Sector corresponent a Menorca del Mapa del Reyno Baleárico (65 × 104 cm), de Francesc Xavier de Garma, que fou pintat pel rossellonès Francesc Tremulles i gravat pel valencià Pere Pasqual Moles, que fou publicat a Barcelona el 1765. El gravat reproduït pertangué a la col·lecció de Nicolau Morell i Cotoner.
Còpia actualitzada (20 x14 cm), no professional, feta per A. Vic de Superna, dun mapa de Menorca suposadament atribuït al mateix Binimelis, incorporada a la còpia manuscrita, en castellà, feta (1765) pel mateix Vic, de la Història de Mallorca de J. Binimelis, per a il·lustrar el capítol XXXI del Llibre I. Avui es troba dipositada a lArxiu del Regne de Mallorca.
Binimelis féu, a més, una planta de la ciutat de Mallorca, avui perduda, la qual sembla que fou aprofitada per Antoni Guerau per a fer la seva, tan famosa, de La Ciutat de Mallorca, olim Palma (Mallorca 1644).50
Lobra cartogràfica de Joan Binimelis ha estat estudiada també, en les possibles còpies que versemblantment sen feren, per Vicenç M. Rosselló i Verger.51
Binimelis, historiògraf. Binimelis escriví, molt probablement a la ciutat de València, De mulierum uitiis ac uariis earum moribus,52 que es troba en el mateix lligall on hi ha el Tractado de la precedencia entre España y Francia53 i la Mulierum non uulgariter doctarum nomenclatura,54 relació de dones que per llur intel·ligència i fets assoliren un lloc en la història. I també escriví, a València, la Notícia histórica de las rentas y emolumentos de la Catedral de València, fundación de sus canongías y prebendas y compilación de sus antiguos estatutos, manuscrit que J. Maria Bover assenyala com a existent en la Biblioteca de la Sociedad Económica de Valencia, bé que, com assenyala Rosselló i Verger, no consta als catàlegs corresponents.55
LA HISTÒRIAGENERALDELREGNEDEMALLORCA
Però lobra cabdal de Joan Binimelis és, sens dubte, la Història general del Regne de Mallorca, encàrrec que rebé dels jurats de Mallorca, amb la qual cosa es convertí en el seu primer cronista.56
Pel que fa a lencàrrec dels jurats, no és gens sobrer de recordar que Binimelis es mou en un marc polític en què els reis ja no són exclusius de la Corona dAragó, sinó que ho són també daltres estats, alguns dels quals més poderosos, com Castella i lImperi Alemany, fet que comportà no tan sols no ser governats directament pel rei, com abans, sinó a través del seu lloctinent general, amb la cort reial, itinerant, cosa que comportava llargues temporades fora del territori de cadascun dels estats de la Corona dAragó, sinó també fora dels territoris de la mateixa Corona dAragó, amb el major allunyament que açò comporta de la cort reial, que Felip I dAragó acabà fixant definitivament a fora, en establir-la a Madrid lany 1561. És en aquestes circumstàncies, doncs, que cada estat de la Corona dAragó confegeix llur història particular, per tal dexalçar-la davant propis i estranys.
Binimelis passa a ser, doncs, un més entre els cronistes que reberen encàrrecs similars dels estats que configuraven la Corona dAragó. Característica comuna dells és el fet de marcar un major interés per les institucions pròpies, llur economia, la descripció del llur territori i llurs viles. Per primer cop, el cronista no és nomenat pel rei, sinó per la cort del regne: la Cort dAragó nomena Jerónimo Zurita cronista, i aquest confegeix els seus magnífics Anales de la Corona de Aragón (1562), que esdevenen un model de rigor documental (i que descarten el recurs a les faules i llegendes per a exalçar els orígens dels regnes i llurs reis).
Abans i tot que Zurita, Pere Antoni Beuter havia publicà lany 1538 la Primera part de la història de València, que tracta de les antiquitats de Spanya y fundació de València, que el 1538 traduí al castellà i completà amb el títol de Primera parte de la crónica general de toda España y especialmente del Reyno de Valencia, i la continuació que tracta ja de la conquesta cristiana: Segunda parte de la crónica general de España y especialmente de Aragón, Cataluña y València (1551).
Igualment dins làmbit català, Martí de Viciana redactà en català, però publicà en castellà la Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia y de su reyno (1564), obra que coincidí amb lestada de Binimelis a València i que per tant hagué de conèixer, i de fet utilitzà per a la redacció del Llibre VII, dedicat a les Germanies. És molt probable que Binimelis, en la seva redacció de la Història de Mallorca prengués lobra de Viciana sobre el Regne de València per model,57 el qual autor imità també en la subsegüent traducció al castellà de lobra. Posterior ja a la Història de Binimelis fou el Libre primer de la història cathalana en lo qual se tracta de història o descripció natural, ço és, de cosas naturals de Cathalunya, escrit el 1600 pel jesuïta reussenc Pere Gil i Estalella, que acollí, com ja he dit, Binimelis en la confraria de jesuïtes de Montision de la ciutat de Mallorca durant els anys de la seva direcció del col·legi.
És, doncs, en aquest marc historiogràfic particularista de cadascun dels regnes de la Corona dAragó que senquadra, doncs, lobra de Joan Binimelis, referida a la història del Regne de Mallorca.
Tanmateix, si tenim en compte que Binimelis morí al principi de 1616, açò vol dir que sescolaren més de vint anys de la vida de lautor sense que el seu principal treball meresqués les honors de ledició impresa. Ja fa més de cent any que el poeta, filòleg i bibliògraf mallorquí Tomàs Aguiló, en un article sobre qui fou el primer cronista del Regne de Mallorca58, ja exposa lestranyesa que li causa que lobra màxima de Joan Binimelis no li fos publicada i, encara més, que hom evitàs de citarla en altres obres històriques posteriors, com ara la de Dameto, don dedueix la poca acceptació que tingué lobra un cop enllestida. Daquesta manca dacceptació i àdhuc ocultació de lobra cabdal de Binimelis sen fa ressò Gabriel Ensenyat, en un documentat article,59 on destaca el fet del procés a què fou sotmès Binimelis poc després de la partença de Mallorca del seu valedor, el bisbe Joan de Vic, com a causa molt versemblant de la preterició de la figura de Binimelis i de la seva obra. Així lobra restà inèdita fins al tercer decenni del segle XX, que fou editada només en la seva versió en castellà, que no era pas loriginal, com el mateix Binimelis declara. Aquest fet de la manca dedició impresa influí, sens dubte, en la difusió de lobra, que shagué de fer per la costosa i laboriosa còpia manuscrita.