Els planys per la disbauxa dels temps viscuts i la crisi dels valors, aventurant-ne la fi dels temps, els trobem a cabassos en la història antiga. Daltra banda els invasors han intentat, des de temps immemorials, enrunar la civilització de lenemic amb la intenció derigir-ne una de nova. Aquesta finalitat fosca, tanmateix, no sempre sassolia. Edward Gibbon argüeix, en aquest sentit, que el got Ataülf pretenia en un principi canviar la faç de lunivers i esborrar el nom de Roma, tot i que aviat sadonà que més li valia conservar el llegat romà per allargar el seu poder i controlar el desordre. Ataülf acabà convertint-se, irònicament, en una de les poques possibilitats que Roma tingué de perpetuar-se, cosa que constitueix una bona lliçó. Tot això, de tota manera, ens ajuda més aviat poc, perquè encara ens caldrà esperar uns quants segles per constatar la ruptura de la continuïtat temporal.
El mot temps ve del llatí tempus: moment, estat temporal. El sentit original remet a una fracció en la línia temporal, no pas a lextensió duradora. Daquí la seva relació amb les estacions de lany i el temps atmosfèric. Larrel indoeuropea és temp: estendres, expandir-se, estirar. Tradició, en canvi, ve del llatí traditio, que vol dir lliurament. En català tenim un bonic mot, tempsut, que es refereix a una persona o un animal vell. Podríem ampliar-ne la definició i afirmar que els tempsuts actuals són els qui es plantegen les clivelles, els trencaments i les esquerdes.
Walter Benjamin és encara relativament jove passa dels quaranta quan escriu «Erfahrung und Armut» («Experiència i pobresa») (1933) i «Der Erzähler» («El narrador») (1936). En tots dos textos es planteja la qüestió de la transmissió del passat, tot constatant que, des de sempre, els més grans havien transferit lexperiència als més joves. El filòsof ens parla de les històries que els avis explicaven als nens a la vora del foc. Les enyora, les reivindica i en voldria sentir els mormols des de la brisa immemorial dels ancestres, entre el crepitar dels buscalls al dedins de les cases flairoses de sopa calenta i la placidesa remorosa dels vespres hivernencs amb flameta de quinqué. Benjamin és un tempsut no pas perquè sigui vell, sinó perquè coneix el pes del temps en la difusió del coneixement. I en tots dos escrits que contenen frases i asseveracions gairebé idèntiques manifiesta que cada cop costa més trobar algú que pugui explicar alguna cosa com cal (rechtschaffen). I com si es tractés dun fenomen borsari, Benjamin afegeix que la cotització de lexperiència ha caigut. ¿El motiu? La interrupció del testimoni per part de la gent que tornava de la Primera Guerra Mundial. Ben senzill: allò era inenarrable i ningú tenia ganes dexplicar-ho. En lloc de tornar més rics en experiències comunicables, els combatents retornaven més empobrits. Es tracta duna situació que després de la Segona Guerra Mundial es repetí de manera més crua i virulenta. Molts sobrevivents dels camps dextermini manifestaven un estat dànim idèntic i una mateixa incapacitat de narrar el que havia succeït. La pregunta sobre com podrien explicar lhorror i fer-lo avinent és una constant en les narracions dels testimonis. També després de la Guerra Civil el silenci es va imposar a moltes llars, fins al punt que de determinades coses no sen podia parlar.
Hannah Arendt esbossa una variant daquesta tesi quan remarca que els règims totalitaris han creat situacions que no shavien vist mai abans, i així han generat uns crims que no poden ser jutjats pels estàndards de la moral tradicional, situada dins els marcs de la legalitat habitual. Daquesta manera es va perdre la fe en la tradició i en el caràcter indestructible del món. Tot podia canviar, llavors, sobtadament. ¿I la veritat? Doncs bé, les veritats forçoses shan reemplaçat dacord amb Arendt per allò que es considera més important o bé més interessant, amb la qual cosa sha perdut «la coherència de la veritat» (tot emprant, aquí, els mots de Benjamin). La veritat posseïa un secret i la revelació daquest secret anava acompanyada duna autoritat. La interrupció del llegat implica també la nostra desconnexió de la veritat i de la saviesa, així com del caràcter universal dels pressupòsits que fem servir habitualment. Aquest fet ha provocat, segons Arendt, que es trenqui la continuïtat de la història occidental i que shagi esberlat la tradició. Caldria bascular tota lestona damunt daquesta trencadissa. Serà un eco, una constatació que moltes veus han reduplicat des de fa gairebé un segle.
Així doncs, el canvi que van experimentar els qui van viure les atrocitats de la primera gran confrontació bèl·lica del segle XX va fer que la realitat traumàtica superés la capacitat humana de narrar els fets. La transmissió i la història oral no pas a través dels llibres sobre la Primera Guerra Mundial, que Benjamin reconeix que van proliferar de manera portentosa es van interrompre de manera dolorosa. I tot plegat conté aquesta conclusió addicional: una experiència traumàtica i excessiva en tots els sentits no redobla pas la nostra potència explicativa, sinó que lempobreix. Poc abans dentrar a fons en un altre àmbit lanàlisi de lescriptor Nikolai Leskov, Benjamin remarca el valor de lexperiència que es transmet de boca en boca i la font en què han pouat (geschöpft) tots els narradors. El pensador avança la configuració de la nostra societat actual, com ben pocs van fer-ho, en afirmar que el nou estil de comunicar-se es basa en la informació. Però el caràcter plausible que ha de tenir aquesta última és del tot incompatible amb els prodigis, la invenció i la fantasia. Com més informació tenim, més pobres som en històries veritablement memorables.
Benjamin, tanmateix, encara va escriure un altre text sobre lart de narrar aquesta qüestió fou important i recurrent al llarg de la seva obra en què lamenta que lart dexplicar històries sestigui acabant. Es tracta de lapunt titulat «Das Taschentuch» («El mocador»), en què Benjamin reflexiona tot esperant que el vaixell Bellver el dugui de Barcelona a Eivissa. El filòsof contempla la ciutat de Barcelona des de la coberta, prop del pont de comandament, i es pregunta per què sestà esgotant lart dexplicar històries. La seva resposta és que la narració anava unida, tradicionalment, a les activitats quotidianes, senzilles i habituals. Daquesta manera, mentre algú explicava una història al mateix temps teixia un jersei, pelava patates o feia alguna altra feina (i com recordo, jo mateix, durant la meva infantesa, escenes daquest tipus, esdevingudes a Barcelona o al Pallars!). Tot plegat estava lligat, de manera indestriable, a lavorriment, el qual ja no té cabuda en el nostre món contemporani. Les activitats vinculades a lavorriment han caigut en desús i amb elles ha desaparegut lart dexplicar històries. El filòsof ho té ben clar: qui no savorreix no pot narrar. Perquè hi hagi històries es requereix el treball, lordre i la subordinació (Arbeit, Ordnung und Unterordnung). Narrar no només és un art, sinó també un mèrit i fins i tot un ofici. Però en el vaixell, Benjamin coneix el Capità O, que ell mateix defineix com «el primer i tal vegada lúltim narrador amb qui he ensopegat a la meva vida». El tall amb la tradició és també un tall amb les històries que shi relliguen.
La badiella és el cordó umbilical. Una paraula preciosa que esdevé el fil que es pot tallar en qualsevol moment i que allibera linfant. Sempre, però, hi haurà una mare que reclamarà el deute no satisfet. El passat no és sinó aquest desfasament, aquest no encara que exigeix el pagament dun deute basat en el lligam, el qual no ha estat satisfet ni podrà ser-ho mai, i més encara si arriba loblit. Heròdot ho deixa ben clar en la Història, escrita el segle v aC: el narrador vol escriure el seu relat perquè, amb el temps, els fets humans no caiguin en loblit. Per això lentreforc de la decisió ens parla de momificar lahir per tal de convertir-lo en un mort que es vivifica des del present. Un cop el lligam es trenca a causa de la mort, la badiella ha de ser necessàriament simbòlica. Un enllaç que ens uneix al que vam ser i al que va esdevenir-se.