Tot plegat permet constatar que aquest repertori documental serà de gran utilitat per als diferents estudiosos de la llengua i de cultura medievals. Així, els especialistes en gramàtica i lexicografia històriques podran disposar de linventari i de la datació precisa dels trets lingüístics, de les paraules i de les accepcions que sofereixen; els historiadors de la llengua obtindran una informació precisa sobre la relació entre el procés de constitució i evolució de la koiné cancelleresca i el projecte de construcció duna comunitat lingüística i política superadora de la fragmentació administrativa; els historiadors de literatura podran contrastar la prosa àulica amb els més diversos registres literaris; els historiadors de la cultura, de la política, de la economia, de la societat, etc., agrairan lexhumació de nombrosos documents desconeguts; els especialistes de la cultura escrita també agrairan la presentació sistemàtica de la tipologia documental cancelleresca i les noves aportacions sobre la comunicació escrita; els romanistes veuran enriquides les seues perspectives amb les solucions catalanes que shi documenten; i els especialistes en gramàtica i en lexicografia extrauran, com ja va fer Pompeu Fabra, nombroses dades per a lestudi de qüestions candents actuals de sintaxi i de lèxic.
CONCLUSIONS
Si examinem la llengua dels registres de Cancelleria des duna òptica purament lingüística o literària, és obvi que ens trobem davant un gènere escassament generós quant a recursos expressius. La rellevància daquests documents no descansa en el vessant filològic o estètic, sinó en lhistoricolingüístic, ja que són lexpressió del procés de construcció i fixació de la norma lingüística que servirà de pauta per als usos institucionals i socials més prestigiosos. Les millors pàgines de la llengua cancelleresca no les trobarem en els registres més formals de Cancelleria, sinó en altres documents de naturalesa reservada o confidencial (les lletres familiars íntimes, les instruccions domèstiques, etc.), elaborats en lentorn reial, com són els que publicà Coroleu (1889). Aquests són els documents més pròxims als productes literaris cortesans, que conformen la major part de la producció escrita catalana amb ambició estètica dels nostres segles baixmedievals.
La llengua cancelleresca aspirava a la uniformitat, però no per això deixà de manifestar una evolució històrica que es projectava en el conjunt de la llengua escrita. En efecte, la llengua cancelleresca es modificà cronològicament no sols dacord amb unes pautes devolució interna (per exemple, el pas de perfet fort al perfet feble), sinó també, especialment en laspecte sintàctic i lèxic, dacord amb els nous corrents culturals (introducció de lhumanisme) i amb el canvi de centres de poder (Barcelona, fins a les primeres dècades del XV, i València, des de lèpoca del Magnànim). I, encara que amb un pes considerable del barceloní culte, la llengua cancelleresca es beneficià de la tasca delaboració lingüística que van generar els notaris i els escrivans de les principals institucions dels territoris de llengua catalana. La solidesa de la norma cancelleresca només es va veure afectada a la darreria del segle XV pel canvi polític que va comportar labsència quasi permanent de Ferran II dels seus dominis privatius, cosa que facilità les interferències castellanes, tal com sobserva en la prosa cancelleresca de Joan de Coloma. La introducció de la impremta en terres catalanes a partir del 1473, que afavorí la preservació dels usos cultes de la llengua, compensà en certa manera el paper de referent lingüístic que havia tingut fins aleshores la Cancelleria reial.
La formació llatina dels notaris i escrivans al servei de les diverses administracions públiques va gestar unes orientacions lingüístiques similars arreu de la catalanofonia. De fet, una bona part de prosa literària catalana dels segles XIII, XIV i XV va ser elaborada en el marc de la cort reial pels funcionaris de la Cancelleria. Però no es poden confondre prosa cancelleresca i prosa literària: aquesta es beneficiava daquella quant a les pautes gràfiques, morfològiques i sintàctiques i quant a certes innovacions lèxiques, però també adoptava els recursos expressius que aporta el geni creador de cada escriptor.
El rigor en la selecció i en ledició del corpus documental que ara es publica és la millor garantia per a aprofundir en el coneixement de la llengua literària de lèpoca, però lestudi del caràcter convencional de la norma cancelleresca només podrà ser satisfactori quan disposem daltres repertoris documentals que recullen la variació diatòpica, diastràtica i diafàsica de la llengua i permeten, per tant, de comparar les diferents scriptae en joc (Veny 2001).
ANTONI FERRANDO FRANCÉS
Universitat de València
BIBLIOGRAFIA
ALART, Bernard-J., Documents sur la Langue Catalane des Anciens Comtés de Roussillon et de Cerdagne publiés par B.-J. Alart. París, Maisonneuve, 1881.
ALBERT, Ricard i Joan GASSIOT (eds.), Parlaments a les corts catalanes, Barcelona, Barcino, Col·lecció ENC 19-20, 1928.
AMETLLER Y VINYAS, José, Alfonso V de Aragón en Italia y la crisis religiosa del sigloXV, obra póstuma de J. A. y V., revisada y dada à luz por Jaime Collell, 3 volums, Girona, P. Torres, 1903-1928.
ARAMON I SERRA, Ramon, «Ledició de textos catalans medievals», en Antoni M. Badia, Antoni Griera, Frederic Udina (eds.), Actas del VII Congreso Internacional de Lingüística Románica (Barcelona, 7 al 10 de abril de 1953), Barcelona, Universitat de Barcelona, 1955, pp. 197-266.
«Problèmes dhistoire de la langue catalane», en Antoni M. Badia Margarit i George Straka (eds.), La linguistique catalane, París, Klincksieck, 1973, pp. 27-80.
BADIA MARGARIT, Antoni M., «Calcs lingüístics en les lletres reials escrites per Johan de Coloma, secretari de Ferran el Catòlic de 1483 a 1510», Homenaje a Jaime Vicens Vives, vol. II, Barcelona, Universitat de Barcelona, 1967, pp. 41-54.
BARCELÓ, Maria, Documents cabdals del Regne de Mallorca, Palma, Parlament de les Illes Balears, 2003.
BELENGUER CEBRIÀ, Ernest, Col·lecció documental del regnat de Ferran II i la ciutat de València (1479-1516), Barcelona, Fundació Noguera, 2011.
BLASCO FERRER, Eduardo, «Katalanische Skriptae / Les skriptae catalanes», en Günter Holtus, Michael Metzeltin, Christian Schmitt (eds.), Lexikon der Romanistischen Linguistik, vol. II/2, Tübingen, Max Niemeyer Verlag, 1995, pp. 486-512.
BURNS, Robert Ignatius, Society and Documentation in Crusader Valencia, Princeton, Princeton University Press, 1985 [Traducció catalana: València, Tres i Quatre, 1988].
CALMETTE, Joseph, «Les documents épistolaires darchives et lhistoire de la langue», en Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), Barcelona, 1908, pp. 545-549 [Reedició: Barcelona, Vicens Vives, 1985].
CALVERAS, Josep, La reconstrucció del llenguatge literari català, Barcelona, Balmes, 1925.
CANELLAS, Ángel, «Las cancillerías catalano-aragonesas: estado actual de la cuestión», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LVIII, 1982, pp. 351-394.