Però el gran utopista que ha tingut la ciutat de Barcelona, qui lha «escrit» duna manera definitiva, ha estat lurbanista Idelfons Cerdà. Com és sabut, a partir del 1860 es creà un barri nou, l«Eixample», lespai barceloní per excel·lència per a la vida urbana moderna. Barcelona era una de les ciutats líders en la revolució industrial a Espanya durant el segle XIX, i aviat sentí com poques limpacte de laugment de la densitat urbana. Cerdà era diputat al Congrés pel Partido Progresista i estava preocupat per la situació de les classes obreres, com demostra el seu llibre Teoría general de la urbanización. Loriginalitat del projecte de Cerdà és la divisió de la ciutat en blocs quadrats, o mançanes. Segons el projecte inicial, a cada bloc només shavien de construir dues línies dedificis de pisos, permetent així la creació de grans espais per a serveis públics (com parcs, escoles, etc.) comuns. Cerdà estava molt preocupat per millorar lestat de salut dels seus conciutadans (Muñoz, 119-121). La necessitat de més edificis de pisos i la força de lespeculació immobiliària modificà radicalment el projecte. El resultat és una àrea hiperpoblada que conserva alguns dels trets del projecte original. Com veurem aquests moviments especulatius han estat evocats amb profunda ironia al la novel·la dEduardo Mendoza La ciudad de los prodigios. La «febre dor» del segle XIX va permetre la creació dun barri molt original, el qual segons la càustica predicció de Josep Pla shavia de convertir en el garatge dels seus hereus.
El més notable és que la creació de lEixample va permetre a una comunitat nacional, sense gaire pes polític, de trobar una veu. El punt dinflexió es va produir quan va arribar el moment de posar nom als carrers del nou barri de lEixample. Era una invenció, o millor, una reivindicació dels noms, que pertanyien a una realitat històrica i política que havia estat oculta. Lhome responsable daquesta operació no era altre que Víctor Balaguer, un poeta que es va convertir en polític. Poeta romàntic i polític, es va disfressar dhistoriador i va començar una operació a escala política, de gran èxit, que al seu torn seria un exercici de mitificació del passat. Així, els carrers horitzontals van ser batejats dacord amb zones geogràfiques i institucions relacionades amb lantiga Corona catalano-aragonesa: Còrsega, Rosselló, Provença, Mallorca, València, Aragó, Consell de Cent, Diputació, Gran Via de les Corts Catalanes. Els carrers verticals corresponen a figures polítiques, militars o literàries: Comte dUrgell, Villarroel, Casanova, Muntaner, Aribau, Granados, Balmes, Pau Claris, Roger de Llúria. El bateig de lEixample és un exemple perfecte de la presència de lantic en la modernitat. Barcelona esdevingué un llibre dhistòria de pedra per als seus habitants i visitants, una «lliçó dhistòria aplicada» segons Michonneau, o un llibre dhistòria de pedra (Quintana, 2006), com una mena de variant del que Victor Hugo havia previst.
Michel de Certeau sha fixat en el valor simbòlic dels noms de lloc en les ciutats:
En ses noyaux symbolisateurs sesquissent (et peut-être se fondent) trois fonctionnements distincts (mais conjugués) des relations entre pratiques spatiales et pratiques signifiantes: le croyable, le mémorable et le primitif. Ils désignent ce qui «autorise» (ou rend possibles ou croyables) les appropriations spatiales, ce qui sy répète (ou sy rappelle) dune mémoire silencieuse et repliée, et ce qui sy trouve structurée et ne cesse dêtre signé par une origine en-fantine (infans). Ces trois dispositifs symboliques organisent les topoi du discours sur/de la ville (la légende, le souvenir et le rêve) dune manière qui échappe aussi à la systematicité urbanistique.
Aquesta afirmació reforça el caràcter de planificació utòpica que té lEixample barceloní. No és només lorganització de lespai. A Barcelona shan produït altres episodis de planificació utòpica que han tingut un efecte en lordenació actual de la ciutat. El Barri gòtic pot ser llegit com a projecte nacionalista. Els intel·lectuals de la Renaixença i els modernistes van tenir una ambició medievalitzant. Com a part del projecte de reinvenció nacional, heretat del Romanticisme, es plantejà la reivindicació de lanomenat «barri gòtic» de Barcelona. Les reaccions van ser de diversa magnitud i en molts casos van desvetllar la ironia. Els dibuixos dOpisso en els quals ironitza sobre la falsedat del Barri gòtic són la millor denúncia daquest procés denvelliment programat. Fins i tot Gaudí participà daquesta ambició. En la reforma de la plaça del Rei que planificà Josep Puig i Cadafalch lany 1907, Gaudí contribuí amb la idea dinscriure en les parets del recinte frases extretes de la Crònica de Jaume I. Daltra banda els topònims religiosos, tan abundants a la ciutat de Barcelona (Tibidabo, Bonanova, Sants, la Vall dHebrón, etc.) denoten la presència duna lluita entre atavisme religiós i noves idees, i mostren com el mapa de la ciutat esdevé significatiu. També demostra com el mapa prèviament delimitat de la ciutat es va convertir en camp de batalla dun altre episodi significatiu de la confrontació ideològica que va caracteritzar la Catalunya del canvi de segle.
La ciutat de Madrid també tenia plans dampliació, en particular el Pla Castro del 1860. En aquest pla es va introduir per primera vegada el concepte de zonificació, la separació entre els terrenys dedicats a la indústria, lhabitatge intensiu, i les zones de densitat mitjana o parc urbanitzat. El pla ampliava la ciutat en una orientació ortogonal del Nord, Sud, Est i Oest, amb carrers de diferents amplàries (30, 20 o 15 metres) dacord a la seva jerarquia. Es van crear tres tipus de barris: laristocràcia al voltant de la Castellana, els burgesos al barri de Salamanca, i la classe obrera en el Districte de Chamberí (Zuazo Ugalde). A inicis del segle XX Arturo Soria va planificar la Ciudad Lineal, en una àrea al nord-est de la ciutat. Va ser lesforç més ambiciós per crear una sèrie de colònies suburbanes, combinant habitatges de baix cost i altres edificis de més prestigi, en general en un format de casa unifamiliar. Era una mena de projecte utòpic que va ser superat fàcilment per lespeculació immobiliària. Potser la diferència més gran entre les dues ciutats és la magnitud de la intervenció i les conseqüències de ser una capital, molt clar en el cas de Madrid, vacil·lant, en el cas de Barcelona (Cirici, 145).
En la seva excel·lent història de Madrid, Santos Juliá va explicar les dificultats de Madrid per convertir-se en una capital. Descriu la transformació en una ciutat capital, gràcies a quatre intervencions (la més important fou la de Franco) que es van produir durant el segle XX. Aquesta transformació ha superat un obstacle històric: «Madrid artificio, Madrid culpable, deviene Madrid capital históricamente frustrada en el doble sentido de no haber podido cumplir su función de capitalidad y de crecer ella misma frustrada como ciudad». Molts intel·lectuals van fomenter lopinió «de un Madrid que, por ser corte y no capital, ha carecido de una idea que guiara su crecimiento y que se encuentra, tras la pérdida del Imperio, desorientado, sin saber qué camino tomar, encerrado en su cerca, sin medios para elevarse al rango de capital europea» (Juliá, 256). Algunes opinions de Manuel Azaña sobre Madrid reflecteixen una incomoditat col·lectiva. Les preocupacions sobre la identitat de Madrid es poden il·lustrar amb algunes de les diatribes de Manuel Azaña sobre la manca de les característiques que farien reconèixer Madrid com una capital: