La bastida intel·lectual que ens proposa Eliot estableix una gradació entre individu, grup i societat que edifica un sistema sòlid de dependències mútues. En la seva concepció, allò que importa primordialment és la transmissió de la cultura heretada, tot evitant-ne lossificació. La missió de la cultura, per tant, no és sinó la preservació dun alt grau de civilització, per a la qual cosa és imprescindible la cessió dels llegats a les generacions futures. Aquesta donació té lloc, preferentment a través de la família i leducació. Eliot ens recorda en un altre text «La tradició i el talent individual» que «la crítica és tan inevitable com la respiració». Per això el significat dun poeta o dun artista sha dubicar entre els morts. Segons Eliot, el que sesdevé en una nova obra dart, en crear-la, li succeeix simultàniament a totes les obres dart que van precedir-la, de manera que els monuments existents ordeixen un ordre ideal entre si que es modifica amb la introducció duna nova obra. Donació, llegat, crítica, transmissió. Paraules clau.
Eliot reconeix, i és difícil defensar el contrari, que els nivells de cultura actuen com a nivells de poder. I, tanmateix, el seu concepte deducació és restringit i clarament reaccionari, atès que rebutja qualsevol reivindicació en favor de la igualtat i veu les diferències socials com un fet gairebé inevitable que ha de permetre la cohesió de la societat. Segons Eliot, si un nen pobre té capacitats no és pas viable que pugui tenir accés a leducació en les mateixes condicions que un nen menys dotat de les classes dominants. Això desorganitzaria la societat, segons el seu parer, i provocaria la minva del control parental, tot traspassant-lo a lestat. La missió de leducació és clara: ajudar a preservar la classe i seleccionar lelit. Allò que neguiteja Eliot no és tant la brillantor o la possible extravagància de les elits culturals, sinó la desintegració de la classe dominant. Podem retreure determinades coses a Eliot, però no pas la seva manca de claredat.
És obvi que encara hi ha ciutadans que sabeuren en aquesta visió elitista de la cultura i de la transmissió. De fet, no es poden explicar les diferències socials si no anem a fons en aquestes distincions. Mots com privilegi formen part del vocabulari dEliot i afermen una visió elitista i classista del fet cultural. En aquest sentit, és obvi que la difusió de la cultura i la pervivència de la badiella és un afer estretament lligat als diferents poders econòmics, acadèmics o artístics. Steiner, per exemple, recela de lèmfasi que Eliot posa en el cristianisme, però en canvi admet la necessitat de les elits culturals enfront del que anomena «postcultura», és a dir, un conjunt dhibridacions que fan dificultosa la comunicació i lestabliment de connexions entre les diferents generacions, perquè després de la Segona Guerra Mundial es produí, com ja hem vist, una mena damnèsia creativa que tendí a esborrar-ho tot. Steiner tiba el fil daquesta tesi i argüeix que avui dia intentar assolir un nom artístic o literari és sinònim de romanticisme i elitisme, cosa que comporta que la noció de glòria estigui sota sospita. En lactualitat, reflexiona Steiner, la societat viu abocada a la immediatesa i al fet irrepetible i efímer. Les picades dullet que les obres clàssiques feien a la tradició en què es basaven shan estroncat, amb el correlat addicional que els llenguatges dels llegats esdevenen gairebé inintel·ligibles per a les generacions més joves.
Continuem, fet i fet, en el terreny de la complanta, però una complanta, tanmateix, que extreu conclusions sòlides quan analitza les dades educatives i també alguns dels hàbits culturals dels més joves. ¿I malgrat tot, qui és capaç de parlar, avui dia, dalta i baixa cultura, de cultura elevada i cultura popular, sense enrojolar-se? Steiner sap que això ja no és possible i reconeix, sagaçment, que el «populisme» i lacadèmia han conviscut sempre. I admet, també, que existeix un important solatge de cultura popular compost de cançons, danses, goigs, romanços, llegendes i històries transmeses de manera més o menys apòcrifa i oral. Ara bé, això no treu que Steiner parli de lamnèsia de leducació i del fet que les generacions actuals no són capaces didentificar els referents de la cultura que ens ha precedit. Al capdavall, la seva postura salia amb la de T. S. Eliot en reconèixer la importància de les elits que encarnaven «lherència i la dinàmica de la cultura». Les relacions de poder, sota el jou de laristocràcia i la de la burgesia, imposaven al·lega Steiner un model de cultura clàssica que es transmetia a través dun procés deliberat. A totes aquestes argumentacions podem sumar-hi el descrèdit de leducació, la manca de disciplina i la minva de credibilitat de les jerarquies. ¿No hi ha en tots aquests laments, però, una música coneguda? ¿Un to de retret que hem sentit als pares i als avis en nombroses ocasions? ¿No sens ha dit repetides vegades que el nostre món sacabava i que siniciava un període dirreparable decadència?
Daltres autors han analitzat el tall amb la tradició i nhan exercit la crítica. Alguns de manera sistemàtica, daltres a través de declaracions que amb el temps shan fet força insistents. En el nostre àmbit cultural, Valentí Puig se situa en la complanta. Diagnostica el presentisme i el narcisisme actuals, amb la consegüent pèrdua de memòria i desconnexió de la tradició, però es lamenta que «la pitjor cara de la nostra època són els nous costums i la manca de formes». Puig fa com Tàcit: carrega contra el present i els seus costums, però no analitza pas els correlats ideològics, socials i polítics que justifiquen i fomenten el tall amb el passat ni les lluites caïnites i classistes per aconseguir el poder i la transmissió del llegat, com si tot es reduís a un banal afer de corbates, cambrers amb llacet o manuals durbanitat. El present sempre està ple de planys envers el passat, encara que els ploramorts reconeguin, en comptades i espirituoses efusions sentimentals, els defectes daquest plantejament. Quan el meu avi, tot escandalitzat, afirmava que els Beatles només feien soroll no estava lluny daquestes posicions que saferren a un món que, si hem de ser sincers, ja no existeix ni existirà mai més.
¿LA TRADICIÓ ÉS UN REDUCTE FÒSSIL?
LES LLUITES, CONTESES I ESCARAMUSSES DELS LLEGATS
La cultura, vista de manera tradicional, no ha doferir dubtes. Sòlida, sentotsola i marca, sorruda, una distància vertical i jeràrquica. Sembla, des daquest punt de vista, que serigeixi com un ídol que no admet la mirada dubitativa ni, encara menys, lescèptica. Hauríem de recelar, tanmateix, de la cultura que sols és vista com a instrument de domini i dafirmació duna estructura jeràrquica de poder. I seria necessari marcar una necessària distància amb la prosa planyívola, a la qual saferra ben sovint el classisme. Res no és més grotesc que els joves que es captenen com si la seva vida tingués lloc en una època pretèrita, amb la vana pretensió de traslladar motlles dels segles xviii o xix a lèpoca de la intel·ligència artificial. És cert que la hibridació que Steiner critica amb virulència permet una gran riquesa destils. Daquesta manera, es pot ser trobador i neogòtic (sempre ens quedaran The Cure, Siouxsie o Lacuna Coil!), emular els maudits i disfressar-se dacadèmic amb perruca i casaca, però sense oblidar mai lactualitat capitalista i global, amb totes les estructures i particularitats socioeconòmiques i culturals que comporta. La veritable antiguitat és tan actual que arriba sempre des del present, i gairebé des dun futur que santicipa per uns segons al moment actual. La tradició és una vivència fonda, crítica i feta sempre contracorrent, no pas una aparença impostada. I això és el que no entenen, justament, els neoacademicistes que puden a naftalina per tots els plecs del cos, amb els seus ridículs gavanys dimpostat artista bohemi, els tocs falsament punks o els detalls hípster que pretenen atorgar una mica de classisme a tot plegat. Els feixismes moderns, sempre proclius a tergiversar el passat, no podien haver imaginat, ni en els seus somnis més humits, uns millors aliats que aquests morts en vida.