El segon sentit és que la impremta destronarà larquitectura i el llibre de pedra serà susbtituït pel llibre de paper, és a dir, per un objecte més volàtil, difícil de controlar. Estableix, doncs, un símil molt productiu de base gramatical: la lletra és la pedra aïllada, dreta, les paraules surten de la superposició de pedres, el dolmen (els túmuls són noms propis), les frases són lacumulació de pedres en grans espais. I els temples dEgipte, o el de Salomó, ja són llibres. Fins a Gutenberg, doncs, larquitectura fou lescriptura universal. Així es pot distingir entre dues menes darquitectura des de lantiguitat fins al segle XV: la teoacràtica, que es caracteritza per la immutabilitat, lhorror al progrés, la conservació de les línies tradicionals, la consagració dels tipus primitius i el sotmetiment constant de totes les formes de lhome i de la naturalesa als capricis incomprensibles del símbol, que «són llibres tenebrosos que només els iniciats saben desxifrar». Laltra mena darquitectura està constituïda per les construccions populars que es caracteritzen per la varietat, el progrés, loriginalitat, lopulència i el moviment perpetu. Aquests són edificis comprensibles per qualsevol persona. Hugo conclou: «Entre larquitectura teocràtica i laltra hi ha la mateixa diferència duna llengua sagrada a una llengua vulgar, del jeroglífic a lart, de Salomó a Fídies».
Gràcies a Victor Hugo ens adonem que quan ens enfrontem a una ciutat podem adoptar dos enfocaments. El primer ens la fa llegir en un «sentit literal», més a prop de la lectura dels mapes; el segon ens introdueix en un sentit de lectura «simbòlica», en desxifrar el sentit profund duna ciutat determinada. Com recorda Marc Augé, lespai de lantropologia és un espai simbolitzat, i és aquesta simbolització la que permet que un espai determinat esdevingui llegible per tots els seus usuaris. Tots ells segueixen altres dissenys similars dorganització amb les mateixes convencions ideològiques i intel·lectuals, que organitzen lordre social. Aquests valors tornen als temes principals de lantropologia: la identitat, la relació i la història (Augé LImpossible voyage 14).
De fet, la proposta dHugo-Barthes es pot ampliar encara més amb laportació de Michel de Certeau. Lantropòleg i historiador francès escriví en un capítol de Linvention du quotidien (1990) unes agudes reflexions, que són molt útils per al meu propòsit. Situa un observador hipotètic dalt de lúltim pis del World Trade Center de Nova York i compara la visió que pot tenir des dallà dalt amb la dun caminant per la jungla dasfalt que hi ha als seus peus. El primer en fa una lectura global, des de dalt. El segon, des de baix, on no hi ha visibilitat, no pot llegir el text urbà que escriuen els mateixos vianants en caminar per la ciutat. Hi ha unes pràctiques alienes a lespai geomètric o geogràfic de les construccions visuals panòptiques o teòriques. Aquestes pràctiques de lespai corresponen a una altra «espacialitat». Com diu De Certeau: «Une ville transhumante, ou métaphorique, sinsinue ainsi dans le texte clair de la ville planifié et lisible». De Certeau utilitza una terminologia i uns conceptes inspirats en la lingüística, que són molt útils en la definició de «caminar». Daquesta manera, es pot definir el caminar com una espècie denunciació. Se suposa que un caminant segueix un procés dapropiació de lespai i el seu sistema topogràfic, duna manera similar com un parlant sapropia dun llenguatge determinat. Caminar és una realització de lespai, de la mateixa manera que els actes de parla són una bona execució de les llengües.
De Certeau distingeix també entre estratègia i tàctica. Lestratègia és el càlcul (o la manipulació) de la correlació de forces que és possible des del moment en el qual un subjecte de voluntat i poder (empresa, exèrcit, ciutat, institució científica) és aïllable. Postula un lloc susceptible de ser considerat com un model i de ser la base des don dirigir les relacions amb el conjunt exterior de les amenaces. A lestratègia correspon la planificació urbana. A la tàctica correspon lexperiència de la ciutat. La tàctica és lacció calculada que determina labsència dun model. La tàctica no té un lloc propi, sinó que el seu lloc és el de laltre:
Les tactiques sont des procédures qui valent par la pertinence quelles donnent au temps aux circonstances que linstant précis dune intervention transforme en situation favorable, à la rapidité des mouvements qui changent lorganisation de lespace, aux relations entre moments successifs dun «coup», aux croisements possibles de durées et de rythmes hétérogènes, etc.
Estratègia i tàctica, o planificació urbà i lexperiència de la ciutat, utilitzen lequació espai-temps duna manera molt diferent. És per això que De Certeau arriba a la conclusió:
les stratégies misent sur la résistance que létablissement dun lieu offre à lusure du temps; les tactiques misent sur une habile utilisation du temps, des occasions quil présente et aussi des jeux quil introduit dans les fondations dun pouvoir.
Estratègia i tàctica, per tant, també tenen una lectura molt diferent sota aquest enfocament: lestratègia és fonamental en lorganització de lespai, i la tàctica en lús de lespai urbà. De vegades les ciutats de la Mediterrània semblen haver estat construïdes des duna perspectiva de la tàctica i no de lestratègia.
En conclusió, a partir dels plantejaments dHugo, Barthes i De Certeau es dibuixen uns paràmetres alternatius per «llegir la ciutat». La ciutat és un llibre que podem llegir, els lectors/autors en són els vianants-habitants i es dibuixa un doble enfocament: des de dalt (i des de fora), des de baix (i des de dins). Proposo, doncs, dues visions, o millor dit, dues possibles «lectures» de la ciutat. Una ens remet a la ciutat vista com a idea, en abstracte, des de dalt. La segona correspon a una visió des de dins de la ciutat, com a experiència de qui la passeja, de qui lescriu.
La ciutat des de dalt (i des de fora)
Com he assenyalat abans, el fet de mirar la ciutat des de dalt ens porta a adoptar una visió afí a la planificació i lurbanisme, una visió global. Estem molt a prop de la planificació utòpica perquè el somni dels urbanistes és fer que passi el que sembla impossible. És la visió de la ciutat com a problema general. Les ciutats han tingut una munió dutopistes que en moments de canvi han fet propostes de somni. Antoni de Bofarull, per exemple, participà en el concurs organitzat per lAjuntament de Barcelona sota el lema «Barcelona: el seu passat, present i esdevenidor» (1877), i proposà la construcció dun tren directe París-Barcelona, la consolidació del port, i el creixement de la ciutat unint tots els pobles del Pla de Barcelona. Els seus conciutadans van trigar més dun segle a completar parcialment aquest gran pla, que va ser crucial per al creixement econòmic de la zona.
Però el gran utopista que ha tingut la ciutat de Barcelona, qui lha «escrit» duna manera definitiva, ha estat lurbanista Idelfons Cerdà. Com és sabut, a partir del 1860 es creà un barri nou, l«Eixample», lespai barceloní per excel·lència per a la vida urbana moderna. Barcelona era una de les ciutats líders en la revolució industrial a Espanya durant el segle XIX, i aviat sentí com poques limpacte de laugment de la densitat urbana. Cerdà era diputat al Congrés pel Partido Progresista i estava preocupat per la situació de les classes obreres, com demostra el seu llibre Teoría general de la urbanización. Loriginalitat del projecte de Cerdà és la divisió de la ciutat en blocs quadrats, o mançanes. Segons el projecte inicial, a cada bloc només shavien de construir dues línies dedificis de pisos, permetent així la creació de grans espais per a serveis públics (com parcs, escoles, etc.) comuns. Cerdà estava molt preocupat per millorar lestat de salut dels seus conciutadans (Muñoz, 119-121). La necessitat de més edificis de pisos i la força de lespeculació immobiliària modificà radicalment el projecte. El resultat és una àrea hiperpoblada que conserva alguns dels trets del projecte original. Com veurem aquests moviments especulatius han estat evocats amb profunda ironia al la novel·la dEduardo Mendoza La ciudad de los prodigios. La «febre dor» del segle XIX va permetre la creació dun barri molt original, el qual segons la càustica predicció de Josep Pla shavia de convertir en el garatge dels seus hereus.