Una teoria lingüística ha de proposar un model global del llenguatge com a objecte científic, i ha de facilitar una actuació progressiva i rigorosa. Progressiva, en el sentit danar fent passes encadenades cap endavant de forma que la descripció dun fenomen doni dades que serveixin per establir les bases del següent estudi (tant en sentit positiu de poder-les emprar com a punt de partida, com en sentit negatiu, de descartar determinades hipòtesis que el raonament anterior ha demostrat que no eren prou adequades).2 Rigorosa, en el sentit de sistemàtica i coherent; explícita i ben definida.
En aquest sentit, dades com les següents, derivades de lús del llenguatge, hauran de ser excloses de la descripció i passaran a formar part del camp de la pragmàtica:
(1) P: Que tens hora?
R: Les dues.
(Observació: La resposta no correspon al contingut literal de la pregunta.)
P: Creus que mhaig de preocupar tant per tu?
R:
(Observació: La pregunta no requeriex cap resposta.)
- Porto el vestit nou
[text emès en una situació en la qual el destinatari del missatge intenta donar un gros paquet a lemissor]
(Observació: Lenunciat pressuposa, sense dir-ho explícitament, que lemissor no accepta que el receptor el faci dipositari del paquet.)
- Tinc el nen malalt
(Observació: Lenunciat proposa implícitament al receptor que li faci de cangur.)
- Cal aguditzar les contradiccions
(Observació: El qui rep aquest missatge suposa que el qui lemet és probablement un marxista de lescola clássica.)
Les preguntes que no són preguntes o les pressuposicions extralingüístiques difícilment poden formar part duna descripció generalitzadora del llenguatge que pretén trobar lleis, més que no pas donar raó de casos específics.
2. SISTEMATICITAT I IDIOSINCRÀSIA
Els diversos components de la gramàtica presenten característiques específiques tant pel que fa als tipus de regles de què es componen, com als principis que els afecten, com a les característiques derivades de la seva pròpia especificitat. Si comparem, per exemple, el grau de regularitat dels diversos components, facilment arribarem a la conclusió que nhi ha uns de més sistemàtics que no pas daltres.
Efectivament, les regles que regeixen les estructures de frase són molt més productives en general que no pas les que regeixen lestructura de les paraules, en el sentit que deixen molts menys casos residuals. Les regles del component sintàctic solen tenir poques excepcions, mentre que les que donen raó de les estructures lèxiques admeten una llarga llista dirregularitats idiosincràtiques, de les quals una regla difícilment podría donar raó.
Al costat daquest fet, les unitats dalguns components són, en realitat, finites (encara que potencialment infinites) i es redueixen a una llista fácilment abastable. Pensem, per exemple, en la fonología. Molt improbablement per no utilitzar el mot «impossible» els parlants crearan un nou fonema, encara que lanàlisi de levolució dels sistemes fonològics de les llengües ens demostri que, molt de temps en temps, es produeix una revolució fonològica i, doncs, es donen unes noves relacions opositives en sistema lingüístic.
A més daquesta característica de finitud pràctica / infinitud teòrica, una altra dada diferencia el lèxic daltres components com el fonològic o el sintàctic: el caràcter obert/tancat de linventari de les seves unitats.
Sembla plausible afirmar que la llista dunitats fonològiques duna llengua rarament se sol ampliar o modificar de la nit al dia; peró no podem pas dir el mateix del nombre de frases que els parlants produeixen, que creix incessantment; ni de les paraules que utilitzen, que dia a dia augmenta al so de les necessitats socials, tecnològiques o expressives. Ara bé, el caràcter obert dels inventaris sintàctics es basa en una regularitat gairebé absoluta de les regles estructurals que ens permeten les diverses combinacions de paraules; molt difícilment apareix de sobte una nova estructura desconeguda fins aleshores pels parlants.
En canvi, és fàcil que apareguin noves paraules; només cal anar seguint la premsa diària per adonar-sen. Aquest fet fa que el lèxic sigui un component permanentment dinàmic, no només perquè des del punt de vista teòric no puguem parlar mai de la darrera paraula duna llengua que és així per definició si tenim en compte la característica recursiva dalgunes de les seves regles sinó també perquè contínuament es produeixen incorporacions de paraules reals, creacions basades en qualsevol dels procediments que la gramàtica permet: la creació ex nihilo, la formació o el manlleu.
La descripció duna llengua ha dexplicar la seva sistematicitat dacord amb el model que el lingüista ha decidit de fer servir, mitjançant regles generalitzadores que donin raó de com el parlant ha aprés, té organitzat i fa servir el llenguatge, i ha de recollir les idiosincràsies dels mots, perquè també formen part de la competència del parlant.
3. VARIACIÓ I HOMOGENEÏTAT
Si bé en sintaxi és fins a cert punt obviable la qüestió de la diferenciació dialectal, en lèxic és imprescindible de plantejar-se aquest tema abans de procedir a una descripció de la llengua catalana.
Les paraules, com sha vist, són unitats en les quals es donen tots els vessants de la gramàtica: el fonològic, el sintàctic i el semàntic; i el component lèxic duna gramàtica ha de recollir tots aquests aspectes a fi de donar raó del coneixement que els parlants tenen de les paraules.
En efecte, la representació fonològica de cada mot ens planteja dentrada la qüestió dialectal. El lingüista haurà de tenir en compte les característiques dels diversos dialectes a fi de proposar la forma fonològica subjacent més generalitzadora, quan això sigui possible, de manera que, mitjangçant regles fonològiques es puguin explicar totes les variants:
(2)concebre neguitejar [kunsέbr] [ngitӡá] [konsbr] [negiteӡár] [konsébre] revitalització llaurador [robitalidzsjó] [λowradó] [rebitalizasjó] [λawradór]Si la pronúncia interdialectal no pot explicar-se a partir duna sola representació de base sembla convenient de partir de més duna forma subjacent i considerar que el parlant dun dialecte i el de 1altee no coincideixen totalment: