LA LLENGUA
El Llibre V ha estat ja estudiat des del punt de vista lingüístic. Lany 1916, que sesqueien els tres-cents anys de la mort de Joan Binimelis, la Societat Arqueològica Lul·liana li dedicà, en el seu bolletí, una sèrie darticles, entre els quals un estudi lingüístic del manuscrit Serra i Cortada fet per Antoni M. Alcover.103 No repetiré, ací, doncs, la feina ja feta per Alcover, sinó que em limitaré a remarcar que es tracta dun detallat estudi de la llengua de Binimelis en els seus aspectes lèxic, fonètic, morfològic i sintàctic, al qual remet en general lestudiós que hi vulga aprofundir. Només destacaria que, al marge que moltes vegades té raó en la seva denúncia de castellanismes, lèxics o sintàctics en lobra de Binimelis, en altres ocasions, també prou nombroses, denuncia com a castellanismes el que són en realitat llatinismes menys adaptats, com ara en el cas del manteniment en ladaptació catalana de la vocal temàtica dels mots de la segona declinació presos al llatí.
Lestudi de Mn. Alcover no fa un apartat específic per al lèxic, bé que el tracta ara i adés en tot el treball i, en particular, en la morfologia de substantius i adjectius, i no sestà mai de blasmar, no sempre amb raó, qualsevol mot o construcció que considere afectat de castellanisme.104
PROPOSTA DE STEMMACODICUM
Després duna exhaustiva anàlisi de les variants significatives dels manuscrits utilitzats, de la qual don una mostra en la Justificació del stemma codicum,105 i amb les degudes reserves, perquè no he pogut ni volgut abastar totes les còpies existents, sinó que mhe cenyit a les que reput com a més representatives, gos aventurar el stemma codicum de la pàgina següent.
Essent A1 lautògraf en català de Binimelis acabat lany 1595; A2, la traducció al castellà que ell mateix enllestí lany 1601, i X, una còpia desconeguda de la qual hauria copiat M, lexistència de la qual no és gens segura, insinuada només per dues variants textuals. Gràcies a la troballa del manuscrit BNE 10394 i a la col·lació daquest amb els mss. F i GT efectuada per Antoni Lluís Moll es pot assegurar que GT és en part còpia directa de lautògraf castellà i i en part traducció del català.106 El text BV de la Descripció de la illa de Mallorca és en part còpia de A1 i en part retraducció al català a partir de GT.
LA PRESENT EDICIÓ
Aquesta edició crítica del Llibre V de la Història de Mallorca de Joan Binimelis es compon daquesta Introducció i de ledició del text dels 38 capítols, seguida de la bibliografia essencial sobre Binimelis i la seva obra, i els índexs, que tot plegat constitueixen aquest llibre. En el disquet adjunt, el volum es complementa amb ledició filològica de larquètipus del text de Binimelis en ortografia modernitzada, un suplement a la Introducció, que inclou: la justificació textual del stemma codicum, una glossa de lestudi de la llengua en Binimelis dA. M. Alcover i un glossari, i un suplement bibliogràfic que dóna compte de lestat actual dels estudis historiogràfics del segle XVI als Països Catalans. El disquet comprèn també uns apèndixs: un treball meu sobre El marc geopolític i històric de Mallorca fins al segle XVI, i del Llibre IV: Iglésies i convents de la ciutat de Mallorca, que complementa el capítol IX dedicat al terme de la ciutat de Mallorca, i també Biografies de dos bisbes de Mallorca; De la contractació e comerci e gran riquesa que tingué Mallorca e com després arribà a tanta ruïna, i també: De la imposició dels drets e institució de la Consignació de Mallorca i, finalment, els índexs dels set llibres de la Història de Mallorca de Joan Binimelis.
CRITERIS DEDICIÓ TEXTUAL
En aquesta introducció, he fet un assaig dutilització dun paradigma verbal apte per a lestàndard català unificat, seguint, per a la primera persona del present dindicatiu, la proposta del professor Gabriel Bibiloni,107 i, per als temps de subjuntiu, les formes del català occidental, que foren les utilitzades arreu del domini linguístic fins al segle XIX, amb la sola restricció de preferir les formes enss- a les formes enr- per al pretèrit imperfet de subjuntiu.
Ja en un altre ordre de coses, he decidit també desmentar els nom dels reis de la Corona dAragó, fins als de la dinastia dels Àustria exclusivament, amb els numerals que ells mateixos utilitzaven, ço és els del Casal de Barcelona. Açò afecta els noms dAlfons i Pere. Així el fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona, príncep dAragó, és Alfons I dAragó (entenent per Aragó, com era habitual a Europa108 des de la unió dAragó a Catalunya, no pas el Regne sinó la Corona), dit el Cast.109 El fill daquest és Pere I dAragó, dit el Catòlic. El fill de Jaume I és Pere II dAragó, dit el Gran. El fill daquest és Alfons II dAragó, dit el Franc. El seu fill fou Alfons III dAragó, dit el Benigne, a qui succeí el seu fill Pere III, dit el Cerimoniós. El primer Trastàmara de nom Alfons fou Alfons IV dAragó, dit el Magnànim. Amb ladveniment dels Àustria sesdevé que el primer rei daquesta dinastia que regnà a la Corona dAragó fou el fill de Felip el Bell (ço és, el fill de Felip I de Castella, rei, aquest, que no regnà a Aragó) i de Joana I dAragó, Carles I dAragó (lemperador CarlesV), el qual fou pare de Felip I dAragó (i II de Castella), dit el Prudent, al seu torn pare de Felip II dAragó (i III de Castella), dit el Piadós, que fou el darrer dels monarques dAragó que Binimelis conegué.
Daquesta manera saconsegueix una única numeració per a làmbit nacional català, cosa que no és possible si referim els reis a cadascun dels estats catalans de la Corona, ço és el Principat de Catalunya, el Regne de Mallorca i el Regne de València. Per posar un exemple paradigmàtic de les confusions a què emmena la numeració pels diferents estats: El Pere III dAragó de la meva numeració passa a ser, al Principat, Pere III de Barcelona; al País Valencià, Pere II de València; i, a les Balears, Pere I de Mallorca (i, encara, a Aragó, Pere IV dAragó, el Cerimoniós). En suma: un ordinal diferent per a cada estat de la Corona!