornar a cridar en va el nom de la persona que li havia de donar les claus de la mansió, així que va decidir pujar al pis superior per si en Carles Ossó era allà i no lhavia sentit arribar. Les escales desembocaven en un passadís que recorria la forma quadrada de ledifici i en què hi havia quatre portes més. Una delles, la que tenia més a prop, era doble. Va avançar cap a aquesta porta i va baixar-ne la maneta lentament. Però la porta es va quedar a mig obrir, com si alguna cosa fes força des de linterior per impedir que hi entrés. Laire que en sortia portava olors dhumitat i de solitud. Va haver dempènyer amb ímpetu per poder obrir-la del tot. La fusta va emetre un esgarip agut quan va fregar les rajoles del terra. Es va trobar en una sala ampla amb uns finestrals enormes que deixaven entrar la llum del sol a borbolls. A través dels vidres es veia larbre on havien trobat el mort. En un racó, al costat de les finestres, hi havia una tauleta de fusta corcada. Al seu costat, un llençol blau clar i amb taques de floridura cobria una poltrona. A laltra banda de la sala, al costat de la porta, una calaixera molt antiga semblava que saguantava de miracle. Sobre el moble, penjat a la paret, hi havia un fusell també daparença molt antiga. Dues cadires atrotinades completaven el mobiliari.
A la paret oposada a la poltrona hi havia una llar de foc de mida considerable sobre la qual penjava el retrat dun home vestit de militar del segle xix amb una boina vermella al cap i el pit folrat de medalles. En el petit espai entre el quadre i la paret, unes teranyines denses testimoniaven que la presència humana havia estat absent en aquella sala durant força anys. En Joan, amb el cap tort i amb un mig somriure als llavis, es va acostar al quadre. El militar tenia el cap lleugerament girat cap a la dreta, amb la mirada perduda cap a linfinit per sobre de lespatlla de lobservador. Era una mirada orgullosa i marcial, plena de la seguretat i lorgull que li conferien els bigotis acabats en punxa, perfectament cuidats.
És en Jaume dUrch, darrer baró de Mancamans va dir a la seva esquena una veu desconeguda.
En Joan es va girar com si un dit glaçat li hagués recorregut lespinada. Al llindar de la porta doble shi estava un home duns cinquanta anys, amb camisa de quadres, texans i sabatilles desport, amb la calba perlada de gotes de suor. Un caminet de pèls blancs li naixia a les temples i samagava rere les orelles.
Perdoni, no el volia espantar va excusar-se lhome mentre avançava arrossegant els peus. És que lhe vist entrar a la mansió i he volgut ser el primer a donar-li la benvinguda va afegir tot estenent una mà.
En Joan el va mirar amb desconfiança. Era un dels que lhavien observat en arribar a la mansió, un dels tres homes que havien parlat amb la policia mentre introduïen el mort a lambulància. Finalment, li va encaixar la mà. Va dissimular la sensació desagradable que li va provocar trobar-la calenta i suada.
No es preocupi, no mha espantat va mentir. Vostè és en Carles Ossó?
El visitant va canviar el somriure amable per un rostre seriós.
No. En Carles Ossó ha estat trobat aquesta matinada penjat daquell roure va dir aixecant el braç i assenyalant cap a lexterior a través dels finestrals. Sembla que sha suïcidat.
El cos que sha emportat lambulància era el den Carles Ossó? Però si fa dos dies vaig parlar amb ell per telèfon per acordar la meva arribada... i no semblava...
Aquest és un dels grans pecats de la societat actual va respondre el visitant amb un to solemne. Vivim en un món hiperconnectat: podem saber a linstant el que succeeix a laltra punta del món, però desconeixem què li passa al veí. En Carles Ossó patia una depressió greu i ningú no ho sabia. Fa un any va morir la seva dona, així, de sobte. Se la va trobar sota el roure, blanca com la cera i amb la mirada de vidre cap al cel. La nit passada ell va decidir posar fi a la seva vida just a larbre on ella va morir. Potser el fet que es tanqués entre aquestes quatre parets, aïllat de tot i de tothom, ens hauria dhaver fet sospitar que no havia pogut superar la mort de la seva dona i que necessitava ajuda.
En Joan tenia fixa la mirada en les desgastades rajoles del terra, pintades a mà segles enrere. Però la seva atenció estava centrada en una altra qüestió: qui li facilitaria les claus de la casa que acabava dheretar? El visitant va continuar parlant.
Però bé, ha estat la seva decisió. El poble ha de mirar endavant. Aquest cap de setmana celebrem el quart centenari de la Baronia de Mancamans. Ha vingut per això, oi? Vostè és periodista? El fet és que la seva cara em sona