Aquesta idea de lacumulació present en els mots de Lotman es pot relacionar amb una famosa frase de Wittgenstein: «El nostre llenguatge pot ser vist com una ciutat antiga: un laberint de petits carrers i places, de cases antigues i noves, i de cases amb addicions de diferents èpoques, envoltat per una multitud de barris nous amb carrers rectes i regulars cases uniformes». Les oposicions generades per lacumulació són la clau per assignar significats diferents o fins i tot contradictoris a la ciutat. Per exemple, en barris com el Raval de Barcelona, o Lavapiés a Madrid, es qüestiona la divisió social i funcional en barris i districtes. Hi ha districtes centrals, dacord a la seva posició, però amb elements típics de la perifèria, amb la presència dels immigrants i la necessitat de traducció entre cultures i pràctiques. Les oposicions divideixen i obren la possibilitat de posar laccent en una divisió del territori i generar processos de «mestissatge». El mecanisme de la frontera de Lotman, uneix i separa alhora, i funciona com un mecanisme que crea la paradoxa dautoconsciència a través de la separació. La ciutat genera la seva pròpia alteritat i identitat, que és sempre relacional.
Els textos literaris obren una línia dinvestigació sobre la ciutat que no té comparació en el camp de les ciències socials. La literatura ens permet discutir les nocions durbs i de civitas, la transformació de lespai, la juxtaposició de capes. Ens permet de pensar en la ciutat en els termes del concepte de Thirdspace dEdward Soja, una noció despai que combina la sociabilitat i lespacialitat de manera històrica. Thirdspace és una idea interdisciplinària de lespai, la història i la societat que tracta les micro-geografies de la vida quotidiana amb la mateixa atenció amb què es tracten les grans tendències històriques. Ambdues geografies són crucials per a una interpretació matisada del lloc que sinvestiga. De la mateixa manera, la literatura ha de combinar aquests enfocaments macro i micro.
Lestudi de lescriptura sobre les ciutats pertany a una tradició molt específica. La ciutat és un epítom de la modernitat, amb els seus efectes de canvi total en termes de la tecnologia, la societat i la psicologia. A partir del creixement demogràfic, el capitalisme de consum, i limpacte de la tecnologia en la vida quotidiana, en definitiva, dels efectes de la industrialització, es produeix una identitat urbana renovada. Georg Simmel va ser el primer a considerar aquests canvis didentitat. A «La metròpolis i la vida mental» (1903), va identificar alguns dels canvis: el xoc, la indiferència, la neurastènia i lestranyesa. Loposició entre la vida rural i urbana, crucial en la transformació de la modernitat, va ser analitzada en el clàssic estudi de Raymond Williams, The Country and the City. Com va escriure: «el contrast entre el camp i la ciutat és una de les principals oposicions a partir de la qual prenem consciència duna part central de la nostra experiència i de les crisis de la nostra societat». Una de les categories més conegudes establertes per Williams en el seu estudi és la de «comunitats cognoscibles», i la pèrdua de l«estructura de sentiment». Loposició que planteja Williams entre les dues formes de vida és clarament resumida en aquest passatge:
Amb el camp sha associat la idea duna forma natural de la vida: la pau, la innocència i la virtut senzilla. Amb la ciutat sassocia la idea dun centre daprenentatge, de comunicació, i de llum. També shan desenvolupat daltres poderoses associacions negatives: la ciutat com un lloc de soroll, mundà i dambició; el camp com un lloc dendarreriment, dignorància, de limitació. El contrast entre camp i ciutat, com a formes fonamentals de la vida, es remunta a lèpoca clàssica.
Raymond Williams situa aquesta oposició a les Bucòliques de Virgili, quan es presenta Melibeu com a antic propietari duns terrenys que li han estat embargats per la força. També analitza el segon epode dHoraci, escrit uns anys més tard, com la reflexió sentimental dun usurer que rumia de convertir-se en agricultor, reclama els seus diners i després, en el clímax del poema, els torna a prestar. Williams explora aquest doble tema: lArcàdia en termes de béns immobiliaris, una terra generosa explotada pels rics i que treballen els pobres. També cal esmentar el treball seminal de Walter Benjamin sobre París, on defineix un paisatge de consum massiu format per larquitectura i les diverses experiències que shi desenvolupen, com ara les galeries o passatges, els boulevards i els flâneurs.
La ciutat-llibre
La visió que proposo és de doble direcció: duna banda minteressa analitzar com la literatura ha influït en la formació duna imatge (o imatges) de la ciutat. De laltra, vull veure com la ciutat modifica la literatura. Més enllà dels estudis clàssics de Georg Simmel, «La metròpolis i la vida mental», i de Walter Benjamin, «Paris, capital del segle XIX», cal considerar daltres estudis més recents que obren noves vies daproximació. Roland Barthes a «Sémiologie et urbanisme» féu una proposta molt original que ara minteressa de reprendre. Comparava la ciutat amb una manifestació literària que podia ser llegida en clau semiòtica: «la ville est un poème () qui déploie le significant, et cest ce dèploiement que finalement la sémiologie de la ville devrait essayer de saisir et de faire chanter». Unes pàgines abans Barthes shavia referit a les diverses maneres de dir la ciutat i lentitat que té com a idioma que ens parla i ens fa parlar: «La cité est un discours, et ce discours est véritablement un langage: la ville parle à ses habitants, nous parlons notre ville, la ville où nous nous trouvons, simplement en lhabitant, en la parcourant, en la regardant». Per això creia que la revolució semiològica avançaria molt en el terreny de lurbanisme quan es pogués parlar dun «llenguatge de la ciutat», no en un sentit metafòric, sinó real. La ciutat té una pluralitat de significats a partir dun únic significant. És de la intervenció de cada usuari/passejant que depèn el sentit que li podem donar. Com indicà Barthes: «la ville est une écriture; celui qui se déplace dans la ville, cest-à-dire lusager de la ville (ce que nous sommes tous), est une sorte de lecteur qui, selon ses obligations et ses déplacements, prélève des fragments de lénoncé pour les actualiser en secret». Per tant, els habitants de la ciutat o els usuaris creen una experiència doble, ja que arriben a conèixer i dir lexperiència mentre caminen per la ciutat. Barthes es referia aquí a un capítol de Nostra Senyora de París de Victor Hugo, en el qual reflexionava sobre els sentits dels monuments en la ciutat. Victor Hugo, en efecte, en el capítol «Això matarà allò» jugava amb una frase del sermó dun capellà: «Això matarà allò, el llibre matarà ledifici». La frase admet dues lectures. En primer lloc com a frase que és dun capellà el qual expressa el terror de la religió davant la força de la paraula impresa: el llibre eliminarà el sermó, «la premsa matarà lesglésia».
El segon sentit és que la impremta destronarà larquitectura i el llibre de pedra serà susbtituït pel llibre de paper, és a dir, per un objecte més volàtil, difícil de controlar. Estableix, doncs, un símil molt productiu de base gramatical: la lletra és la pedra aïllada, dreta, les paraules surten de la superposició de pedres, el dolmen (els túmuls són noms propis), les frases són lacumulació de pedres en grans espais. I els temples dEgipte, o el de Salomó, ja són llibres. Fins a Gutenberg, doncs, larquitectura fou lescriptura universal. Així es pot distingir entre dues menes darquitectura des de lantiguitat fins al segle XV: la teoacràtica, que es caracteritza per la immutabilitat, lhorror al progrés, la conservació de les línies tradicionals, la consagració dels tipus primitius i el sotmetiment constant de totes les formes de lhome i de la naturalesa als capricis incomprensibles del símbol, que «són llibres tenebrosos que només els iniciats saben desxifrar». Laltra mena darquitectura està constituïda per les construccions populars que es caracteritzen per la varietat, el progrés, loriginalitat, lopulència i el moviment perpetu. Aquests són edificis comprensibles per qualsevol persona. Hugo conclou: «Entre larquitectura teocràtica i laltra hi ha la mateixa diferència duna llengua sagrada a una llengua vulgar, del jeroglífic a lart, de Salomó a Fídies».