Eliot mateix reconeix que la tradició un mot que en les lletres angleses no es fa servir gaire, si no és en el sentit darrelament als temps passats, amb un matís de reconstrucció arqueològica no es pot heretar, amb la qual cosa cal obtenir-la amb un gran esforç i sentit històric. Doncs bé: Eliot afegeix que la totalitat de la literatura europea, des dHomer, té una existència simultània, amb una dimensió temporal i atemporal alhora. La tradició, per tant, és una baula que ha de saltar les barreres amb un deix descaradament diacrònic que no ha de perdre de vista el present. Un cop admès això, que és ben plausible, sha de reconèixer que el fet de trencar la baula té connotacions clarament polítiques, cosa que subratlla de manera pertinent Steiner. En efecte: ¿A qui interessa, si no és al populisme desbocat, una societat que ja no sap reconèixer els lligams que la vinculen amb els temps dantany? ¿Com podran els ciutadans ser conscients dels fils que uneixen determinats pressupòsits ideològics amb els períodes més foscos de la humanitat? ¿I com es pot avançar cap a la igualtat si es perden de vista els moments de confrontació i shabita un present que canvia cada dia per tal que tot continuï igual? Aquests són alguns dels interrogants que podríem formular-nos ara mateix. Caldrà avançar, però, una mica més i desbrossar el camí. En qualsevol cas, la interrupció de la transmissió del llegat, el tall abrupte de la badiella que no deixa cap arrel que es pugui transformar en símbol de recepció i dalliberament, és una mala notícia. En aquest sentit són ben preocupants els resultats duna enquesta recent realitzada als Estats Units entre millennials i membres de la generació Z, que revela que un alt nombre de joves, superior al cinquanta per cent en alguns casos, no sap esmentar ni un sol camp dextermini nazi, mentre que una part significativa dels enquestats (un dinou per cent a lestat de Nova York) està convençuda que els jueus van ser els responsables de lextermini.
Les produccions de la cultura clàssica sestan convertint en una mena de reducte fòssil. O bé en un àmbit reservat als especialistes, com el banc de llavors de lilla àrtica de Svalbard, on semmagatzemen, subterràniament, mostres de tot el món per tal de preservar-les i posar-les a disposició de la humanitat. La tradició és una biblioteca o un arxiu que ja ningú no consulta. Dipòsit i magatzem. Reservori. O meandre de formes sinuoses que va deixant llims que se superposen els uns als altres i que ja ben pocs saben llegir. Sense aquesta sedimentació, tanmateix, no hi pot haver tradició, com afirmen Peter L. Berger i Thomas Luckmann. Parlar de tradició implica referir-se a les diverses objectivacions que, a través de les visions compartides i sobretot del llenguatge, faciliten la creació dexperiències en la comunitat. És el llenguatge allò que permet transmetre les diverses sedimentacions. Tal com subratlla Hannah Arendt, el llenguatge està contingut en el passat amb un traç inesborrable, amb la qual cosa qualsevol intent de voler-nos-en deslliurar esdevé va. Som llenguatge sempre, encara que aquest ens arribi inadvertidament, de manera sedimentada, gairebé fòssil. Però aquest caràcter petri també pot anihilar lespontaneïtat, la recepció, el gaudi alegre del passat. Com reconeix Raül Garrigasait, el passat pot ser una llosa que mata «lexperiència viva», sota el pes de la pedanteria i dels clixés. Per això defensa lalegria de travessar «tota mena de capes històriques, intel·lectuals, artístiques», per tal daccedir a una «vida innocent i purificada desquemes, la vida lleugera, plena, que treu profit del passat com duna menja nutritiva i saborosa, la vida que és cos i paraula, idea i lloc». En qualsevol cas, per viure aquesta alegria gairebé sensual sha destar amatent a les clivelles. Lobvietat està servida: si volem gaudir del passat primerament hem de conèixer-lo. De tota manera, treure profit del passat ens situa en un terreny dexperiència pròpia i interior, ben allunyat de la mera reverència acrítica.
Si es talla la corretja de transmissió, o si algú remou els sediments i en barreja els dipòsits de manera poc curosa, es produirà la interrupció. Berger i Luckmann parlen de legitimitats i és així com es transmeten una sèrie de significats i objectivitats que esdevenen coneixements. La comunicació no és neutra, ja que requereix un aparell social i uns receptors que acatin i admetin com a comú allò que sha fet arribar. Els comportaments institucionalitzats impliquen, alhora, diferents rols i instruments de control. Pensar la tradició amb un biaix innocu, com si es tractés dun conjunt no contaminat pels pòsits polítics i socials, és una operació didealització que està condemnada dantuvi al fracàs. Tots nosaltres esdevenim actors afirmen Berger i Luckmann dun conjunt de representacions que shan de retornar a la vida per tal que no esdevinguin mortes. A partir daquí es produeixen diverses legitimacions, amb un univers central i diferents universos parcials que poden conviure de manera més o menys harmònica. Tots dos autors ens recorden que els universos simbòlics i les legitimacions són productes humans. No és estrany trobar, en aquest sentit, postulats que pretenen fer passar per innates meres formulacions socials, derivades dun determinat ordre polític. Els diferents poders sempre intentaran camuflar els seus postulats sota algun ordre natural. També això és un tret constant dels temps històrics.
Lordre vigent exclou tots els discursos que puguin posar en qüestió la seva estabilitat. Un discurs en tapa un altre. I cada visió intenta enderrocar les anteriors, o bé totes les construccions contemporànies que puguin fer-li ombra. Les llacunes, per tant, són gairebé inevitables. Agamben ho rebla amb una sentència lapidària: «[] tot treball seriós dinvestigació arqueològica implica sempre una destrucció de la tradició». I caldria afegir, en aquest punt, de la tradició més feble i arraconada, és a dir, daquella que no ha tingut accés als mecanismes de transmissió propis dels poders culturals i que, justament per això, és dubtós que hagi arribat mai a formar part de lherència que ens ha pervingut. Agamben apunta que quan un text esdevé canònic, la possibilitat daccedir-hi queda tancada per sempre (una tesi que ja trobem en Heidegger, i a la qual tornaré més endavant). Individus i institucions serigeixen, així, en monuments barrats i closos, de difícil accés. I al mateix temps, la construcció de discurs històric implica la legitimació i també larqueologia de lordre. La tradició mai no és una agrupació de produccions blanquejades i impol·lutes, sinó que la seva imposició respon a tot un seguit de factors i interessos de tipus polític, econòmic i social. Qui arriba primer als dispositius de poder pot marcar, llavors, lordre i la prioritat del discurs, tot conduint-lo cap a un sentit o cap a un altre.
Hannah Arendt recull leco de Benjamin i assevera que el fil de la tradició sha trencat, amb lafegit que ja no som capaços de renovar-lo. Per a Arendt, tanmateix, el que sha enderrocat de debò és la trinitat romana que unia la religió, lautoritat i la tradició. La pèrdua consisteix en la ruptura de la continuïtat entre el passat tal com es transmetia de generació en generació, en adoptar les formes de la cohesió i de la coherència. No obstant això, crec que és vana la pretensió de mostrar la tradició com un llegat impol·lut, tancat en una vitrina de vidres nítids. En aquest sentit, és important mostrar les línies de fractura de la coherència. La tradició no sha de venerar acríticament, com si es tractés dun cadàver incorrupte, sinó que sha de vivificar des del present, des de la singularitat, i si convé amb respostes impertinents i rebels. La tradició, però, és necessària per orientar-nos. I shauria de distingir amb cautela de lautoritat, perquè aquesta última sempre intenta imposar una visió concreta de la cultura i de la història des del seu mandarinat dictatorial, com si només fos possible una tradició determinada. Contràriament, un dibuixant de manga, un grup de metal extrem o un vocalista de trap formen part duna tradició que compta amb un bon gruix de discurs, dobres i de seguidors al darrere. Per entendrens: de la tradició tant en formen part Bach, Dant i Guerau de Liost com Opeth, Pink Floyd o Akira Toriyama (aquí cal recordar que el temps no dicta sentència, com es creu de manera habitual, sinó que són els gustos socials i les estructures pròpies de cada època els que faciliten o deneguen el pas a la tradició). Aquesta constatació no respon pas a cap vel·leïtat postmoderna, desitjosa digualar-ho tot, sinó que sorgeix de la vivència quotidiana de la cultura i també de la manera com els joves i no tan joves integren referents del tot dissemblants. És pertinent recordar que mentre Arnau Cadell esculpia capitells o Fra Angelico de Fiesole pintava frescos i estic parlant dun període que comprèn més de tres segles, amb unes característiques que sestenen abans i després daquesta acotació, a Europa es produïa una cultura popular que sexpressava a través del carnaval, de la religió popular, dels cançoners, de les festes, dels jocs i dels espectacles còmics. És a dir, a través de tot allò que Mikhail Bakhtín definí com a «cultura específica de la plaça pública», i que altres autors com Jacques Le Goff o Pietro Boglioni han investigat a bastament. Que ningú, però, se sobreexciti abans dhora: el terme cultura popular no aparegué fins al segle xviii. La temptació anacrònica, en la història, és com la pota duna taula que balla de manera enutjosa i que, esforçats, intentem falcar amb el primer objecte que tenim a mà.