La badiella és el cordó umbilical. Una paraula preciosa que esdevé el fil que es pot tallar en qualsevol moment i que allibera linfant. Sempre, però, hi haurà una mare que reclamarà el deute no satisfet. El passat no és sinó aquest desfasament, aquest no encara que exigeix el pagament dun deute basat en el lligam, el qual no ha estat satisfet ni podrà ser-ho mai, i més encara si arriba loblit. Heròdot ho deixa ben clar en la Història, escrita el segle v aC: el narrador vol escriure el seu relat perquè, amb el temps, els fets humans no caiguin en loblit. Per això lentreforc de la decisió ens parla de momificar lahir per tal de convertir-lo en un mort que es vivifica des del present. Un cop el lligam es trenca a causa de la mort, la badiella ha de ser necessàriament simbòlica. Un enllaç que ens uneix al que vam ser i al que va esdevenir-se.
Limpacte del passat també és físic. Larruga, el dolor i la deformació, però al mateix temps la retina que sap entomar les imatges i les retorna al present. La retina del temps transcorregut és selectiva. George Steiner afirma que estem regits per les imatges passades en forma de construccions simbòliques que queden impreses en la nostra sensibilitat. El seu dictat és clàssic: tot allò que regeix la societat i li atorga autoritat arriba del passat. En Steiner trobem el lament per la pèrdua de lalta cultura que sesvaeix, víctima de la «crisi de valors», del «desassossec» o de la «violència» que imperen arreu. Com tants daltres, tem que la civilització resti confinada en petites illes de «conservació arcaica».
LA TRANSMISSIÓ ELITISTA.
QUAN ELS BÀRBARS AMENACEN LA FORTALESA
A Europa hi havia una cultura que es podria definir com a austrohongaresa, pròpia daquell imperi idealitzat on convivien pobles i llengües diferents i en què la burgesia va aconseguir una certa prosperitat mancada de sotracs, sempre que, és clar, no es pertanyés a les classes populars. Aquesta és la cultura europea de benestar burgès i llar de foc, poliglota i amb milers de llibres a les biblioteques (aquesta manera dentendre la cultura també és molt britànica, en certa mesura). Una cultura que anava més enllà, territorialment i temporal, de làmbit estricte de limperi i que conformava un equilibri massa precari, procliu a enderrocar-se en qualsevol moment en mans duna revolta camperola o obrera, dun alçament armat, duna invasió dels veïns poc amigables, o fins i tot de ladveniment duna revolució burgesa, oxímoron que només ho és en aparença. No obstant això, la pèrdua de la cultura, de la badiella que sha desvinculat del cos però en manté el lligam intacte, és constant al llarg del temps. Senderroca un món i en sorgeix un altre. Els bàrbars treuen el cap i imposen la incertesa. Els vells edificis del poder cauen, les esglésies cremen i les col·leccions dels museus samaguen en mines i soterranis. La figura del bàrbar que amenaça lordre establert és un daquells papus que recorre de manera reiterada la nostra història. Com deia Kavafis, els bàrbars resolien moltes coses i la seva absència no és altra cosa que una figura retòrica del temor. Una narració ben sabuda. Quan Tàcit inicia els seus Annals, fa un tràveling velocíssim per la història de Roma i sosté que a lèpoca dAugust ja quedava poca gent que hagués viscut letapa republicana. Davant daixò Tàcit reconeix que no perdura res «dels íntegres i vells cos-tums». La cosa ve de lluny i testimonia un temor reiterat. Steiner sadscriu en aquest lament i percep la fi de lestructura dels valors, una estructura jeràrquica i acceptada per tothom. La fallida de lhumanisme o la manca de fe en el progrés històric formen part de les causes que ell mateix esgrimeix a lhora dexplicar lactual situació, davant de la qual es pregunta si val la pena revifar la jerarquia clàssica. Steiner, però, actua amb prevenció quan es pregunta, retòricament, si la mateixa noció de cultura no és sinònim delitisme i de violència. I tot seguit ens recorda, sense resoldre del tot aquest interrogant, que una cultura «viva» (les cometes són de Steiner) salimenta contínuament de les obres del passat, de les veritats i les belleses assolides gràcies a la tradició. Davant daixò el dolor personal i el malestar social no compten si ens han deixat un fresc, una simfonia o una concepció metafísica. Per a determinats ciutadans, admet Steiner, lincendi duna gran biblioteca és més important que les morts comunes, encara que aquestes sesdevinguin a gran escala. Steiner oposa aquest dogma, que reconeix que és molt difícil de sostenir públicament, als dubtes sobre la cultura mateixa, els quals troba justificats, fins al punt que reconeix que hi ha alguna cosa dhistriònica i de psicològicament sospitosa en la formació dun cànon elitista.
Steiner rumia sobre aquestes qüestions amb la figura de T. S. Eliot de fons. Enfoquem el seu rostre una mica més, femlo nítid. A Notes towards the Definition of Culture (Notes per a la definició de la cultura), Eliot es planteja què és el que fa possible parlar de cultura europea. La seva resposta posa laccent, sense ambages, en la tradició comuna del cristianisme. Les arts, les lleis i el pensament dEuropa adquireixen el seu bagatge en la religió cristiana. I un cop situat el context, Eliot subratlla que els lligams entre les elits i les classes dirigents han de ser constants. Les elits estan compostes de grups que destaquen en diferents parcel·les com ara lart, la ciència o la filosofia. Eliot adverteix que sha destablir una diferència clara entre elits i classes, ja que els membres de les primeres no ocupen, necessàriament, els sectors dominants de la societat. Aquesta asseveració potser era dubtosa en lèpoca en què lescriptor va redactar els seus postulats, però avui dia adquireix una rellevància especial a la vista de la precària situació de les persones que formen part daquesta elit cultural. La cultura ja només pot oferir prestigi social en termes simbòlics i de reconeixement, però no pas descalafó social, perquè les persones que shi dediquen només aspiren a sobreviure o, en el millor dels casos, a anar fent la viuviu, a menys que es dediquin a lentreteniment i a les indústries culturals dèxit. Es pot pertànyer, llavors, a lelit cultural, però ser un pària des del punt de vista de la classe i la posició social.
Eliot distingeix entre grups culturals i unes classes dominants que no sempre han tingut en gran estima la cultura. Amb tot, en una societat puixant les transaccions i contactes entre les classes dirigents i les elits culturals han de tenir una certa consistència. Com assevera Hannah Arendt, la cultura atorga estatus i ha estat una manera davançar en els escalafons socials i de perdre de vista la pobresa dels sectors desfavorits, en benefici duna mena de Parnàs més o menys artificiós. Instrument delevació social i alhora devasió de la vivència més punyent i dura. Amb el preu onerós de convertir els valors culturals en valors de canvi, com a productes immersos en el mercat que no interessen per si mateixos, per allò que contenen i ens poden aportar, sinó per allò que ens poden proporcionar socialment i econòmica, com a donadors i garants dun determinat estatus. Aquest fet també ha contribuït a trencar el fil de la tradició, amb la conseqüència que ara som nosaltres mateixos els qui hem de pouar en el passat i tornar a redescobrir els autors oblidats o que han merescut poca atenció. Una tasca que hem de fer sense lajut duna tradició sòlida al darrere i amb la dificultat afegida com raona Arendt dhaver de rescatar els autors i corrents valuosos dentre la brossa que deixen els qui ella anomena «filisteus educats», entenent per filisteus les persones incapaces de pensar i de jutjar res al marge de la seva funció o utilitat.