LLENGUA CANCELLERESCA, NORMA CANCELLERESCA
Llengua cancelleresca i norma cancelleresca no són conceptes equivalents, si bé guarden entre ells una relació molt estreta. Llengua cancelleresca fa referència a la modalitat lingüística culta emprada en els diversos àmbits de les més altes instàncies representatives i administratives dun país: la llengua del monarca, de la cort, de les relacions diplomàtiques, de la màxima autoritat judicial i, doncs, la dels nobles, lletraferits i funcionaris que envolten el sobirà. Es caracteritza per la tendència a la uniformitat gràfica, morfològica i sintàctica i per la preferència per les solucions lèxiques més pròximes al principal centre de poder dun territori, però adopta diverses modalitats en funció dels destinataris. No és igual, per exemple, lestil duna carta diplomàtica, que pot ser molt dúctil i rica expressivament, que el dun pronunciament judicial, que sha dajustar a uns motles i a un llenguatge prefixats. Així, responen al model cancelleresc tant les Ordinacions de la casa reial (1344), del rei Pere el Cerimoniós, com la traducció de les Històries troianes (1374), de Guido delle Colonne, feta pel protonotari reial Jaume Conesa. Norma cancelleresca fa referència, en canvi, als criteris gràfics, gramaticals i lèxics pels quals es regeix la llengua cancelleresca. La norma no admet, teòricament, variació. En tot cas, la restringeix el màxim possible. La llengua cancelleresca és fonamentalment un registre; la norma, un conjunt de convencions lingüístiques pel qual es regeixen les diverses modalitats i estils de la llengua cancelleresca.
El concepte de norma lingüística, en el sentit que lusa la lingüística i la sociolingüística actuals, sha gestat al segle XX i, per tant, és de mal aplicar a situacions anteriors. Tanmateix, els catalanoparlants, tals com han fet els usuaris de les altres llengües romàniques veïnes, han manifestat de diverses maneres (scriptae, tractats de retòrica, gramàtiques, diccionaris, apologies de la llengua, etc.), si més no des del segle XIII, la seua visió dun ideal de llengua oral i escrita. A aquest ideal va fer referència, per exemple, Ramon Muntaner, quan, cap a 1325, reportà al capítol XVIII de la seua Crònica que Roger de Llòria, Corral Llança i altres companys sicilians «nodriren-se tothora ab lo senyor infant [el futur Pere el Gran]; enaixí apreseren del catalanesc de cascun lloc de Catalunya e del regne de València tot ço qui bo ne bell era, e així cascun dells fo lo pus perfet català que anc fos e ab pus bell catalanesc». Per al cronista empordanés, lideal idiomàtic havia de respondre a «tot ço qui bo ne bell era» de «cascun lloc de Catalunya e del regne de València», aprés al costat de «lo senyor infant», és a dir, hauria de reflectir la manera acurada dexpressar-se dels catalans i valencians vinculats a la cort reial. En certa manera, també responen a aquest objectiu les Regles desquivar vocables o mots grossers o pagesívols compilades, abans de 1492, molt probablement per Jeroni Pau per tal dorientar «qui bé vol parlar» la llengua catalana i «usar de bona ortografia» (Ferrando 2011). Més explícitament shi va referir, el 1574, Rafael Martí de Viciana al Libro de las alabanzas de las lenguas hebrea, griega, latina, castellana y valenciana, quan, després de distingir tres possibles «maneras de hablar», assenyalà que «la primera y más principal es la que hablan los hombres de ciencias y letras, porque guarda la propiedad del término, siguiendo la verdadera significación, pronunciación, ortografía y accento». Del Renaixement ençà, sha identificat ben sovint lideal de llengua oral i escrita amb el de llengua culta. Caldrà esperar el segle XX per veure formulada entre nosaltres una autèntica teoria de la norma lingüística. En correspon el mèrit a Pompeu Fabra, que va identificar aquest concepte amb el de llengua literària (Lamuela / Murgades 1984). Doncs bé, a falta dun terme millor per a donar compte de la variada gamma de sintagmes («bon parlar», «bell estil», «manera principal de parlar», «llengua culta», «llengua literària», etc.) amb què al llarg de la nostra història lingüística sha designat aquest ideal de llengua, optem per recórrer al de «norma» (Ferrando 2006).
Si al llarg de ledat mitjana té algun sentit parlar de «norma», aquest concepte escau precisament als criteris lingüístics que simposaven des de la cancelleria de cada reialme. La «norma cancelleresca» ve a coincidir així amb el concepte de «norma oficial», és a dir, amb la scripta i la grammatica que preconitzava el poder i ladministració reials i que, pel seu prestigi, era imitada i seguida pels organismes administratius del mateix reialme i pels lletraferits cortesans.
La formació enjornenca duna norma cancelleresca catalana té a molt a veure amb el procés demancipació del català respecte de loccità, que es precipità amb la desvinculació política de tots els territoris occitans, llevat de Montpeller, dels comtes de Barcelona i reis dAragó, després de la derrota de Muret (1213). Però ja des del segle XII sobserva la tendència del català a emancipar-se de la scripta occitana dels trobadors. Quan el rei Jaume I instituí lArxiu reial de Barcelona, la scripta catalana era un fet consolidat, si bé la pervivència de la poesia cortesana trobadoresca prolongà el record de lantiga comunitat lingüística catalanooccitana. La scripta té una relació molt directa amb el sistema gràfic duna llengua. Per al català, el tema ha estat estudiat concretament per Eduard Blasco (1995) i per Joan Veny (2001). Blasco sha ocupat sobretot destudiar-ne levolució fins que es va consolidar el model lingüístic de la Cancelleria reial. A través de la recollida sistemàtica de textos de caràcter dialectal, Veny ha pogut comparar la varietat de les manifestacions diatòpiques amb la tendència a la uniformitat de la llengua cancelleresca. Laparició, el 2006, del primer volum de lAntologia de textos en llengua catalana de les Illes Balears (seglesXIII-XVI), preparat per Joan Miralles, amb textos dels més diversos registres i nivells de llenguatge, ens ha permés de seguir levolució de les scriptae catalanes a lilla al llarg de més de tres segles dhistòria, però òbviament entre els 33 tipus de text proposats no hi ha cap de cancelleresc. Ara bé, al seu estudi sobre el llibre de cort reial de Montuïri (1357-1360), Miralles (1984: 46-48) hi distingeix quatre registres lingüístics, dos dels quals reben el nom de registre jurídico-cancelleresc i registre epistolarcancelleresc.
La llengua i la norma cancelleresques són supradialectals. Els seus usuaris no deixen entreveure petges dels seus orígens geogràfics. La irradiació de la norma a partir dun centre polític i cortesà es produeix en els diversos reialmes de lEuropa llatina occidental ja des del segle XIII (Lusignan 2004; Cerquiglini 2009 [1991]; Ferrando / Nicolás 2005). Així, són molt reveladores les dades que ens ofereix lestudi de Luis Fagúndez Duarte, Uma scripta en construção. A constituição de uma norma escrita do galego-portugués no seculoXIII (1986), ja que permeten visualitzar, a través de cercles territorials concèntrics, els progressos en lexpansió de scripta cancelleresca dAlfons III de Portugal (1248-1279) a la resta del país.