3.3.3.4.Diferències sintàctiques
3.3.3.5.Representació dels dos tipus de relatives
3.3.4.Construccions sintètiques, analítiques i pleonàstiques
3.4.Les clàusules pseudo-relatives
3.5.Les clàusules clivellades
4.LA SUBORDINACIÓ ADVERBIAL
4.1.Definició
4.2.Tipus de subordinades adverbials
4.2.1.Segons el significat
4.2.2.Segons la funció
4.2.3.Segons el nivell dincidència
4.2.4.Segons el nucli verbal ;
4.3.Adverbials circumstancials
4.3.1.Adverbials de temps
4.3.2.Adverbials de lloc i de manera
4.4.Adverbials no circumstancials
4.4.1.Característiques distintives: el concepte dinterordinació
4.4.2.Causals
4.4.3.Consecutives
4.4.4.Concessives
4.4.5.Condicionals
4.4.6.Finals
4.4.7.Comparatives
5.CONCLUSIONS
BIBLIOGRAFIA
INTRODUCCIÓ
Aquest estudi és la continuació del llibre Loració composta (I): la coordinació, que vam publicar ara fa uns anys. En la primera part de lestudi de loració composta, plantejàvem els problemes generals de la composició oracional i repassàvem la sintaxi, la semàntica i la pragmàtica de la coordinació. En aquest volum passem al terreny de la subordinació: estudiem la definició i les característiques del fenomen i tot seguit analitzem la subordinació substantiva, ladjectiva i ladverbial, seguint un esquema clàssic de tractament de la qüestió. El lector hi trobarà recollides, organitzades i sistematitzades les principals aportacions al tema, juntament amb freqüents reflexions sobre les limitacions que presenten.
Voldríem que lobra, escrita pensant en un lector mínimament familiaritzat amb la sintaxi, no fos només un estat de la qüestió, sinó que apuntés problemes i vies de solució i pogués donar una visió relativament fresca dalguns aspectes de la subordinació.
Amb aquesta orientació, hem preferit no circumscriurens a cap model gramatical de manera estricta, de forma que hi tinguessin cabuda totes les aportacions, sense tenir en compte des de quins pressupòsits teòrics partia lautor (generatius, estructurals, tradicionals, etc).
Ara bé, a lhora de formalitzar alguns aspectes comentats i de triar terminologia calia prendre partit i ens hem decantat per la gramàtica generativa, i concretament per la Teoria de la Recció i el Lligam (fonamentalment els principis que parteixen de Chomsky (1981)). Això no suposa, però, que el lector que no conegui la gramàtica generativa trobi dificultats per a seguir el text. Ans al contrari, lhomogeneïtat en la representació i els termes pot ajudar-lo a entendre millor el contingut i pot contribuir, a més, a fer-lo entrar en contacte amb la manera generativista de fer lingüística.
Cal dir, a més, que els conceptes clarament específics i complexos de la teoria generativa, els hem inclòs, generalment, en nota a peu de pàgina. Així, es permet fer una doble lectura del text: la lectura més o menys neutra, aplicable a qualsevol model lingüístic amb les adaptacions formals i terminològiques que calgui, i la lectura lligada a la gramàtica generativa.
Hem intentat que aquestes pàgines incloguessin els aspectes descriptius de la subordinació així com els normatius, que sovint figuren en nota. A més a més, tot i que ens hem centrat en el català, voldríem que els continguts que exposem servissin també per a estudiar el funcionament de la subordinació en altres llengües, i molt especialment en les romàniques.
Per últim, comentarem que gran part dels exemples que il·lustren el text són inventats; tanmateix, hem considerat convenient introduir alguns exemples de corpus, ja que, de vegades, la imaginació del lingüista és molt més limitada que la realitat lingüística. Aquests exemples han estat extrets del llibre Camí de Sirga de Jesús Moncada (Barcelona, Edicions de la Magrana, 1988) i es marquen al text amb la indicació (CAM), acompanyada del número de pàgina on figura lexemple.
Ens resta només expressar el nostre agraïment als directors de la col·lecció Biblioteca Lingüística Catalana, els doctors A. Ferrando i Á. López-García, perquè ens han permès publicar aquest llibre i perquè ens han encoratjat en tot moment a treballar en el tema. I agraïm molt especialment la col·laboració de Manuel Pérez Saldanya i J. Rafael Ramos, que han tingut lamabilitat i la paciència de revisar el text que ara us presentem.
València, 30 dabril de 1991.
1. DEFINICIÓ I CARACTERITZACIÓ GENERAL DE LA SUBORDINACIÓ
1.1. DEFINICIÓ
La definició de la subordinació es presenta, en un primer moment, com una tasca fàcil: els lingüistes solen parlar de subordinació quan hi ha una oració en la qual una de les funcions oracionals correspon a una clàusula. Dit duna altra manera, hi ha subordinació quan una clàusula ocupa la posició dun sintagma no verbal.1
La simplicitat és més aparent que real. Només cal que analitzem les definicions de la subordinació i, més concretament, els criteris en què es basa la distinció entre clàusules subordinades i coordinades per adonar-nos daquest fet.
Els gramàtics tradicionals remeten, en general, al criteri de dependència, tant gramatical com semàntica, per definir la subordinació.2 El criteri de dependència semàntica és clarament objectable. Hi ha casos en què la subordinada té un sentit més complet que la denominada principal. Així, en una oració com (1)
(1)Hem decidit que hi anirem.
la subordinada (llevant-ne, és clar, el subordinador, que és una marca sintàctica de subordinació, i no un element pertinent des del punt de vista del significat de loració) té més independència semàntica que la principal.
(2)a.Hi anirem.
b.??Hem decidit.
Daltra banda, segons fa notar Álvarez (1987:124), hi ha subordinades que poden ser absolutament comprensibles, tot i que apareguin separades de la resta de loració, si són expressades en un context adequat.
(3)-Creus que mespantaré?
-Quan la vegis, segurament.
(4)-On has anat?
-On mha dit la mare.
(5)-Quin vols?
-El que té la Marta.
Quant a la dependència sintàctica, el problema fonamental està a definir amb claredat què sentén per aquest concepte. Fixemnos que sovint sinterpreta la dependència com la relació entre un element nuclear i un element modificador. Ara bé, cal notar que una clàusula que actua com a modificador (M) dun nucli (N) pot esdevenir el nucli duna altra clàusula.
Daltra banda, si pretenem definir la dependència com la impossibilitat daparèixer isoladament, els exemples adduïts abans mostren suficientment que, en aquest sentit, moltes principals són més dependents que les corresponents subordinades: determinades completi ves tenen més possibilitats daparèixer isoladament -és a dir, sense que sigui explícita la principal- que una oració amb un verb transitiu pur, on la mancança de lobjecte produeix agramaticalitat.